Un blog sobre psicologia i actualitat

L'autora danesa  Tove Ditlevsen treballant en una de les seves obres. L'escriptura la va ajudar a sobreviure les circumstàncies més fosques imaginables. Imatge extreta d'Spectator Australia. En acabar la novel·la d'autoficció "Les cares" de Tove Ditlevsen, la "Trilogia de Copenhaguen" va passar immediatament a la meva llista de llibres pendents perquè en aquella història ja hi vaig endevinar una visió trencadora i coratjosa sobre els problemes psicològics. Aprofitant l'avinentesa d'una iniciativa temàtica a Instagram, m'he endinsat novament en l'univers de la reconeguda escriptora danesa, la intensa vida de la qual es manifesta en tota la seva obra, tant narrativa com poètica. La biografia es divideix en tres parts. La primera té lloc al barri obrer de Vesterbro de Copenhaguen, en el període d'entreguerres, on es descriu l'ambient asfixiant i sòrdid en què va créixer la Tove i que marcaria els seus passos de joventut, narra...

   L'escriptora  Carson McCullers  era una gran aficionada a la música i tocava el piano, abans de consagrar-se a la literatura. Aquesta passió és compartida pel personatge de la Mick Kelly, alter ego de l'autora a la novel·la  El cor és un caçador solitari , una noia talentosa i rebel, que ha de bregar amb la pressió sufocant de l'entorn on li ha tocat créixer.    Hi ha novel·les que provoquen una commoció en qui les llegeix. Són tan fondes les emocions que desperten i tan captivador l'imaginari que recreen que resulta pràcticament impossible no dir-ne res, no escriure'n res. És en la necessitat imperiosa de revelar a l'entorn el nou món que s'ha descobert, com si es tractés d'un paradís perdut del qual es senyala la ruta, que es reconeix la bona literatura. No podia imaginar que faria una troballa tan extraordinària amb la darrera novel·la que he acabat. N'he llegit i rellegit els paràgrafs, assaborint la profunditat poètica d'una poderosís...

La novel·la d'Ottessa Moshfegh El meu any de repòs i relaxació m'ha deixat amb un garbuix de sentiments contradictoris que tinc la necessitat d'ordenar. Abans, faig un avís de spoilers .  El punt de partida de la història és brillant; l'autora -a la imatge- té ofici i ens regala uns quants personatges inoblidables: paròdies àcides d'éssers humans que es mouen en un entorn devastat per la banalitat, les aparences i la mercantilització de tot el que es belluga.  Anem a pams i comencem per la protagonista i narradora: una jove de vint-i-pocs anys, extremadament atractiva i esquerpa, que s'ha quedat òrfena fa poc i treballa en una galeria d'art al barri de Chelsea de Nova York. Té una 'parella intermitent' -o com redimonis es digui-, en Trevor, un home que la utilitza com un mocador de paper i una 'amiga' de la Universitat, la Reva, amb greus problemes de bulímia, a qui rebutja i alhora necessita desesperadament. És l'any 2000 i estem a les ...

  En Quimet bateja la Natàlia amb el sobrenom de Colometa , el dia que es coneixen a la plaça del Diamant, un moment simbòlic de la difusió de la identitat de la protagonista.   A la sèrie de TV de l'any 1983 , que és com un grapat de retalls de la novel·la vista de part de fora, Lluís Homar i Sílvia Munt es van posar a la pell dels personatges a qui donà vida literària el geni de Mercè Rodoreda. Compte, que aquest article conté spoilers .  Al pròleg de l'edició de Club Editor Jove que tinc entre les mans, Rodoreda explica que el seu amic Baltasar Porcel, tot i elogiar-li La plaça del Diamant , va dir que la Colometa era una beneita. Potser uns anys enrere hauria estat d'acord amb aquesta observació, però ara coincideixo plenament amb la resposta de l'escriptora: Considero aquesta afirmació, feta a la lleugera, molt equivocada. Veure el món amb ulls d'infant, en un constant meravellament, no és pas ser beneit sinó tot el contrari; a més, la Colometa fa el que ha de...

