Si plores perquè has perdut el Sol...

Estenc la mà i no hi ets Però el misteri d'aquesta teva absència se'm revela més dòcilment i tot del que pensava Miquel Martí i Pol Estenc la mà (fragment)

Últimament, investigo força la teràpia de parella. És un àmbit francament interessant. Si una persona sola ja té una complexitat considerable, posar-la al costat d'una altra complica encara més l'anàlisi psicològica -cosa que resulta altament estimulant-. Avui he recordat una metàfora que ens va explicar un expert en teràpia sexual i de parella, en unes jornades a les quals vaig assistir (com sol passar, me'n vaig emportar eines realment vàlides i d'altres que vaig descartar completament). La metàfora a què faig referència té a veure amb la recerca obsessiva del plaer sexual. Imagineu-vos que us trobeu en una habitació fosca amb un gat negre prop vostre. Algú us demana que l'atrapeu. Quina és la millor manera d'aconseguir-ho? Opció A: perseguint el gat a les fosques Opció B: quedant-vos quiets i relaxats, esperant pacientment que s'acosti, poc a poquet...

En una ocasió, un individu, el nom del qual no vull recordar, em va preguntar per quina raó m’expressava en esta lengua que no sirve de nada . Segons ell, si escrivís un blog en castellà en trauria més profit perquè accediria a un volum molt més gran de lectors. D’aquesta manera, sempre segons el seu criteri, evitaria que les meves reflexions es quedessin atrapades en el petit cercle de catalanoparlants de sempre (este huertecito de enanos autocomplacientes). Val a dir que l’individu en qüestió porta vint-i-cinc anys vivint a Catalunya i no només ha estat incapaç de memoritzar deu paraules en català sinó que no suporta que ningú se li adreci en aquesta llengua (s’ho pren com una ofensa terrible i pot convertir una trobada amistosa en un autèntic malson). Com us podeu imaginar, el Manifiesto por la lengua común és el millor que li ha passat a la vida... Aprofito aquesta humil bitàcola per apuntar quatre senzills motius pels quals escric en català: Primer, per militància: l’ús social d

Diners fan bé, diners fan mal, diners fan l'home infernal e fan-lo sant celestial, segons que els usa. Anselm Turmeda Elogi dels diners (fragment)

Si tinc prou temps, m'agrada donar un cop d'ull a la informació des de l'òptica de diversos diaris. Aspiro -potser ingènuament- a formar-me una opinió una mica completa de les coses. Com bé sabeu, hi ha diferències en la manera d'enfocar les notícies, segons quina sigui la tendència ideològica del rotatiu. En el cas que ens ocupa, la majoria de diaris que he consultat li han concedit la mateixa importància: mínima. Un fet sorprenent, tenint en compte que parlem d'un material extremadament sensible. Llegeixo a l' Avui que Greenpeace ha qüestionat la gestió de la central nuclear d'Ascó I, per part d'ANAV, propietat d'Endesa i Iberdrola, després de la segona parada forçosa de la central en només una setmana. No és la primera vegada que l'organització ecologista critica la precària seguretat de les centrals gestionades per ANAV (Vandellós II i Ascó I). Em pregunto per quin motiu es vessen rius de tinta parlant de banalitats i estupideses, que m'

Sempre que veig la Gemma Mengual en acció em poso a plorar. No com ho fa ella a la fotografia, decebuda, sinó de pura emoció. Mengual i el seu equip representen l'esforç, la tenacitat, la constància, l'expressivitat, la força, la innovació, el talent, el risc... A l'esport, com a la vida, les millors qualitats sovint topen amb la mediocritat dels ulls que les han de valorar. Aquesta plata és amarga. Hauria d'haver estat or. Us deixo amb uns quants vídeos del Mundial de Roma. Pell de gallina.

