Si plores perquè has perdut el Sol...

Imatge del Youtube : La Marea Si volguéssim assenyalar dues notícies recents d’indiscutible rellevància, a Catalunya i Espanya, hauríem d’esmentar necessàriament la comparaeixença de Jordi Pujol, Marta Ferrussola i Júnior, a la comissió d’investigació del Parlament i el debat sobre l’Estat de la Nació, respectivament. Malgrat l’enorme importància dels temes que s’hi tractaren i que ambdós esdeveniments es van allargar durant hores, allò que més n’ha transcendit han estat un parell d’anècdotes banals: la primera, les partides de Candy Crush de la vicepresidenta del Congrés Celia Villalobos (a la imatge) i la segona, l’entrega d’un cd per part del “dinamitzador econòmic” on hi ha enregistrada la famosa conversa del restaurant La Camarga , entre Alícia Sánchez Camacho i Victoria Álvarez, la qual circula a tot drap per la xarxa en la seva versió íntegra i no suposa cap novetat remarcable. És evident que estar pendent d’una tauleta quan s’exerceixen les funcions de pres

La ficció eròtica barata, els diagnòstics psiquiàtrics i els productes farmacèutics contribueixen a configurar una imatge hipertrofiada de la sexualitat humana. Foto: Cakecentral.com No puc fer cap crítica de la recent estrenada pel·lícula Cinquanta ombres d’en Grey ni tampoc parlar de la novel·la homònima perquè això suposaria haver de passar pel suplici de veure i llegir, respectivament, aquest parell de pèssims productes de màrqueting, els quals tenen les pràctiques sexuals sadomasoquistes com a centre d’interès. El meu nivell de sacrifici –en aquest cas, per l’escriptura- no arriba a tant. Amb tot, m’aventuro a reflexionar sobre el peculiar efecte que ha tingut el “fenomen Grey ” al nostre entorn. Per un costat, els guionistes de La Riera de TV3 han incorporat a la sèrie trames d’allò més inversemblants i grotesques sobre la mateixa temàtica, en consonància amb una ona expansiva que fins i tot ha arribat a les pastisseries, on s’hi venen dolços amb formes que recorden

Un grup d’activistes de la PAH protestava el passat dimecres, dia 11 de febrer, a Rambla Catalunya amb Mallorca, contra la venda d’hipoteques de CatalunyaCaixa -rescatada amb diners públics- al fons voltor nord-americà Blackstone . Foto: Clara Esquena. “ Y ahora ve y vota y remacha tu cadena” Ricardo Mella, intel·lectual llibertari gallec. Camines per la ciutat, sota un cel de plom, i de sobte se’t glaça la sang quan veus com es manifesten els activistes de la PAH per la inhumanitat dels responsables d’una entitat bancària que permetran que els pisos on viuen es buidin perquè els voltors hi puguin especular. Els inquilins temen més desnonaments i deutes inassumibles per a tota la vida. Per això han ocupat i empaperat una sucursal propera de CatalunyaCaixa i animen els vehicles que circulen per la zona a pitar contra la mena de brutal injustícia, reconeguda com a tal als tribunals europeus, que, en aquest país, podrit de l’arrel fins a la punta, esdevé una quo

El metilfenidat es recepta habitualment en el tractament de l’anomenat Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) i es comercialitza amb noms com Ritalin ® , Concerta ® o Rubifen ® . A la imatge, una portada de la revista Newsweek, en la qual es qüestiona si a la societat nord-americana no s'està sobremedicant els infants. Recentment, la polèmica ha esclatat al nostre país . Arran de la publicació a Espanya del llibre Volviendo a la normalidad. La invención del TDAH y del trastorno bipolar infantil (Alianza Editorial, 2014) en diversos mitjans de comunicació –bàsicament de premsa escrita- s’ha obert un encès debat al voltant d’aquest trastorn que, com em va dir en una ocasió la mare d’un nen diagnosticat, ha esdevingut una “plaga” a les escoles. És vertaderament interessant constatar fins a quin punt la nostra societat està polaritzada al voltant d’aquesta qüestió, la qual cosa es reflecteix tant en els comentaris dels diaris digitals com en les xa

  Imatge: justjust.org “ Qui concedeix importància encara a una mort ben acabada? Ningú.” Michel Foucault. Filòsof francès. La primera vegada que vaig sentir parlar del Death Café vaig pensar que potser era una mena de beguda enverinada que s’emprava quan es pretenia “liquidar” algú que feia nosa –a l’estil de la pel·lícula Arsènic per compassió - però evidentment no es tractava d’això. A aquells que no hi estiguin avesats pot semblar-los una proposta una mica macabra perquè són reunions convocades en diferents ciutats del món, amb la finalitat de debatre sobre el tema de la mort, tot prenent un cafè i menjant pastissos. El Death Café va néixer a Suïssa l’any 2004 de la mà del sociòleg Bernard Crettaz, que promogué els Cafés Mortels ; la idea fou exportada posteriorment al Regne Unit, per Jon Underwood i la seva mare, la psicoterapeuta Sue Barsky. Els impulsors britànics calculen que d’ençà del 2011 se n’han organitzat uns 1.526, entre Europa, els Estats Units i