Si plores perquè has perdut el Sol...

És hereditària, l'addicció als diners? Com bé sabeu, una de les hàbils estratègies de l'exadvocat de Fèlix Millet, Pau Molins, va ser la de presentar el saquejador com una persona malalta i penedida. Un ludòpata amb poder il·limitat, ara marginat i apestat per la societat . El nostre Maddoff va ser defensat com un addicte als diners, que intentava rehabilitar-se, malgrat no comptar amb el recolzament de l'entorn. Sense saber exactament si va ser per aquesta comèdia de la llàgrima, el cas és que Millet i Montull no van trepitjar la presó, a causa del flagrant robatori. La Vanguardia ha recuperat un document interessant, d'una publicació barcelonina de principis de segle passat, on ja s'hi denunciaven clarament els tripijocs de Lluís Millet, onlce avi de Fèlix, més interessat en el lucre personal que en la promoció de la cultura musical catalana. Així doncs, sembla que aquesta cobdícia irreflenable i desmesurada, podria tenir l'arrel en l'arbre genealògic ...

Postal catalanista 28/06/2010. Defunció de l'Estatut. Sembla que avui és dia de dol. Escolto l'inefable Xavier Sala i Martín per la ràdio. Si més no, les ones hertzianes no permeten percebre el color de les americanes, que ja és un petit consol. El que fóra delfí de Joan Laporta utilitza una metàfora bastant trillada en els últims temps, per fer referència a la relació Catalunya-Espanya. La nació catalana és una muller maltractada pel seu marit, a la qual no li queda altre remei que marxar, camí cap a la independència. D'altra manera, es perpetuaria l'hostilitat fins a l'infinit. Independència o sofriment. No hi ha alternativa. Val a dir que no sóc gens partidària d'aquest símil, primer perquè penso que ofereix una visió reduccionista de la realitat i segon perquè, segons com es miri, frivolitza el drama de la violència de gènere. De tota manera, convé recordar que, en tot procés de maltractament, també és necessari que la víctima es pregunti a si mateixa què hi...

Helen Thomas, en una intervenció recent, dirigida al president Obama Arrel de les polèmiques declaracions favorables a Palestina, la llegendària Helen Thomas ha dit adéu a la Casa Blanca, a l'edat de noranta anys, després de veure-hi desfilar fins a deu presidents. Llegeixo a 'El País' que, quan un professional dels mitjans es converteix en notícia, com alguns opinen que ha estat el cas de Thomas, corre el risc de patir l'anomenat síndrome de Dan Rather (en honor a un altre influent periodista). Aquesta denominació -sempre ho hem d'etiquetar tot, però aquest és un altre tema-, em fa pensar en certes estrelles mediàtiques del nostre país, bastantes de les quals, voluntàriament o no, criden més l'atenció que la notícia mateixa (sense gaudir de l'envejable trajectòria de la nord-americana, és clar). Em fa tota la impressió que el carisma personal, la planta i l'afany de notorietat estan desplaçant a marxes forçades el bon ofici. Si continuem pel mateix cam...

A l'estació de Caldes de Malavella, no tens altra opció que creuar la via L'hi podria haver passat a qualsevol. A vegades, em pregunto fins a quin punt es pot prevenir, la fatalitat. Si revisem el passat i fem recompte de la quantitat d’imprudències que hem comès, al llarg de la vida -sense ser especialment temeraris- no podem deixar de reconèixer que, malgrat tot, hem estat afortunats. Existeix algú, que hagi estat sempre prudent? Això no treu, com diu Salvador Giner , que vivim una època especialment impacient. Si el sociòleg fés el seu particular screening vital, no obstant, de ben segur que també toparia amb més d’una d’aquestes nefastes imprudències-impacients, que han costat la vida a dotze persones. Penso que hi ha impulsos que són consubstancials a l’adolescència i la primera joventut -sobretot si l'ambient és festiu-, no pas a l’etapa històrica. Cal recordar la manca de límits i de regulació, és clar. Les aglomeracions necessiten control i aquest, en certa manera...

