Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2011

A la guerra, amb un esclop i una espardenya

Imatge
Rebels a Líbia. Foto: Reuters La guerra de Líbia és notícia, dia si, dia també. Ja s’ha escrit en aquest blog quins en podrien ser els motius. Tampoc cal ser Miss Marple per intuir la lucrativa raó per la qual tenim l’ull posat en aquest indret de l’Àfrica i no en qualsevol altre, on també es lliuren combats sagnants i el drama humanitari hi és tant o més colpidor. Això no obstant, és d’agrair la coratjosa tasca dels periodistes que es desplacen a zones en conflicte, per mostrar-nos el rostre de la desvastació. No hi ha prou diners al món, per retribuir aquesta feina. Espero que amb la retallada indiscriminada no despatxin els millors i haguem de suportar la proliferació de reportatges descafeïnats, sobre llops que s’han escapat del zoo i demés galindaines, sense suc ni bruc. Ignoro fins a quin punt és tolerable, més mediocritat. M’avorreixo profundament amb certs productes pseudoinformatius, d’una simplicitat aclaparadora. Fins i tot provoca vergonya aliena, la producció d’un espai

Una Transició no tan pacífica

Imatge
A La Transición sangrienta , Mariano Sánchez Soler fa una revisió implacable de la pretesa etapa pacífica que va precedir la democràcia espanyola. L'autor parla sense embuts de guerra bruta, terrorisme i repressió com a principals eixos coercitius de la Transició. El resultat més visible: sis-cents morts. Fora de l'àmbit professional, no hi ha cap tema que m'atrapi més obsessivament que la Transició espanyola. Sóc hereva d'aquell període i moltes de les meves experiències vitals estan vinculades a una història mal explicada, excessivament ensucrada, que genera alts graus de desorientació i frustració. Ho dic obertament, aquesta qüestió em provoca ràbia, impotència i ganes de cridar. Per la mentida, per l'estafa impunement sostinguda. Quan algú es pregunta per quin motiu som una generació aparentment adormida, podria trobar una resposta bastant aproximada a les aules escolars i els bonics contes de fades que s'hi expliquen sense parar. Després de consumir tantes

Glamurosa dictadura

Imatge
Abdallah II i Rània, al casament de Victòria de Suècia. A la imatge de baix, un jove ferit durant les protestes populars a Jordània. Conec un noi que descriu les revistes del cor com catàlegs vergonyosos, on hi figuren criminals sense escrúpols, prostitutes avaricioses o lladres d'una rapacitat insaciable, adequadament abillats per seduir-nos i ocultar, així, la seva vertadera naturalesa. Entre canapè i copa de Moët, assegura, participen en dubtosos projectes solidaris -sobretot elles, potser per compensar la manca de sensibilitat dels marits-. Exhibeixen la falsa generositat impúdicament, una demostració més del seu cinisme i capacitat de manipulació. Nosaltres, és clar, comprem alegrement tota aquesta mentida, per evadir-nos de la misèria que els mateixos famosos han contribuït a generar. Malgrat que em desmarco d'una reflexió tan radical, cal reconèixer que, si analitzem amb profunditat els personatges que hi apareixen, haurem d'admetre forçosament que darrere del gl

Festa de la filosofia

Imatge
El proper 6 d'abril participaré amb una conferència a la Festa de la Filosofia , una iniciativa tan engrescadora com necessària, impulsada per la Xarxa de Centres Cívics de Barcelona. Em van convidar a Can Castelló i vaig proposar-los un tema inquietant, derivat de la meva experiència professional i personal. Després d'haver estudiat amb profunditat els diagnòstics psiquiàtrics i tots els arguments adduïts per a sustentar-los, vaig constatar fins a quin punt, paradoxalment, a la pràctica clínica era saludable i terapèutic despatologitzar el sofriment de les persones. Malgrat que considero útil tenir un codi de referència comú en l'àmbit científic dubto seriosament que aquest actui directament en benefici dels pacients. No insinuo que sigui aconsellable negar els problemes -en cas que n'hi hagi- sinó humanitzar-los, per conviure amb ells de manera més natural. Per altra banda, he compartit amb nombrosos companys el neguit que suposa per a un psicòleg o psiquiatre el fe