¡Trátame bien! Lilia González. L’Hospitalet de Llobregat. Resulta alarmante la falta de respeto, la soberbia y la petulancia que es posible observar en el curso de la vida cotidiana. En un mundo convulsionado como en el que estamos estos ingredientes resultan letales. Desde los cuatro puntos cardinales recibimos maltrato, violencia y la descarga emocional de quienes quieren utilizarnos como a psicoanalistas o cables de descarga a tierra. ¿Alguien puede decir qué es lo que está sucediendo en la especie humana? ¿Quizás se trate de alguna especie de pandemia de grave contagio, imposible de controlar?. Quienes trabajamos de cara al público recibimos la descarga de las frustraciones de aquellos clientes insatisfechos que nos bombardean con sus dardos cargados de insolencia, vulgaridad, impertinencia e intemperancia. Si nuestro puesto de trabajo se ubica en atención al cliente, estamos perdidos y acabamos recibiendo insultos y malos tratos. Si miramos las noticias desde los atriles de destac

Fins el 15 de juliol es va poder veure l'exposició Figures i espais d'Isidre Nonell, a la Fontana d'Or de Girona. La mostra va arribar amb la intenció de descobrir un Nonell més enllà del pintor de gitanes però van ser les gitanes les que em van subjugar. Nonell va retratar la marginalitat, la malenconia i l'opressió, la qual cosa li va valer fortes crítiques. Afortunadament, no va fer cas dels comentaris malèvols sinó que es va deixar guiar pel seu instint. Com fan els artistes.

Segona quinzena de juliol: s'imposa canviar de ritme. Cal temps per organitzar les idees, allunyar-se de les rutines de sempre i gaudir de no fer res. Encara em toca treballar al consultori però, si més no, espaiaré la periodicitat en l'escriptura d'aquest blog. Descansar és necessari per a tornar amb les energies renovades. A tots els que hi sou, gràcies per llegir-me.

Suposo que l'heu reconeguda, la dona de la fotografia és Ana Rosa Quintana, bastant aficionada a modificar la seva imatge a cop de Photoshop. No és la primera vegada que la periodista apareix retocada de manera evident, igual que la seva col·lega de professió, l'eterna María Teresa Campos. No em voldria pas acarnissar amb les dues senyores, ja sabem que el món dels mitjans és dur amb la dona, quan el cos decau, algunes professionals comencen a tremolar, atemorides per la puixança de les jovenetes. No obstant això, cal recordar que hi ha dones que si que es rebel·len contra la dictadura de l'estètica. Recentment, hem sabut que l'oscaritzada Rachel Weisz s'ha declarat fervent opositora del botox i ha engruixit les files de les actrius que consideren que paralitzar-se el rostre no ajuda gens en l'ofici interpretatiu. De la mateixa manera, les periodistes podrien reivindicar que les arrugues denoten el bagatge professional de tota una vida: és que potser no té va

Últimament penso sovint en el significat de la paraula perdó -ja veieu amb quines coses m'entretinc-. El diccionari conté diverses accepcions del verb perdonar, però la que més m'interessa és la següent: 2 No guardar gens de malvolença per una ofensa rebuda. Perdonar una ofensa, una injúria. Vist així sembla senzill però penso que l'acció de perdonar, amb tot el que implica, és de les més complexes de l'ànima humana. No voldria pas incidir en les qüestions morals, per això ja hi ha les religions, sinó en els aspectes psicològics. Al llarg de la nostra vida, això és segur, ens han ferit en diverses ocasions. Potser els amics ens han abandonat, els companys de feina ens han apunyalat per l'esquena o la persona de qui ens hem enamorat ens ha traït cruelment. Tots tenim la nostra llista particular. El cas és que el record dolorós de l'ofensa i de la persona que l'ha infligit és un llast que queda a dins i del qual és bastant difícil alliberar-se. Tal com jo ho

Ahir llegia a El Mundo una informació referent a una prostituta danesa, Lilje Pernille (a la foto), que diu que està fins al monyo de les feministes. Les seves queixes es centren en el fet que es presentin les treballadores sexuals com a víctimes, toxicòmanes o delinqüents, quan no sempre és així. Pernille afirma que li agraden els homes, el sexe i els diners i que és feliç exercint el seu ofici (té un fill i també una parella que la recolza sense reserves ). Malgrat que reconeix la xacra social de les màfies, assegura que el que convindria no és prohibir la part sana del negoci sinó ajudar les dones en situació d’explotació i treballar per a conquerir els seus drets laborals. No hi ha dubte que es tracta d’un tema controvertit i polièdric però si m’hagués de posicionar ho faria al costat de Pernille. Penso que si no es vulneren els drets humans, les persones hem de poder decidir lliurement a què volem dedicar la nostra vida. Al capdavall, es tracta d’una activitat que ha existit i