Una opulenta empresària que apareix al reality Ahir a la nit, em vaig entretenir amb el programa de La Sexta , Mujeres ricas , que ens acosta a l'apassionant univers de diverses dones absolutament forrades, l'única preocupació de les quals, per exemple, és organitzar festes amb famosos, portar gossos neuròtics al psicòleg o preparar glamurosos aniversaris sorpresa, amb la finalitat de deseducar, encara més, les seves eixalavades filles. Pensareu que és un exercici de masoquisme, passar l'estona amb un espai així, en temps de vaques magres però us equivoqueu de mig a mig. Quan has estat testimoni de tant de friquisme milionari, desitges qualsevol cosa abans que viure enterrada de bitllets. Un exemple. Després d'un tour per Dolce & Gabbana , Chanel i altres boutiques exclusives, una de les protagonistes, entra a la pelleteria Elena Benarroch , on hi rep una terrible notícia: - No te asustes - l'adverteixen, de l'altra banda del mòbil- tengo una mala notici...

Descansin en pau

Àngel o dimoni ? Només he llegit tres obres seves, Tots els noms, Les intermitències de la mort i L'Evangeli segons Jesucrist. La primera, em va captivar completament mentre que la segona em va semblar decebedora, malgrat la idea inicial, tan original. Pel que fa a la tercera, em va caure de les mans, la vaig trobar massa previsible i no tan trencadora, què voleu. Quant a escriptor, doncs, la petita experiència que n'he tingut ha estat irregular. Una altra cosa és la persona, si la distingim de l'artista, és clar. La vida de l'autor. M'ha passat amb alguns escriptors que, en conèixer determinats detalls de la biografia, l'obra se m'ha tornat indigesta. On abans hi admirava l'erudició, després no hi suportava la pedanteria, per dir alguna cosa. I he abandonat la lectura. En el meu cas, pocs autors han resistit aquesta prova del cotó. Saramago no ha estat un d'ells, dit sigui de passada. També pot succeir al revés, naturalment. Llibres que no t'h...

En l'àmbit de la formació continuada, fa temps que sento parlar de la importància del diàleg interreligiós , que potencia les similituds i zones de contacte entre les diferents confessions religioses i, fins i tot, la laïcitat. Entre diversos objectius, hi ha el de trobar el nexe d'unió, d'unes creences i altres. Un punt de partida bastant diferent al que veiem als mitjans de comunicació, que semblen definitivament obstinats en marcar barreres i aixecar murs d'incomprensió (heu vist tantes burques, pel carrer?). No vull pas dir que les coses siguin fàcils. Res no és fàcil. Els debats que es generen en determinats cursos són d'allò més encesos però, malgrat tot, aprens a dialogar amb els teus prejudicis i també amb els dels altres, que no són pocs. Recordo un exercici que ens van proposar en una classe sobre eines educatives per a la infància. Es tractava d'estudiar els principis fonamentals de cada confessió i buscar si hi havia algun valor de base, que comparti...

Els presumptes corruptes no perden ocasió de fer sentir la seva veu i, de passada, embutxacar-se uns quants calerons, que la vida està molt difícil. La versió que tenim més vista, d'aquesta dubtosa costum, és la de passejar-se pels platós a vessar la llagrimeta i parar la mà. No sé què deuen pensar, a Marbella, per exemple, quan veuen Julián Muñoz, Maite Zaldívar i tota la tirallonga d'implicats en el cas Malaya, fent el numeret i passant per caixa, mentre s'esbudellen els uns als altres. És un espectacle que esgota fins a la nàusea i al qual, malauradament, ja ens hem acostumat. A Catalunya, som més refinats. Això de l'Oasi deixa petjada i no es poden fer les coses de qualsevol manera. L'omnipresent Vicent Sanchís signa un llibre en el qual Lluís Prenafeta explica el seu calvari particular i assegura que el cas Pretòria no arribarà a judici. N'està molt segur, l'home. El malson és el títol d'aquesta obra, que trobareu ben aviat a les llibreries. El mal...