Tot va començar a Tunísia

Imatge
Una jove tunisiana demana la sortida del partit únic de Ben Ali, que alguns opositors han comparat a la Falange franquista . Foto m.elorbany, extreta de Flickr . Fa dies que s'ha iniciat l'Operació Odissea de l'Alba , a Líbia. La informació que ens arriba és gairebé tan confusa com el ball constant de víctimes i perills radioactius rebuts sobre la tragèdia sísmica i nuclear del Japó. Novament, es tracta d'una denominació grandiloqüent, com és habitual en aquesta mena d'ofensives militars. Amb un nom pompós es maquilla millor la mort, es relativitza la barbàrie. De bones a primeres, hom voldria simpatitzar amb la sobtada i focalitzada solidaritat occidental però tot fa massa ferum a petroli i negoci armamentístic. Reconec la meva absoluta incapacitat per analitzar la situació i posicionar-me de manera definitiva a favor o en contra d'una guerra plantejada, teòricament, contra el règim genocida de Gaddafi. I encara menys per valorar-ne les conseqüències. Malgrat

Els embolics de Duran

Imatge
Alfons López Tena ha acusat Duran i Lleida de recompensar les seves amants amb càrrecs públics A Convergència Democràtica estan amb l'ai al cor pel tema de Daniel Osàcar però els seus companys d'Unió tampoc viuen tranquils. Esperem que Artur Mas aguanti fort el timó perquè el vaixell pateix algunes batzegades i ja ens comencem a marejar. Potser fóra bo que Boi Ruiz ampliés substancialment la comanda de biodramines. Més que res per no treure l'esmorzar, durant la lectura matinal del diari. Quan no emergeixen sospites de corrupció, es descobreixen currículums falsejats o comprometedors embolics de faldilles. Dit sigui de passada, l'oposició també fa un trist paper, si tenim en compte la poca autoritat amb la qual emeten les crítiques, després de l'estrepitós fracàs tripartit. Quan escolto algun ex membre del Govern donant lliçons, penso que convindria que es visualitzés a si mateix, un parell d'anys enrere. Malgrat l'estavellament a les urnes, sembla que no

Okushiri, tsunami i resiliència

Imatge
Okushiri va patir un terratrèmol de 7'8 a l'escala de Richter i un posterior tsunami que va devastar-la El programa Thalassa va emetre ahir un interessant reportatge sobre el terratrèmol i posterior tsunami que el 12 de juliol del 1993 va provocar 122 morts i la destrucció d'un terç de les cases de l'illa d'Okushiri, al nord del Japó. No era pas la primera vegada que els seus habitants feien front al desastre provocat per una onada gegant, com bé sabem, aquest fantasma sempre plana damunt la quotidianitat nipona. Em va semblar un document corprenedor sobre la resiliència d'un poble i la lluita desesperada per defensar-se contra les forces impredictibles i desbordants de la natura. Si cliqueu el segon enllaç, el recuperareu sencer. Malgrat que va tractar-se d'un esdeveniment altament traumàtic, resulta insignificant, si el comparem amb la tragèdia actual. Això no obstant, hi és perfectament equiparable l'actitud exemplar dels japonesos, que tant admirem e

Mercat

Imatge
Crida l’atenció la manera com algunes persones es refereixen al terme ‘mercat’, a l'hora de buscar parella o aventura passatgera. El mercat està molt malament , lamenten unes, escamades de successives experiències insatisfactòries; a veure com estarà el mercat, aquest cap de setmana, es pregunten les altres, quan arriba divendres i ensumen la disbauxa nocturna. En aquest mercat, com en tota la resta, hi conflueixen una sèrie d’elements imprescindibles. En primer terme, ha d’existir un espai on relacionar-se, ja sigui virtual o real. També ha de presentar-s’hi una mercaderia susceptible de ser adquirida, en aquest cas, homes i dones de diverses orientacions sexuals, amb certa predisposició a l’intercanvi de fluïds corporals. Finalment, és necessari un determinat ritual que acompanyi l’operació, més o menys breu i cerimoniós, segons gustos i disponibilitats horàries. Malgrat que pugui semblar una dinàmica un xic prostibulària, és bastant inevitable que l’economia influeixi en divers

¿Per què no investiguen a fons els casos de pederàstia, en comptes de tocar allò que no sona?

