Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2016

Un volt pel barri de Gràcia

Imatge
A dalt, una de les nombroses furgonetes dels Mossos que es podien veure al barri de Gràcia, abans d’ahir a la tarda. A baix, una veïna mirava de conversar amb un agent, a la vora del Banc Expropiat . Potser va ser per l'enfocament mediàtic del desallotjament però no em vaig poder resistir a la temptació de donar un toc vintage a les fotografies que vaig tirar amb el mòbil, mentre hi passejava. Com que sóc tafanera de mena, dijous a la tarda vaig anar a fer un volt pel barri de Gràcia, per veure si hi veia bandes d'encaputxats cometent actes vandàlics i també per contemplar amb els meus propis ulls les destrosses del mobiliari urbà perpetrades per la kale borroka barcelonina, tan descontrolada, que apareix tothora a la televisió a causa dels terribles disturbis que origina, darrerament. Dubtava de si posar-me un casc però finalment em vaig aventurar a acostar-m'hi a cara descoberta, sense protecció de cap mena. Jo que cercava emocions fortes i la decep

Desemparats

Imatge
Il·lustració: Alfredo Martirena De vegades em fa la impressió que una bona colla de psicòlegs pretenen defugir les qüestions polítiques a qualsevol preu, com si aquestes fossin completament alienes a la professió i ficar-hi el nas signifiqués entrar en territoris que no els pertoquen perquè estan més enllà de les parets del consultori. El cas és que quan es promouen iniciatives pretesament neutrals o equidistants tampoc s'eludeix la política sinó que probablement se li fa el joc al poder. Per exemple, si es tira endavant un curs de creixement personal, en incidir en els "motors individuals de canvi" també s'adopta un posicionament polític, en la mesura que s'obvien els condicionants socials i les injustícies estructurals, a l'hora d'abordar el malestar dels clients. Ben poques persones deu haver atès -o ben poc les deu haver escoltades- qui no s'adona de les repercussions que tenen les reformes neoliberals o la corrupció en el sofriment dels c

Com podem evitar la radicalització dels joves?

Imatge
Un jove neonazi, en una manifestació. Foto AFP.  Darrerament, veiem amb freqüència a la televisió com es recluten joves –les noves tecnologies hi juguen un paper crucial- perquè formin part de grups gihadistes, alhora que constatem amb horror com cada cop n’hi ha  més que s’integren en bandes neonazis. Les persones radicalitzades, amb independència de la ideologia que abracin, no dubten en cometre agressions com la que ha patit recentment la directora del setmanari satíric El Jueves . Les mostres d’intolerància de seguida ens fan témer la repetició de dramàtics episodis del segle XX. Malgrat la lògica preocupació que desperta la creixent afiliació al món de l’extremisme també cal tenir en compte que, en tractar-se d’una decisió que comporta dramàtiques conseqüències, constantment existirà una part de la “parròquia” que provarà d’abandonar-lo, encara que aquesta opció tampoc no sigui un camí de roses. El procés de desvinculació de l’extremisme potser no és prou vistós d

Adéu al "mascle discursiu"

Imatge
El manifest dels anomenats "libres e iguales" és un dels textos que passa pel bisturí analític del professor de Ciència Política Ignacio Sánchez-Cuenca. A la imatge, la popular Cayetana Álvarez de Toledo, envoltada d'alguns dels que signaren el document, l'any 2014. Foto extreta de paralalibertad.org.  He tingut una agradable sorpresa amb el llibre que em va caure a les mans per Sant Jordi: La desfachatez intelectual d’ Ignacio Sánchez-Cuenca ,  professor de Ciència Política de la Universitat Carlos III de Madrid i per tant gens “sospitós” de circular en l’òrbita del nacionalisme “perifèric” o de l’independentisme. No m’estranya gens que vagi per la quarta edició perquè és aquella mena de crítica rigorosa –i sobretot respectuosa- als excessos de determinats opinadors als mitjans de comunicació que feia temps que una bona colla de lectors teníem ganes de devorar amb fruïció. Si ho pogués expressar com un títol de pel·lícula seria aquest: “Tot allò que s

Què cal fer davant de la censura?

Imatge
Quico Pi de la Serra en una imatge del documental  La cançó censurada  En èpoques d’involució democràtica, les persones que hem estat educades en la pueril creença que vivim en un país que ha superat de forma modèlica el franquisme i hem gaudit d’una certa llibertat d’expressió, ens sorprenem com infants davant de la censura, malgrat que n’hàgim estat víctimes en repetides ocasions. La prohibició ens cau al damunt com un gerro d’aigua freda, com si no creguéssim que és realment possible emmordassar impunement algú a plena llum del dia. Determinades forces vives gaudeixen encara d’un poder extraordinari i són capaces de pressionar fins on calgui per “esborrar-te del mapa”, si els has tocat el voraviu amb alguna de les teves observacions. Més que parlar, embesteixen. I generalment se surten amb la seva. Cal tenir-ho present. Has d’estar preparada per entomar la garrotada, vingui d’on vingui i quan menys te l’esperis. Això és avui més clar que ahir i possiblement menys q