Si plores perquè has perdut el Sol...

Potser un dia deixarem de creure que alguns éssers humans estan tocats per la gràcia divina o tenen una categoria moral superior, pel fet de pertànyer a un determinat col·lectiu. Es digui església, organització no governamental o món de l’art. Tant se val. S’ha parlat molt del silenci del Papa . La connivència d’aquell que coneix un acte criminal i té a les seves mans fer quelcom per aturar-ho. Però no fa res. Calla. Permet un sofriment atroç. N’és còmplice. El silenci d’aquest home, de mirada inquietant, en el punt més elevat de la jerarquia eclesiàtica. Un home, per damunt de tot. És el mateix mutisme d’una societat que ha ocultat els abusos a menors durant segles o que fins i tot els ha permès obertament. Una societat que mira sovint cap a una altra banda, perquè la realitat és massa terrible com per admetre-la. Una societat amb una legislació laxa, un sistema de protecció als infants insuficient i un reconeixement escàs al patiment de les víctimes. Una societat, en definitiva, que

Pigmalió i Galatea, de Jean-León Gérôme Ens explica Ovidi, que Pigmalió, rei de Xipre, no trobava en cap dona real l'amor de la seva vida. El monarca va esculpir una estàtua de vori, que responia al seu ideal de bellesa, de la qual es va enamorar perdudament. Afrodita, compadida, va donar vida a la imatge i la va anomenar Galatea. De la unió dels amants, en nasqué una filla: Pafos. Què devia canviar en el cor de Pigmalió quan Galatea va baixar del pedestal i va tocar de peus a terra? Què succeeix quan el nostre ideal amorós topa amb la realitat? Ai.

¿Què passa quan una persona heterosexual de tota la vida , s’enamora d’algú del mateix sexe? El canvi es pot viure com un fet d'allò més natural o, per contra, poden sorgir angoixes que condueixin a trucar a la porta del psicòleg. Val a dir, i em dol escriure això, que encara hi ha professionals que tenen una marcada tendència a percebre aquesta situació com una obsessió passatgera, de la qual han de deslliurar el pacient. He escoltat autèntiques barbaritats en jornades de psicòlegs presumptament experts en la matèria (puc entendre la lògica discrepància que existeix en qualsevol debat científic però se m’escapen els arguments demagògics i mancats de base empírica, un simple pretext per ocultar prejudicis molt arrelats). Una creença bastant estesa és que la majoria de persones naixem amb una orientació sexual determinada, impossible de canviar al llarg del cicle vital. Què hi ha de cert en això? El mític informe Kinsey , realitzat a principis dels anys 50, als Estats Units, va cons

Publicitat de l'antidepressiu més famós del món Un altre estudi . Es torna a posar seriosament en dubte la utilització de fàrmacs antidepressius com a tractament de primera elecció per a la depressió. El seu consum a Espanya suposa un cost mitjà de 745 milions d'euros anuals, xifra que no es veu justificada des d'un punt de vista empíric. Altres investigacions ( Kirsch, 2008 ; Khan, 2002 ) han demostrat amb anterioritat que, en comparació amb el placebo, l'eficàcia d'aquests psicofàrmacs és pràcticament inexistent en casos de depressió lleugera, moderada i fins i tot greu. Només en casos molt severs es nota el benefici. Malgrat que l'evidència creix, les societats occidentals encara presenten un patró abusiu i indiscriminat de consum. No és prou evident l'aposta per la psicoteràpia, que presenta avantatges addicionals davant dels fàrmacs, com ara el manteniment dels canvis en el temps, la disminució de la probabilitat de recaigudes i l'absència d'efe

La gelosia és un dels temes que es posa freqüentment damunt la taula, al consultori del psicòleg. En els casos en els quals és infundada i extrema, acostuma a ser la víctima qui sol·licita orientació, incapaç de suportar l'assetjament del company o companya sentimental. Als gelosos patològics els costa reconèixer que tenen un problema i rarament demanen ajuda. Quan la gelosia té una base real, en canvi, es planteja la capacitat de la parella per aguantar flirtejos constants o infidelitats manifestes, que causen un gran sofriment. En qualsevol cas, sovint es tracta d'aturar-se o tirar endavant amb la relació. La pregunta del milió.