Isabelle Huppert, a la pell d'una magistrada implacable Presó sense fiança per a Millet i Montull . La indulgència de Juli Solaz, contrasta amb la diligència de la jutgessa Míriam de Rosa, que no ha tingut miraments amb els dos lladres confessos. Com bé sabeu, els Dupond i Dupont de la delinqüència catalana han entrat a la Model per la porta del darrere, per la qüestió hotelera, no pas pel saqueig del Palau de la Música. Quan me'n vaig assabentar, ahir al matí, vaig recordar una pel·lícula que vaig veure fa poc al Canal 33, L'ivresse du pouvoir , dirigida pel francès Claude Chabrol. La seva protagonista és Jeanne, una magistrada implacable, interpretada per la brillant Isabelle Huppert, encarregada d'instruir un complexe escàndol de moviment i malversació de fons, que apunten al president d'un important grup industrial. A mesura que la investigació avança, Jeanne s'adona que el poder dels implicats és cada vegada superior, la qual cosa farà perillar la seva int...

La publicitat de fàrmacs m'inquieta profundament. Fa gairebé un any, parlava de l'ampli ressò mediàtic que tenia la presentació de Priligy , la nova medicació per a combatre l'ejaculació precoç. Recentment, no sé si heu tingut ocasió de veure l'anunci on hi apareix un home que es pregunta pels motius de la seva disfunció erèctil: -Potser perquè el gos m'està mirant... -Tal vegada per aquella pel·lícula... -O l'economia... -Qui sap si serà una altra cosa... No posis excuses. Parla amb el teu metge. (Estàs malalt, no ho sabies? Necessites medicar-te) Buscar explicacions en l'entorn és equivalent a posar excuses? Les variables ambientals no influeixen en l'activitat sexual? En el web de Lilly , es veu clar fins a quin punt focalitzen l'atenció en els aspectes fisiològics, mentre que minimitzen els psicològics. Sorgeixen diversos dubtes, els mateixos de sempre. S'han estudiat a fons els efectes secundaris? Qui ha patrocinat la investigació? Ens infor...

La roja va entomar l'únic gol del partit Amarga jornada per a la roja. Al marge dels aspectes estrictament futbolístics, la derrota d'ahir davant de la modesta selecció suïssa, ha motivat els comentaris burletes de la premsa estrangera. Quan els mitjans et proclamen favorit i patines d'aquesta manera, és d'esperar que et converteixis en un autèntic espantall esportiu. Personalment, estic fins al monyo de menjar selecció espanyola, matí, tarda i nit. Si deixessin els jugadors una mica tranquils, entre una cosa i l'altra, segur que rendirien millor. De passada, nosaltres estaríem menys saturats, que això de la roja ja sembla un malson interminable. I tot just acabem de començar. La 7 -espectre de Telecinco a la TDT- va emetre un reportatge ahir a la nit sobre el seguiment del partit, per part de la població. Em va sorprendre la gran quantitat de persones que van deixar de treballar, per poder-lo seguir. En vistes del resultat, un dels desertors, desolat, va decla...

Hi ha lectures que em deixen perplexa . Segons estudis internacionals patrocinats per l'OMS, el curs de l'esquizofrènia és significativament millor en països en vies de desenvolupament o Tercer Món, com per exemple, Índia, Nigèria i Colòmbia, que en països tecnològicament més avançats com ara Dinamarca, Regne Unit o Estats Units. En l'esmentada investigació, el 63% dels pacients dels països en vies de desenvolupament van experimentar un curs més benigne de la malaltia, que va conduir a la remissió completa, mentre que en els desenvolupats ho van assolir només el 37%. Al mateix temps, mentre que el deteriorament social es va donar en el 16% dels participants, en els països no desenvolupats, en els altres va ascendir fins al 42%. Per altra banda, el percentatge de persones que prenia medicació antipsicòtica durant l'estudi, en el primer cas era del 16% i en el segon del 61%. Es tracta d'una autèntica paradoxa, que ha fet reflexionar molts professionals. Es qüestiona s...