Imatge
El llibre Pare Manel, més a prop de la terra que del cel ha multiplicat les seves vendes , arran de les amenaces d'excomunió al Pare Manel per part de l'Església. La investigació que l'Església ha tirat endavant en relació al cas del carismàtic i mediàtic Pare Manel, degudament reconegut per la seva tasca perseverant en els barris més desafavorits de Barcelona, ha esdevingut una magnífica campanya publicitària per al llibre del periodista Francesc Buxeda. No hi ha res com un bon escàndol per a promocionar qualsevol producte. A l'editorial deuen brindar amb cava i ballar la conga pels passadissos. Mentrestant, al Canal Interconomía, treuen foc pels queixals . Llàstima que no siguin tan vehements a l'hora de condemnar la pedofília i la connivència de la institució eclesiàstica en el robatori de nadons durant l'època franquista. En aquests casos, en comptes d'elaborar discursos incendiaris, als intereconómicos els agafa una mena d'inhibició moral i amnèsi

Nuclears? No, gràcies!

Imatge
Era una calamitat que no podia passar, perquè tot estava controlat i era d'allò més segur. Fins que ha succeït. Les centrals nuclears no són invulnerables, per més que ens hagin volgut convèncer del contrari. Fukushima és aquí. El preu més alt el paguem les persones, és clar, amb les nostres vides. Repasso les notícies referents als possibles efectes de la radiació sobre la salut dels japonesos. Ara com ara, les conseqüències d'aquest desastre em semblen incommensurables. A banda de les terribles seqüeles psicològiques, la possible deshidratació o hipotèrmia dels evacuats, cal avaluar el potencial nociu de les radiacions. Em trobo, si fa no fa, amb les mateixes advertències arreu. Les autoritats són prudents i creuen que l'abast de l'accident nuclear no implica, encara, riscos severs per a la salut orgànica. A curt termini, poden aparèixer diarrees, vòmits, cefalees o febre. En casos pitjors, també es pot alterar la cadena d'ADN, deprimir-se el sistema immunitari i

El món tremola

Imatge
La localitat de Natori, devastada pel tsunami. Foto: La Vanguardia . Terratrèmol, tsunami, amenaça nuclear. Trio de desastres, manifestats en grau superlatiu. El guionista més agosarat de cinema catastròfic, no hauria presentat un escenari tan aterridor. La força indomable de la natura. El record de Tailàndia, Haití o l'Aquila. El potencial devastador de la central de Fukushima. El fantasma de Txernòbil, l'espectre d'Hiroshima. La fi del món. Pluja incessant d'imatges, xifres i perills esfereïdors, que adquireixen una dimensió de ficció, accentuada per la manera com consumim habitualment les notícies. Avui hi són, demà ja no. Entro a la sala, menjo crispetes, marxo. Connecto, desconnecto. On. Off. Es fa difícil separar, de bones a primeres, un material de l'altre. Ahir miraves de comprendre l'abast de la revolta al món àrab, la tragèdia de Líbia. Encara no has paït tanta misèria i avui ja veus com un oceà maligne avança implacable, entre cases, cotxes i embarca

La disfressa, la censura

Imatge
Un cop enterrada la sardina , s’escau parlar d’aquell moment en el qual ens traiem la disfressa de sobre i la guardem novament a l’armari, enfundada en el plàstic corresponent. O la tornem a la botiga de lloguer, encara que els temps no estiguin per als dispendis. A banda de la disbauxa sorollosa i cent vegades passada de voltes –que condueix a la cefalea infernal i a unes ganes boges d'esborrar-se del mapa- el Carnestoltes partia de la necessitat de prescindir temporalment de la repressió sexual. Permetia als feligresos deixar-se anar de valent, amb els cinc sentits, abans que comencessin els rigors ascètics de la Quaresma. El Carnestoltes és també una oportunitat única per als manifestos més desllenguats, sense que l'atreviment oral tingui conseqüències, més enllà del divertimento, espontani i acotat. Ben mirat, també ens disfressem en altres èpoques de l’any, malgrat que no estigui institucionalitzada la festa. En aquest sentit, encara que ni la tradició pagana ni el cristi