La interpretació i la caracterització de l'actor Boris Karloff a les pel·lícules clàssiques de James Whale han esdevingut icones de la cultura popular, malgrat que el retrat de la criatura creada per Victor Frankenstein no sigui fidel al de la novel·la de Mary Wollstonecraft Shelley. La pandèmia ha col·locat en el centre de la vida  metges i científics, que tot sovint es posen les mans al cap, amb teatral preocupació, quan contemplen l'erràtica gestió que se'n fa en el camp de mines de la política. El seu creixent protagonisme en l'esfera pública, no obstant, i la forma com aquest condiciona l'existència de milions de ciutadans, també ha fet resorgir vells dilemes sobre els límits que hauria de contemplar l'ésser humà quan s'endinsa amb excessives pretensions en els laberints de la ciència.  Una obra de referència per abordar-lo és, per descomptat,  Frankenstein, o el Prometeu modern de Mary Wollstonecraft Shelley, una aventura tràgica que, en una lectura e...

Il·lustració: Dan Howden No costava gaire de preveure: amb l'esclat de la pandèmia, les diverses crisis que l'acompanyen i les xacres que portem dècades suportant, ha augmentat la venda d'antidepressius . El volum de recerca que demostra la seva limitada eficàcia i els nombrosos efectes adversos que provoquen són directament proporcionals a la quantitat de receptes estampades. Aquest fenomen és independent de la suposada "cura" de la depressió, és clar, atès que la hipòtesi causal del desajust neuroquímic ha estat àmpliament desacreditada. Els psicofàrmacs, en canvi, juguen un paper cabdal en el procés de despolitització dels ciutadans, tal com hem explicat en aquest blog en diferents apunts.  L'aïllament social, un dels factors clau per entendre la davallada de l'estat d'ànim en la població occidental, s'ha accentuat de manera dràstica a causa de les mesures que ha calgut tirar endavant per a contenir la COVID-19.  A banda de la desesperació causa...

L'abril de 1988, tres anys abans de la seva mort, Montserrat Roig va ser entrevistada al programa  Identitats  de TV3 per Josep Maria Espinàs. Durant aquella hora de conversa, l'escriptora va compartir reflexions sobre la seva vida i obra que mantenen una enorme vigència. Coincidint amb el quarantè aniversari de la publicació de la novel·la de Montserrat Roig  L'hora violeta,  Edicions 62 n'ha fet una atractiva reedició amb la qual vaig ensopegar casualment un d'aquests dies coronavírics d'estiu. Ho haig d'admetre: de bones a primeres, la coberta em va atraure com un imant. Ja és gros que un aspecte tan aparentment intranscendent en un llibre de vegades t'obri la porta a l'univers d'una autora de la qual només coneixies una minúscula part de l'obra. O potser hi havia més factors que ja t'hi havien apropat, sense que te n'adonessis, i l'encert del disseny t'ha acabat de decidir.  A banda de l'embolcall, és c...

El passat 17 de juliol va fer un any que ens va deixar Andrea Camilleri , l'autor sicilià internacionalment conegut per donar vida a l'atípic comissari Montalbano, el nom del qual, com és ben sabut, és un homenatge a un altre autor de referència de la novel·la negra: el seu bon amic Manuel Vázquez Montalbán. Al seu torn, el traductor al català de Camilleri, Pau Vidal, ha batejat amb el nom de Camil un dels seus personatges de ficció. Segurament, l'admiració pel mestratge del sicilià deu haver deixat nombroses picades d'ullet literàries.  Les aventures del policia de Vigata -un topònim inventat, inspirat en Porto Empedocle, el seu poble natal- són ideals per a fer més passables els colorosos dies d'estiu, sobretot per a aquelles persones que no estiguin predisposades a les espessors literàries, entre la xardor i la pandèmia, que encara remena la cua.  Un dels darrers títols de la sèrie, que trobem fàcilment a les llibreries, és L'altre cap ...

Composició inspirada en el conte gòtic de Charlotte Perkins Gilman ,  The Yellow Wallpaper [ El paper de paret groc ] publicat per primera vegada l'any 1892 .  Font: Duncan Blog. En el darrer post els parlava del relat autobiogràfic que Kate Millett va fer de la seva dolorosa experiència, a finals de la dècada de 1970 i principis de 1980, en diverses institucions psiquiàtriques, on va ser reclos a i medicada, en contra de la seva voluntat. El drama d'una dona que sofreix en un entorn que no en comprèn les circumstàncies i acaba en mans de professionals desaprensius, que agreugen encara més la situació, ha estat recurrent en la història de la psiquiatria i avui en dia, per més propaganda terapèutica que se'n faci, encara no està superat. Mai no deixa de sorprendre'm la ceguera per a percebre allò més humanament elemental, el punt de partida de la recuperació de les dones afligides, que acaba soterrat en un garbuix de despropòsits exasperants, de manera q...