És possible que hagueu sentit a parlar de la tanorèxia o addicció al bronzejat. Malgrat que es tracta d'un terme que no està àmpliament acceptat per la comunitat científica, se'n presenten casos clínics, sobretot a les consultes dels dermatòlegs. Hi ha persones que, tot i conèixer sobradament els riscos de l'exposició als rajos ultraviolats, no poden abandonar l'hàbit de prendre el sol regularment, fins i tot en hores d'alt risc. Alguns experts han apuntat que hi ha similituds significatives entre aquest problema i el que pateixen les persones addictes a substàncies. Una de les explicacions que s'ha assenyalat és que el fet d'adquirir color afavoreix la segregació d'endorfines, la qual cosa generaria dependència. També hi podrien influir factors socials, com la imatge de bellesa associada a la morenor. En aquests casos, doncs, no es tracta només de fer pedagogia sobre les malalties associades a l'exposició solar sinó que també seria indicat fer un

Avui se celebra el judici a Núria Pòrtulas, la jove de 28 anys de Sarrià de Ter que va ser detinguda el 2007 i acusada de suposada col·laboració amb banda armada. Els Mossos d'Esquadra van trobar una llibreta manuscrita en el seu cotxe on hi figurava la paraula terrorisme. Al mateix temps, mantenia contacte amb una associació italiana de tipus anarquista. El seu advocat, Benet Salellas , afirma que l'acusació es sosté en sospites i hipòtesis poc fundades. L'Assamblea de suport a la Núria, que ha organitzat diversos actes a Girona, va convocar una manifestació aquest dissabte a la ciutat, que va començar a davant la seu de ICV i va acabar amb un sopar solidari a la plaça Ovidi Montllor. En el recorregut es repartien octavetes, on s'hi llegia el següent manifest: El 7 de febrer de 2009, ha fet 2 anys que la Núria Pòrtulas va ser detinguda a Girona sota la llei antiterrorista, per un procés iniciat pels Mossos d'Esquadra (amb la complicitat política de Joan Saura i Jo

No descobreixo res extraordinari si dic que en molts matrimonis o parelles de fet hi apareixen terceres persones . Al meu entendre, es poden establir dos grans grups d'infidelitats. Aquelles que sorgeixen com a via d'escapatòria d'una relació destructiva -en aquest sentit, poden ser una alliberació- i les que són una temptació transitòria i posen en perill un sòlid projecte de vida en comú. Pel que he vist en la meva experiència clínica, la infidelitat genera un gran sofriment a les persones que s'hi veuen implicades. No és per a res un tema frívol ni banal. En aquests temps, en els quals el compromís té tan poc valor, em pregunto si no hauríem de plantejar-nos seriosament de recuperar el valor de la paraula fidelitat. Em fa l'efecte que n'hi ha més d'un que, mirant enrere, es penedeix d'haver renunciat a tota una vida de penes i alegries per un amor lleuger i passavolant...

El programa El paisatge favorit de Catalunya desperta passions. Mentre que hi ha defensors acèrrims, els seus detractors tampoc no es queden curts. El periodista Manuel Cuyàs escriu avui una columna al diari El Punt trancant una llança a favor d'aquesta proposta televisiva, en contra d'aquells crítics recalcitrants, que a tot hi troben pegues. A mi, la veritat, em sembla un format simplement entretingut. És com contemplar unes quantes diapositives del teu país (amb evidents retocs que resulten una mica incòmodes de veure). L'única cosa que em costa d'entendre és que els diferents paisatges els presentin les celebrities catalanes i no siguin persones autòctones i anònimes qui ho facin. Bé, suposo que si no fos així ningú es miraria el programa... El fet és que volia utilitzar el pretext d' El paisatge favorit per apuntar un tema que fa temps que guardo al calaix i és de quina manera el lloc on vivim condiciona la nostra qualitat de vida. En l'entorn més imme

Hores d'ara tothom n'està assabentat. La notícia s'ha esbombat a través de tots els mitjans haguts i per haver. L'Agència Espanyola del Medicament ha autoritzat la comercialització a l'Estat del primer fàrmac indicat per controlar i endarrerir l'ejaculació precoç : la dapoxetina, registrada amb el nom comercial de Priligy. A partir de demà existiran presentacions de 30 i 60 mil·ligrams, al mòdic preu de 11,8 i 15 euros respectivament. La maquinària ja s'ha posat en marxa. Em temo molt que la pastilla es receptarà a mans plenes (ja podem afegir-la a la farmaciola, al costat de totes les altres). Poca cosa rellevant s'ha esmetat sobre el tema, fins on jo sé, no s'ha parlat obertament de qui ha subvencionat la investigació científica per a obtenir el fàrmac, tampoc s'ha fet esment dels efectes secundaris de la dapoxetina i amb prou feines s'han anomenat els importants factors individuals i de parella que influeixen en la disfunció sexual. Tant d