Barcelona. Assisteixo a unes jornades sobre teràpia de parella, que compten amb la presència d'una presumpta autoritat en la matèria. Durant la seva intervenció, el ponent associa subtilment l'homosexualitat a la pedofília i dóna a entendre que els abusadors són majoritàriament homes homosexuals. Els arguments se sustenten només en el que ha pogut presenciar ell mateix, en els seus viatges arreu del món. No aporta cap estudi científic que ho avali, ni tan sols una trista estadística. Insisteix en què l'homosexualitat va ser retirada del manual de diagnòstic psiquiàtric per les pressions del lobby gai i no pas per criteris de salut. Salten espurnes entre els assistents (la sala és plena de gom a gom). Una noia pren la paraula i qualifica l' expert d'homòfob i frívol. Tot aprofitant la seva priviligiada posició, l'inculpat esclafa la dissident amb una retòrica demolidora. La noia abandona les jornades. Xiuxiuejos. Després silenci. Torn de preguntes. Aixeca el dit...

Tinc la mala costum de donar tombs per les llibreries, amb la finalitat d'assabentar-me de les darreres novetats editorials. La portada que veieu a la imatge, és d'un llibre que m'havia passat completament desapercebut i m'ha sorprès aquest cap de setmana. Vaig haver de mirar-lo dues vegades. Em va cridar l'atenció per prescindible i també per pretensiós, perquè no dir-ho. 113 paraules per salvar , segons el criteri del vicepresident. Si em permeteu l'atreviment, suggeriria uns quants mots i paraules compostes més, les quals, de ben segur, retindrem a la memòria gràcies a les habilitats polítiques de l'autor: Ambaixada Apel·les Carod televisió Corona d'espines Josep-Lluís Llança Mans netes Mobbing Perpinyà Velocitat .... Per cert, a la presentació de l'obra hi eren presents el filòleg Joan Solà, l'actriu Montserrat Carulla, l'escriptor Sebastià Alzamora i l'editor Ernest Folch. Era necessària, tanta celebritat?

Laporta feia broma amb Sandro, abans que comencés la batalla caïnita Ja queda menys pel 13-J. Personalment, celebraré el final dels soporífers debats entre els quatre canditats, que han destacat per la seva absoluta banalitat -propera al nivell de Barri Sèsam- i la manca de fair play. En aquest darrer aspecte, ha despuntat el candidat Marc Ingla, acòlit de Ferran Soriano, que no ha desplegat altra tècnica que la d'engegar el ventilador i fer posat de Gaspar Hernández, per dissimular un xic les males arts. Qui l'assessora? Sigui qui sigui, està clar que li ha fet un regal impagable al principal favorit, per qui ha despertat la simpatia de propis i estranys. Dit això, m'hauria agradat presenciar un debat més elaborat, a l'alçada de la intel·ligència dels ciutadans i, per descomptat, dels aficionats a l'equip blaugrana. Amb la quantitat de diners i influències que es maneguen, els temes que s'han posat damunt la taula no han passat dels quatre tòpics de sempre. No...

...però no puc. En vivències de desamor, és possible que una de les parts, habitualment la que s'ha sentit rebutjada, humiliada o traïda, no pugui apartar de la seva ment la persona estimada, per més que ho intenti, una vegada i una altra... Durant molts anys, la psicologia cognitiva va desenvolupar tota mena de tècniques per foragitar els pensaments intrusius, tot provocant, d'aquesta manera, l'efecte contrari al desitjat. Un experiment molt conegut, que va posar de manifest l'esmentada paradoxa, està inspirat en una experiència de Fiódor Dostoievski. L'escriptor rus va demanar al seu germà que no pensés en un ós blanc, la qual cosa va deixar-lo perplex durant una bona estona. Si, ara mateix, reproduíssim l'estudi i us demanés que no penséssiu en un ós blanc, és probable que l'animal us vingués al pensament de manera recurrent, de la mateixa manera que tenim dificultats per recordar quelcom determinat, quan ens exhorten a fer-ho. Si pa...