Obama, any 2011

Imatge
L'aurèola messiànica d'Obama aviat s'esvairà del tot. Foto: Reuters Després de la interminable llista d’horrors desfermats durant el mandat de George Bush, de bracet dels temibles Donald Rumsfeld i Dick Cheney –la viva encarnació del mal- Barack Obama va aparèixer de la foscor com un Messies contemporani, que havia de rescabalar la humanitat dels crims comesos pels seus predecessors, en connivència amb destacats líders europeus. La massa enfervorida el va aclamar, talment com si prengués possessió del càrrec a cavall d’una burra. Semblava que la multitud brandés branques d’olivera a l’aire, tot corejant el seu nom, en senyal d’esperança. Yes, we can. Fins i tot tinc present haver vist representada aquesta escena, en algun diari. Aleshores era, encara, l’advocat brillant de Harvard, el polític conciliador que hauria de superar un dels episodis més terribles que havia viscut la Casa Blanca. Era la veu de civilització enfront de la ceguesa irracional de la barbàrie. Obama rep

Barcelona no té poder

Imatge
El col·lectiu d'Antics Ocellaires de la Rambla ja ha recollit 50.000 signatures, en protesta pel tracte dispensat per l'Ajuntament . Les gàbies amb animals, i potser les parades de flors, aviat seran cosa del passat. Foto: BTV notícies. Avui haureu de disculpar l'escàs patriotisme contingut en les ratlles que llegireu a continuació. Barcelona ja no em sembla tan bulliciosa ni colorista. Penso que li manca brillantor, personalitat i moviment. La trobo francament decadent i el seu declivi tampoc el veig revestit de cap encant apreciable. Considero -no sense dolor- que ha perdut bona part del seu charme . Ja que hi som posats, també haig de dir que costa Déu i ajuda fer-hi un àpat en condicions. A Barcelona s'hi menja malament, més enllà del que proclami la propaganda oficial, amb insistència farragosa. Estic convençuda que el ferranadrianisme descontrolat ha fet molt de mal a la cuina catalana. De ben segur que més d'un japonès ha tornat a casa amb l'estómac fet

Explica'm què va passar... amb l'heroïna i la Transició

Imatge
Inés Alcántara està enganxada a l'heroïna Fidel a la seva línia soft , la temporada actual de Cuéntame , ubicada a finals de la dècada dels setanta, retrata l'entrada de l'heroïna a l'Estat espanyol, entre demés episodis convulsos de la Transició. Es tracta, sens dubte, d'un fenomen dramàticament revolucionari, que no podia passar desapercebut de cap manera. D'una forma o altra s'havia de representar, encara que fos a través del seu peculiar enfocament, deformat i banalitzador. Després del 1978, vindrien anys realment foscos, que deixarien milers de víctimes, una reguera de mort i desolació sense precedents, que alguns autors han qualificat d'autèntic holocaust, gradual i silenciós . Al meu poble, com a tants altres, la petjada d'aquesta droga va ser ben visible, nombrosos joves van perdre la vida en el camí de la dependència. De la mateixa manera que famílies senceres van quedar profundament colpides pel seu efecte devastador. L'heroïna transfor

Un jove Freud a Gaza

Imatge
El proper 3 de març, al Museu del Cinema de Girona , es projectarà el colpidor documental de factura sueca Young Freud in Gaza , que segueix la trajectòria d'un psicòleg palestí, entre els anys 2006 i 2008 Ayed és un jove psicoterapeuta que exerceix a la Clínica Palestina d’Autoritats per a la Salut Mental, al nord de Gaza. Malgrat que presenta punts en comú amb els psicòlegs d'arreu, la seva experiència es troba a anys llum de la nostra. Per entendre el contrast, abans de recomanar-vos vivament aquest treball, fem un petit exercici comparatiu, sense ànim de conferir-li rellevància científica, atès que convindria analitzar el fenomen amb profunditat. Amb la inestimable ajuda del Google Acadèmic, obtenim fàcilment algunes dades sobre la prevalença del Trastorn d'Estrès Posttraumàtic (TEPT) a les dues comunitats, espanyola i palestina. Viatgem fins a Madrid. En un estudi del servei de psiquiatria del Hospital Universitario Gregorio Marañón , publicat l'any 2001,