Si plores perquè has perdut el Sol...

Imatge extreta de Pollstation Un malson freqüent que patim els éssers humans, l'explicació del qual podria donar peu a un altre post, consisteix en ser víctimes d'una persecució, de vegades per part d'un desconegut terrible a qui no aconseguim de veure el rostre; en intentar defugir-lo, ens quedem paralitzats i això ens impedeix d'avançar. Voldríem apretar a córrer, amb totes les nostres forces, però el cos no respon a la nostra voluntat. L'angoixa va in crescendo. Tot sovint ,  el final de l'agonia tan sols s'aconsegueix en despertar i encara triguem una estona a recuperar el sentit de la realitat al dormitori; llavors respirem alleujats, quan ens adonem que  estem sans i estalvis. El poder paralitzador de la por també es deixa veure en expressions que utilitzem quotidianament, com ara quan "quedem garratibats" o "glaçats". Que em perdonin els detractors de Disney per aquesta referència: a la pel·lícula  Frozen , el tema prin

Una protesta de  Code Pink contra Donald Trump , a l'exterior d'un dels hotels del magnat a Washington. Foto: José Luis Magana / AP Després d’haver sobreviscut un maltractament, certes persones manifesten que, al cap dels anys, allò que els resta de dolorós en la memòria no són tant les imatges dels cops rebuts -els morats van desaparèixer al cap d’uns dies- com les paraules suportades, en el context de la vexació. Aquells mots corrosius encara s’escolten per dins, com en una caixa de ressonància, una tarda qualsevol. En el moment més impensat, quan algú fa un gest o deixa anar una frase determinada, el menyspreu retorna. Com una taca resistent i llefiscosa, les paraules verinoses persisteixen. Pot arribar a succeir que en l’actualitat no se suporti cap insult, per lleu que pugui semblar, que evoqui la insídia de l’agressor. La xerrameca prenyada de rancúnia va arribar-los al moll de l’os i per això no la toleren. El distanciament no fou immediat perquè, un cop

Malgrat que les paraules de Pedro Rodríguez a la roda de premsa pretenien transmetre confiança i tranquil·litat, l'expressió del seu rostre era seriosa. Foto de Juanjo Martín / EFE. En les portades de bona part de diaris d'arreu d'Espanya ahir s'hi esmentava l'escàndol del cas Torbe en el qual podrien estar implicats futbolistes d'elit com Muniain, Isco i De Gea. L'afer esdevenia encara més morbós de cara a l'opinió pública pel fet que aquest darrer es troba concentrat amb la selecció espanyola a França, pendent de les competicions de l'Eurocopa 2016. Era una incògnita saber com respondria l'entorn del famós porter, inculpat per una de les testimonis protegides. La resposta de La Roja no es va fer esperar. A través de l'entrenador, Vicente del Bosque , i del davanter Pedro Rodríguez  ens vàrem assabentar que el suport de l'equip a David de Gea és total. Si més no, de cara a la galeria. Vaig trobar que algunes declaracion

  L’alcadessa Colau va rebre l’afecte massiu dels barcelonins a la plaça de Sant Jaume, el dia de la seva investidura, el 13 de juny del 2015. Què en queda d’aquell entusiasme? Imatge extreta d' El Digital DBarcelona   Ja ha transcorregut gairebé un any d’ençà que Ada Colau va ser investida alcaldessa de Barcelona. La seva arribada al Consistori venia precedida d’una lluita intensa a favor del dret a la vivenda i d’una notable presència mediàtica, no exempta dels clàssics cops baixos, els quals li remarcaren encara més l’aurèola combativa. Pel fet de ser una dona i de provenir, per postres, de les classes populars despertava, encara més, la il·lusió per una forma renovada d’entendre la política. Semblava que, aquella vegada sí, la paraula “canvi” no formaria part de la retòrica buida dels candidats en les campanyes, tan avesats a vendre’ns fum. Juntament amb els batlles de diverses ciutats espanyoles, encimbellats per l’embranzida del 15-M i de les marees , l’equip de B