Sagrada Família, façana Subirachs Arran dels coneguts casos de corrupció, hi ha professionals decidits a dir les coses pel seu nom. És el cas de l'arquitecta Beth Galí, que parla sense embuts al Singular Digital . Si cliqueu l'enllaç, llegireu l'entrevista sencera, en la qual fa un repàs del deteriorament progressiu de l'urbanisme a casa nostra. Potser hi haurà sort i algú tindrà l'ocurrència de prendre'n nota. Després de tants anys de silenci còmplice, ve de gust una mica de coratge. Us en deixo un tastet: "El TGV ha de passar per sota la Sagrada Família o és massa arriscat? Arriscat? No! Estaria bé que passés per sota i la tirés a terra. La Sagrada Família que s’està construint ara és un desastre. És una invenció de quatre senyors que diuen que la fan a l’estil Gaudí però és una falsificació. De la mateixa manera que els xinesos falsifiquen bosses i telèfons. L’obra de Gaudí és una molt concreta, el Portal de la Passió. Així que el TGV podria ensorrar la...

Els continguts del portal sexejoves. gentcat.cat , van desfermar l'ira d'un tertulià del canal Intereconomía Val la pena mirar el vídeo del programa El gato al agua , per analitzar fredament el discurs del tertulià Eduardo García Serrano, contra el qual la Generalitat emprendrà accions legals, després d'haver insultat la consellera de Salut, Marina Geli. No és la primera vegada que l'esmentat col·laborador del grup Intereconomía , es mostra violent verbalment en les seves intervencions. En altres ocasions, m'ha cridat l'atenció el seu to marcadament hostil i el grau de complicitat del qual gaudeix entre els companys de taula. És habitual, per altra banda, que García Serrano s'emporti el gato al agua, al final del programa. Em pregunto si realment ho decideixen els espectadors, perquè diria ben poc a favor seu. M'inclino a sospitar que l'elecció del premiat és una autèntica martingala, orquestrada per la pròpia cadena. Durant la polèmica intervenció,...

Fa dies que al·lucino mandarines. S'acaba d'estrenar el famós espot de cervesa de cada any, la mateixa que promociona l'equip més gran del món, alguns festivals de música i diferents programes de la nostra, entre d'altres . El que em sorprèn no és l'elevada densitat d'ofenses al ciutadà en crisi que s'hi mostren, sinó que hi hagi tants mitjans que se n'hagin fet ressò. Diaris, revistes, ràdio, televisió... Per quin motiu se li fa tanta publicitat extra -i gratuïta!- a aquesta beguda alcohòlica? Per la qualitat artística de l'espot? Per la bona factura musical? Si es regula la publicitat d'altres drogues, com ara el tabac, per quina raó hi ha tanta màniga ampla amb una determinada marca etílica? Per què no es fa el mateix amb altres productes? Quin és el criteri?

La filòsofa francesa Simone Weil Darrerament, per raons d'actualitat, penso sovint en la guerra, les relacions de poder i de submissió; també en la tendència a cultivar egos faraònics, que patim en aquesta societat i que tant dificulten la recerca de la veritat. La filòsofa francesa Simone Weil, gràcies a la seva humilitat i intel·ligència, va deixar-nos reflexions brillants al respecte. Vull fer referència a un bonic conte que va marcar-la profundament: Maria d'or i Maria de quitrà, només perquè hi penseu una estona, si us ve de gust. Aquesta història la va contar la mare, Selma Weil, quan la petita Simone jeia al llit de l'hospital, recuperant-se d'una operació d'apendicitis. La biògrafa de Weil explica que l'heroïna d'aquest conte de fades, va ser enviada per la seva madrastra al bosc. La nena va arribar a una casa, on se li va preguntar si desitjava entrar-hi per la porta d'or o per la porta de quitrà. Per a mi - va respondre la nena- la de quitrà és...