Darrerament, observo la recuperació de certes expressions que ja creia oblidades: llevarse el gato al agua, más se perdió en Cuba, otro gallo cantaría, suerte y al toro i, sobretot, punto pelota. Curiosament, totes elles pertanyen a noms de programes del canal Interconomía , aquell espai caspós de la TDT que tothom abomina però que, en definitiva, mira. En una entrevista recent, el presentador Xavier Sardà pregava perquè no s'acabessin les tertúlies polítiques intereconòmiques ja que li semblaven el més divertit que havia presenciat d'ençà de La venganza de Don Mendo. Certament, els personatges que hi participen són d'allò més còmics. No puc negar que jo també em peto de riure. Amb tot, el somriure se'm torça quan penso que alguns éssers propers a Torquemada o el Comte Dràcula són presos seriosament per algú. En aquest punt, la hilaritat esdevé horror. Podríem afirmar que amb Intereconomía s'ha inaugurat un nou gènere televisiu, humorístic-terrorífic, a l'es

Aquest matí m'he despertat de sobte. Sentia picades de bec al clatell. Encara no he perdut la xaveta sinó que he experimentat un fenomen oníric que consisteix en sentir en el propi cos algun element del somni. No sé si us ha passat alguna vegada. Estava asseguda a la terrassa d'un pis, davant del mar, a Palamós. Al meu costat hi tenia una taula, amb un bol ple de mandarines a sobre. De sobte, una ventada les ha fetes volar i han començat a dansar pels aires, com un estol d'ocells, d'aquí cap allà. Era el teatre de la natura, un espectacle meravellós. Passada una estona, les mandarines han esdevingut ocellets de paper que dansaven i dansaven aquest ball hipnòtic, del qual no em podia desenganxar. He agafat la càmera per gravar-los i un d'ells ha vingut cap a mi: ha començat a picotejar-me el clatell, amb una violència insospitada. I jo m'he sentit com Tippi Hedren. He passat de l'èxtasi a l'horror en un no-res. Una mica com a la vida. Suposo.

M'explica una amiga que l'any 1990, quan es va estrenar Pretty Woman, moltes jovenetes es van llançar al carrer a guanyar pasta gansa i, sobretot, a trobar el seu Richard Gere particular. Vint anys més tard, a jutjar pel panorama , el mite de la prostituta glamurosa, feliç i respectada es manté viu. Es podria calcular l'impacte d'aquesta pel·lícula en l'imaginari femení? Quant de rimmel , lluentons, ombra d'ulls i brillants es necessiten per disfressar la tristesa? Vas fer mal, estimada Julia. Et recordem, encara.

Vaig conèixer la història de l'Eva Caballé en el prolífic Riell Bulevard , a través d'un post en el qual en Lluís Bosch emfasitzava la persona, per damunt de l'etiqueta patològica. L'Eva pateix Síndrome Química Múltiple, una afecció encara poc coneguda entre la població i que ella s'encarrega de divulgar en el magnífic blog, NO FUN , a través del seu llibre, Desparecida i també concedint entrevistes en diversos mitjans de comunicació. Ahir vaig recordar-la quan llegia La Contra d'Ima Sanchís al seu company sentimental, David Palma. En David oferia un testimoni corprenedor de la convivència diària amb la SQM, que segurament va impactar molts lectors tant com a mi. De quina manera, vaig pensar, dues persones que s'estimen, en la foscor d'una malaltia, poden irradiar tanta llum, coneixement, solidaritat i amor.

Bibiana Aído, ben acompanyada, per a la campanya Saca Tarjeta Roja al Maltratador Prèviament a una entrevista a Bibiana Aído, preguntaven a Rubalcaba quina opinió li mereixia la Ministra d'Igualtat. La resposta van ser tot un seguit de compliments paternalistes, de l'estil: jo sé que la meva nena ho fa molt bé . Vaig pensar si Aído no era una dona quota, una variant actualitzada de la clàssica dona florer. Sóc escèptica amb aquesta mena de campanyes perquè he conegut unes quantes persones, homes i dones, aparentment compromeses amb la prevenció contra la violència de gènere, que tenen un discurs de cares a la galeria i unes actituds, ben diferents, en la seva vida privada. Llops amb pell de xai, en diuen. Per altra banda, estic un pèl saturada d'actors, actrius i famosos diversos, que es posen a tot arreu com la pudor, opinant amb desimboltura del primer tema que els surt de la barretina. El seu ofici no era la interpretació? Després coneixes associacions de dones a les qua