"Deberían empezar las guerras con un curso básico de instrucción y terminarlas con un curso básico de olvido. El secreto está en aprender a creer que vivimos en un mundo completamente inconexo, en un mundo demente en el que lo que ahora es verdad entonces no lo era, en el que el No matarás y el hecho de que uno haya matado a muchísimos hombres no significa nada, porque ahora es el momento de criar hijos legítimos y de ganar dinero, y de vestir decentemente y de mostrarse cariñoso con tu esposa, y de admirar al jefe y de aprender a no inquietarse, y de tenerse por...¿por qué? Da igual -se dijo Tom- . Yo no soy más que un hombre con un traje de franela gris. Y debo llevarlo muy bien planchado, lo mismo que los demás, porque soy un joven muy respetable. [...]. Iré a mi nuevo trabajo; estaré risueño; seré trabajador; seré expeditivo. Llevaré mi traje de franela gris impecable. Tendré sentido del humor. Y tendré agallas; no soy de los que ahora se pondrían a llorar." Sloan Wilson

Avui us deixo un dels articles que he escrit recentment per a la secció de salut del noticiari Nou Palafrugell . Són quatre reflexions senzilles sobre com pot afectar-nos psicològicament la crisi econòmica. Espero que siguin d’utilitat. La seguretat financera és un factor essencial per a la qualitat de vida i si el veiem perillar el nostre equilibri emocional se’n pot veure ressentit. No obstant això, cal recordar que els éssers humans tenim capacitat per superar l’adversitat i podem desplegar nombrosos recursos per adaptar-nos als canvis. Problemes psicològics: En temps de crisi augmenten els casos de depressió, trastorns d’ansietat, addiccions i violència domèstica. També es poden donar recaigudes en trastorns mentals previs. Alteració dels hàbits de salut: En èpoques d’estrès hi ha una tendència a abandonar els hàbits de salut. Una persona exfumadora, per exemple, pot recaure més fàcilment en l’hàbit tabàquic. Paral·lelament, es pot descuidar l’alimentació o caure en el sedentarisme

Aquest dissabte es celebrarà la 43ª Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell. Pels que hi esteu interessats, demà divendres, en el mateix escenari, hi haurà un concert solidari a càrrec de Mazoni i Joan Miquel Oliver, en benefici de Caritas i l’Oncolliga. Malgrat que l’espectacle m’emociona, gaudeixo més de les cançons marineres en petit comitè. En el vídeo, que vaig gravar el passat cap de setmana, en teniu una mostra. D’esquerra a dreta, veieu en Toni Martín a l’acordió, el veterà Joan Rovira i en Joan Cortés a la guitarra. Aquest grup improvisat, del qual sóc fan incondicional, interpreta Vell pescador . Després d’un àpat insuperable i amb bona companyia, podia demanar més?

En una ocasió, un pacient (gran lector i boníssima persona) em va recomanar el llibre de Mariam Suárez , Diagnóstico: cáncer. Mi lucha por la vida . El vaig llegir amb gran interès i li vaig donar les gràcies per haver-me'l descobert. Vaig trobar exemplar i corprenedora la batalla de Mariam contra una malaltia que, com sabem, no va poder vèncer. El que més recordo del seu relat és l’agònic periple per alguns hospitals dels Estats Units. Mariam es lamentava de la fredor, del fet que pesaven molt més els aspectes legals i tècnics que no els humanitaris. Una vegada, abans d’entrar a la sala d’operacions, li va demanar a una infermera que li donés la mà perquè estava molt espantada. La infermera s’hi va negar. La seva experiència em va fer pensar en un estudi que va explicar el doctor Ramon Bayés, especialista en psicologia de la salut, en una classe de postgrau. Bayés li va proposar a una alumna que estudiés el recorregut d’una familiar en una intervenció quirúrgica a l’hospital. Al f