La relació de la Blancaneus amb el príncep, no és exactament el que sembla Estimats amics, torno al vostre costat, després d’uns quants dies d’absència. La incipient calor estival em treu les ganes d’escriure. Vaig deixar la meva història en un moment de dubte i tremolor, amb aquell verí i aquella pols rosada, que vaig amagar a la cambra matrimonial, sense dir-ne ni piu a ningú. L’ambient a Palau estava un punt crispat, entre la misèria que no havíem superat i els plors de la nena, que patia còlics i eixordava tothom, nit i dia, amb els seus brams. El Príncepblau encara passava molt de temps a fora i a mi ja em pujava la mosca al nas. Enmig d’aquest panorama, un matí assolellat, vaig rebre una visita inesperada. Un lacai em va anunciar l’arribada d’un carruatge daurat, tirat per cavalls bellament guarnits. Vaig sortir a rebre’l, intrigada i expectant. En va baixar una bonica princesa, de rostre més que conegut; era la meva bona amiga Blancaneus, amb qui havia compartit les desgràcies d...

Diuen que Miley Cyrus, a la pell de Hannah Montana, s'hi sentia engabiada . No haurà sortit d'una gàbia, per tancar-se en una altra ? Shakira Lady Gaga Britney Spears Alicia Keys

És probable que, en més d'una ocasió, després de llegir l'horòscop al diari, ens quedem meravellats i sorpresos de fins a quin punt la descripció coincideix amb algun aspecte de la nostra vida. Més enllà de les consideracions astrals, que desconec profundament, aquest fet s'explica per l'anomenat Efecte Forer , que també podríem aplicar a altres arts endevinatòries, proves psicològiques i bona part de discursos polítics. El psicòleg Bertram R. Forer, a finals dels anys quaranta, va demanar als seus estudiants que responguessin un test de personalitat. Un cop corregit , va entregar el mateix resultat a tots els alumnes i va demanar-los que el puntuessin del 0 al 5, en funció de si el trobaven gens o molt adequat: "Tens la necessitat que les altres persones t'estimin i admirin i, malgrat tot, ets crític amb tu mateix. Encara tens algunes debilitats en la teva personalitat, que generalment ets capaç de compensar. Tens unes capacitats considerables, encara sense u...

Ho advertia el nostre sociòleg de capçalera, Salvador Cardús, a can Cuní: cal anar en compte amb l'independentisme friqui. Com si fos un presagi del que havia de venir, les seves paraules ens conduïen fins a l'escenari eurovisiu d'Oslo, plataforma de l'inoblidable concentrat caspós que veieu a la imatge. Una estampa fidedigna d'aquest país tan seriós i de la sempre complexa relació Catalunya-Espanya, que avança inexorablement cap a la tragicomèdia. Fixem-nos-hi bé. Un espontani professional -un oxímoron?-, amb barretina, pretén boicotejar un espectacle, al qual, finalment, acaba atorgant el protagonisme màxim (la guanyadora alemanya encara es deu mossegar les ungles). Per veure-ho més clar, posem un exemple de l'esmentada analogia. Quan pronunciem la paraula Estatut, l'estampa resulta encara més convincent. Així doncs, si pretenem ser coherents amb l'escenari polític actual, per més que ens adverteixi el bo de Cardús, no podem pas anar contracorrent. Se...

Hi ha llibres que tallen la respiració. Alguns, ni tan sols et deixen dormir en pau. M’ha passat amb Bret Easton Ellis, Imre Kertész i, darrerament, amb l'israelià S.Yizhar. Us en parlo, a propòsit del drama del Mavi Marmara . Hirbet Hiza és una obra intensa i breu, publicada per la modesta i valenta editorial Minúscula. No hi trobem acció desenfrenada, personatges malvats, vísceres, ni sang que brolli de ferides obertes. Res a veure amb la novel·la negra, tan en voga. Tampoc és una història bèl·lica convencional. El que més m’ha tocat d’aquesta petita joia és, precisament, que no hi passa res excepcional i, al mateix temps, hi és tot. El narrador, recorda el moment primordial, a finals de la dècada dels quaranta, en el qual uns soldats israelians -joves, inconscients i un punt maldestres- reben ordres de desallotjar un poble àrab i enviar els seus habitants, aterrits i que amb prou feines oposen resistència, a un camp de refugiats, a l’exili. És l’inici de tot. Ordres rebudes, qu...