Segurament, ja heu sentit a parlar de la controvertida campanya d'optimisme que han llançat les Cambres de Comerç, Telefónica, Iberia, El Corte Inglés, BBVA, Banco Santander, La Caixa, Caja Madrid, Repsol, Cepsa, Endesa, Iberdrola, Red Eléctrica, Mapfre, Renfe, Abertis, Mercadona, Indra i la patronal de la construcció, Seopan. Es tracta d'una iniciativa que ha costat 4 milions d'euros, a la qual també s'han sumat personatges populars i anònims, que pretenen enviar un missatge positiu a la ciutadania, amb la finalitat de reactivar l'anèmica economia del país. Tot plegat, diuen, sense afany de lucre. Ras i curt, aquells que ens han conduït fins a la crisi, ara ens demanen que no decaigui el consum. Que siguem positius, que gastem, encara que no en tinguem ganes. És complicat accedir a un habitatge digne, ens cusen a factures i el sistema de subministrament elèctric queda trinxat, a causa d'una nevada, per citar només uns quants inconvenients... Nosaltres farem l&

Les llibreries han tornat a posar a primera fila l'obra del recentment desaparegut Miguel Delibes. És una estratègia comercial necròfila bastant habitual i que, particularment, sempre em crida l'atenció. L'editorial Booket ha posat a la venda una col·lecció bastant atractiva i assequible econòmicament. Ahir em vaig decidir per Las ratas i serà la primera obra que en llegiré. Per quin motiu no m'havia interessat abans pel gran Delibes? La resposta vaig a buscar-la a l'escola. Mentre repasso els professors de llengua i literatura castellana que vaig tenir, m'adono del mal terrible que van fer a la meva formació. Quan escolto el debat sobre el nombre d'hores que s'imparteixen en aquesta llengua, sempre penso el mateix. No es tracta tant de quantitat com de qualitat. Només que hagués tingut un bon professor, que hagués plantat la seva llavor, el meu interès hauria estat tot un altre, ben diferent. Ara haig de recuperar el temps perdut, malgrat que hi ha cos

Palafrugell. La neu, cada dia més bruta, encara s'amuntega pels racons Ahir a la tarda encara no m'havia marxat la fred del cos i, sobretot, la profunda indignació que arrossegaré durant molts dies. Després de veure el partit de l'Espanyol (4-1, a favor del Tenerife) vaig anar a Platja d'Aro a comprar espelmes, atès que els dies de la nevada les vaig esgotar totes. Estava dins de la botiga, amb les espelmes a la mà i de sobte tot es va enfosquir. La llum va tornar a marxar. Caput altra vegada. El municipi estava fosc com la gola del llop, llevat d'algunes (poques) botigues. Més tard, em vaig assabentar que milers d'abonats tornarien a passar la nit en les tenebres . Vistes les penoses circumstàncies, ens queda el gran consol de saber que tothom ha gestionat el caos de meravella: Fecsa-Endesa, Govern i ajuntaments. La culpa és dels ciutadans, que tenim la mala ocurrència de sortir al carrer i permetre que caigui la neu. No sé pas on arribarem! Em ve al cap la mat

[Reunió de veïns, ahir, al pavelló de Platja d'Aro. Foto: Diari de Girona .] A Platja d'Aro, la paciència s'ha esgotat. Malauradament, en aquest municipi, com en altres localitats de la Costa Brava, ja tenen una certa experiència a l'hora d'entomar condicions meteorològiques adverses. Recordo les inundacions l'any 2005 i la llevantada del 2008, que van causar nombrosos desperfectes i també víctimes mortals. Quant a la nevada, a l'estrès climàtic , s'hi suma la manca d'informació, la sensació d'abandó, la crisi econòmica, la deixadesa del Govern i la poca diligència de la companyia elèctrica. Ens en sortirem, com sempre, però no serà fàcil.

La plaça de l'Ajuntament, el dimarts al migdia. Cinquè dia sense subministrament elèctric. Encara hi ha municipis a les fosques. Segons Endesa, fins diumenge no hi ha garanties que a l'Empordà es recuperi mínimament la normalitat. La foscor i la fred són terribles, la sensació d'abandó i vulnerabilitat, també. Els més joves no tenim el cos preparat per a les penúries, de seguida fem el ploricó. Sembla que els més grans no estan tan sorpresos. Potser perquè no n'esperen gran cosa, d'aquest país . Aquests dies, més que mai, he sentit que vivim en una societat de fireta. Ens passem els dies als núvols. Volem construir la casa per la teulada. No vull ni imaginar què hauria passat si arriba a nevar tres dies seguits.... de ben segur que no hauríem estat tan lluny d'aquests països subdesenvolupats , que veiem per la tele. Pel meu poble, ja es comencen a avaluar les pèrdues econòmiques i molta gent es lamenta de la manca de serveis municipals, a l'hora de treure la

Palafrugell. Carrer de Cavallers. Com en tants municipis catalans, dimarts ens vam llevar amb neu fins a les celles. Que bonica que és, quan cau i desapareix al cap d'unes hores! Va costar molt restablir completament el trànsit pel municipi. Com s'ho deuen fer, en altres països, més civilitzats? Molta gent circulava pel carrer. Principalment, buscàvem generadors, pa, llanternes, espelmes i una mica d'informació sobre l'estat de la qüestió. En alguns establiments, hi havia cues considerables. Sort en teníem de l'escalf de la ràdio, l'únic mitjà que semblava donar-nos suport i escoltar la nostra veu. Els serveis municipals es van revelar clarament insuficients. ¿Uns quants homes amb pales, per treure tanta neu? Els Mossos i la Policia Municipal es van volatilitzar, quan van caure les primeres volves. El desconcert era majúscul. El dimecres, amb les gelades, tot eren relliscades i ensurts. L'angoixa anva in crescendo . Nombrosos arbres esqueixats han deixat

La deessa Àrtemis, vista per Pierre-Auguste Renoir Hera, gelosa que Zeus ha estat amb Leto, mira d'impedir el naixamanet d'Àrtemis i el seu germà Apol·lo. Li provoca terribles dolors, que s'allarguen durant nou dies. Àrtemis neix primer i facilita que el germà bessó vegi la llum. Des d'aleshores, ella ajuda en els parts i, mentre que Apol·lo permet la defunció dolça dels homes, la deessa dóna mort a les fèmines i és defensora dels dèbils i desamparats. Àrtemis és la bella, la bellíssima, la sorollosa, la que apunta amb la sageta. Epítets homèrics que parlen de la natura sublim i l'enrenou de la caça. La seva mitologia demana que entenguem que ella és, al mateix temps, protectora dels animals salvatges i caçadora implacable. A diferència d'Atena, civilitzada i pròxima als herois, Àrtemis és feréstega i distant, defuig deliveradament els homes i escull la virginitat, que defensa de manera vehement. Un bon dia, mentre compleix el ritual del bany, Acteó gosa espiar-

[L'escriptora Flavia Company és molt aficionada a la navegació] Ahir al vespre em van regalar la novel·la L'Illa de l'última veritat , de l'escriptora Flavia Company . La vaig deixar amb recança, abans d'anar a dormir, perquè em moria de son i les parpelles ja no obeïen les meves ordres. Només he posat el peu a terra, m'ha faltat temps per conèixer el sorprenent desenllaç de les aventures de Matthew Prendel, l'enigmàtic doctor novaiorquès, protagonista d'aquesta pertorbadora història de navegacions, naufragis, atacs pirates i illes desertes, que evoca diferents universos literaris i que, tanmateix, es condensen en una veu pròpia. És una novel·la tan breu com intensa, que parla dels camins que agafem a la vida i, de quina manera, tot sovint, som incapaços de desfer allò que hem començat. A través de la metàfora de la navegació, de mica en mica, l'autora ens acompanya per un món ple d'incerteses i situacions límit, que condueixen els personatges a

En determinats entorns, són habituals certes cerimònies, que es divideixen en diverses fases. Per entendre el fenomen antropològic a què faig referència, ens hem de situar en un acte determinat. Cultural, posem per cas. La inauguració d'una exposició fotogràfica, per exemple. Els convidats a la mateixa es troben, ben abillats, s'admiren la indumentària, es tiren floretes, brinden amb cava, mengen canapès deliciosos, somriuen alegrement. El fotògraf, l'artista, està en l'epicentre de l'enrenou. N'està encantat, de tenir tants amics, que l'adoren sense condicions. Es deixa estimar. Ell i la seva obra. Vist des de fora, és una cerimònia plaent, de la qual tothom voldria participar però no ens hem de deixar enganyar per les aparences. Seguidament, lluny de la sala d'exposicions, poden donar-se certs excessos, que és millor oblidar el dia següent. La tercera fase del ritual, un cop finalitzat el sarau, consisteix en treure de l'armari els ganivets més esm

No sé quantes vegades em van dir, quan era nena, que calia apreciar el valor de les coses. Respectar-les. Llavors no ho entenia, és clar. Ho donava per fet. Si es trencava un llapis, n'hi havia un altre de recanvi. A mesura que passa el temps, ho comprenc millor, encara que no del tot, ho confesso. Només en llevar-me: el despertador, les sabatilles, el pijama, el barnús, la roba, les sabates, l'entrepà, la tassa del cafè. Cada objecte costa . Caram si costa!

Circulant per l'Empordà, aquests dies, és habitual ensopegar amb la dissuasiva fesomia del fill d'Isabel Pantoja, altrament conegut com a Paquirrín. El noi actuarà en una coneguda discoteca de l'Escala i s'esbomba la seva aparició estel·lar als quatre vents. Un cartell per aquí, un flyer per allà, com en un malson del qual no pots escapar. No sé si Paquirrín cantarà, ballarà, farà de DJ, deixarà anar algun monòleg suat... Tant se val, exercirà de fill de famosa. M'imagino que per aquest bolo cobrarà bastant més que molts mileuristes amb tres carreres, dos màsters i un curs de doctorat. És el triomf de la vulgaritat?. Em podria limitar a fer un sermonet sobre la mala influència que aquesta mena d'individus tenen sobre els adolescents, que els veuen com un referent per forrar-se ràpidament, sense fotre brot, però resulta que la mediocritat també s'ha infiltrat en el món de la política, tal com ho mostrava ahir un interessant reportatge a La Vanguardia . Belé

A Palafrugell, hi ha un supermercat Carrefour ubicat molt a prop dels dos Instituts d’Educació Secundària (IES) del municipi. Segons treballadors de l’establiment, a l’hora de la pausa matinal diària, un nombrós grup d’adolescents hi entrava i, aprofitant l’aldarull que ells mateixos generaven, cometeien petits furts. Al mateix temps, increpaven els altres compradors, que restaven perplexos davant les notòries mostres d’incivisme dels nois i noies. Veient que, malgrat les advertències, el seu comportament no millorava, els responsables de seguretat han optat per prohibir-los l’entrada. És força trist haver de prendre aquesta mena de mesures però si l’educació en valors no és suficient, s’opta per la via dràstica. Menys popular però efectiva.

Taüt de fusta, amb forma de peix Si dic que la nostra societat viu allunyada de la mort i la malaltia, no descobreixo res de nou. Aquesta distància dificulta, en la meva opinió, que gaudim de l'existència en tota la seva plenitud. No és perquè si que una persona que ha sobreviscut una greu malaltia, per exemple, experimenti un renaixement. Si més no, és capaç de distingir amb més claredat els elements vitals importants dels superflus. En altres continents, encara tenen present que vida i mort són indissociables. L'empresa eShopAfrica , comercialitza taüts fabricats a Ghana, amb una forma epecial, al gust de l'usuari, que representen algun aspecte important de la vida del difunt. A la imatge, en veiem un que tal vegada pertanyi a un pescador. Si cliqueu l'enllaç, en trobareu de formes ben diverses. Viure i morir, tot aplegat en un objecte.

Hestia és la deessa grega dels temples i la llar. Vesta, en el panteó romà. És una de les tres deesses que la psicòloga junguiana Jean Shinoda Bolen, en el seu llibre Las Diosas de cada mujer , va classificar en el grup de les verges, juntament amb Atena i Àrtemis, pel fet que no havien estat tocades pel foc de la passió. No havien estat penetrades des del punt de vista psicològic, encara que haguessin mantingut contacte sexual amb déus i herois. Les deesses verges són completes en si mateixes, perquè no senten la necessitat que un home les protegeixi o aprovi el que fan. Una actitud, en la meva opinió, especialment castigada en les societats patriarcals. Cultivar aquest arquetip, tant en homes com en dones, vol dir saber estar en solitud, tenir cura de l'àmbit domèstic i també mantenir distància emocional amb el patiment aliè i el propi. Aquest darrer aspecte, personalment, és el que més m'interesssa en l'exercici de la meva professió. Penso que també és vàlid per a mestre