Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2010

Cap d'Any depuratiu

Imatge
M'ha enxampat el 31 de desembre amb una passa d'estómac que m'ha deixat baldada i, pel que he pogut comprovar, és generalitzada al meu voltant. Febre, vòmits i diarrea a dojo -em perdonareu l'escatologia-. Ahir vaig passar una tarda i nit horribles però avui em sento un xic millor. No sé com teniu el cos pels vostres rodals. Passat reis, tenia previst fer la típica dieta depurativa, res extraordinari, per tal de compensar certs excessos d'aquests dies. Però el meu organisme ha decidit prendre la iniciativa i ha dit prou. Només de pensar en qualsevol tipus d'aliment, em poso malalta. Ni tan sols sé si em veuré amb cor de menjar els dotze grans de raïm. O sigui, que celebraré un cap d'any depuratiu i auster, d'acord amb les restriccions dels temps de crisi. Això no traurà els bons propòsits ni l'esperança de pensar que s'acosten dies millors. Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos una bona entrada d'any i que el 2011 a la blogosfera sigui,

Artur Mas i les 'males companyies'

Imatge
El ventilador s'ha posat altre cop en moviment i ha esquitxat l'independent Boi Ruiz, el nou Conseller de Salut Expresso d'entrada que el panorama que es presenta a Catalunya em resulta un xic més esperançador que el que s'albirava amb el darrer tripartit. Espero no pecar d'ingenuïtat i que la política ens doni alguna petita alegria, ni que sigui per variar. Això no obstant, si hagués de fer una valoració d'aquest Govern dels millors , confegit per Artur Mas, com altres companys blogaires, hi trobaria unes quantes objeccions. Tres, concretament. Entre totes elles, em detindré en el nou Conseller de Salut, Boi Ruiz, un home de llarga trajectòria en diversos càrrecs vinculats al món hospitalari i que va ser condecorat amb la Creu de Sant Jordi -un guardó que, lamentablement, comença a perdre qualsevol rastre de prestigi-. No ha passat ni un dia, d'ençà de la formació del nou Govern i ja s'ha engegat el ventilador. En matèria de corrupció, si hi ha alguna c

La frase de la dècada

Imatge
S'apropa el final d'una dècada, les retrospectives de tota índole són inevitables. Ahir al vespre, en un programa de La Sexta , van escollir la famosa frase del rei Joan Carles I, com la més significativa dels darrers deu anys. Es trobava enmig d'una macedònia d'allò més heterogènia, en la qual hi figuraven altres joies com Aserejé de les Ketchup, Yes we can de Barack Obama o els inoblidables hilillos de plastilina de Mariano Rajoy. O sigui, una bajanada sense la més mínima vocació periodística. Ja sabem que l'ofici es troba en hores realment baixes. L'autèntic interès de la revisió, vaig trobar-lo en el comentari que feien diversos personatges coneguts -entre els quals hi havia llumeneres de la talla de Belén Esteban- sobre la sentència guanyadora. Com era de preveure, una bona dosi de sabó va inundar la pantalla, a favor de la intrèpida i contundent reacció del monarca, que va sortir en defensa de la pàtria espanyola. La mateixa sintonia monòtona de sempre,

Expulsats de la roda consumista

Imatge
D'ençà que tinc ús de raó, escolto un discurs més aviat pessimista, entre els comerciants de la Costa Brava i rodalies. Formava gairebé part de la tradició estiuenca i festiva, en general, lamentar-se que l'any present era molt pitjor que l'anterior i que l'altre. L'època daurada s'havia evaporat i mai més no tornaria. Sempre havia escoltat aquesta canterella amb un mig somriure als llavis, convençuda com estava que es tractava, en realitat, d'una queixa poc fonamentada -hi havia una gentada entrant i sortint de tot arreu, per què es lamentaven tant?-. D'uns anys cap aquí, però, la història és tota una altra. Passeges pels carrers i perceps moltes botigues buides. Als restaurants, bars i hotels ja no hi ha la mateixa activitat i el tipus turisme ha canviat radicalment. Algunes dependentes t'expliquen que no han venut res a cap client en tota una tarda o que amb prou feines han notat que siguin festes de Nadal, quan han comptat el calaix, al final de

Llibertat sexual o esclavitud uterina?

Imatge
Durant aquests dies, és prou fàcil assabentar-se de tota mena d'embolics de llençols, entre sopars d'empresa, festes nadalenques i demés celebracions paral·leles. Potser la crisi econòmica ha despertat un interès renovat per l'activitat sexual, malgrat que alguns experts assegurin que succeeix més aviat a la inversa. Ben pensat, és gratuïta i accessible, si és dóna en el context adequat. Bàsicament, conec experiències de dones que ronden la trentena o la quarantena. No es pot pas dir que nosaltres haguem patit la nefasta repressió sexual de la qual hem sentit a parlar tant a generacions anteriors. El sexe ja no constitueix un tema tabú per a nosaltres, la qual cosa no significa, necessàriament, que haguem rebut una educació completa, en aquest sentit. Personalment, pateixo un cert embafament, quan algunes amistats em relaten segons quins detalls, que es podrien quedar perfectament en la intimitat de cadascú. Això per no esmentar les histriòniques reunions de tupper-s

Elogi d'Ebenezer Scrooge

Imatge
L'actor escocès Alastair Sim, va donar vida al popular avar de Dickens , en un clàssic del 1951 Quants més anys passen, més admiro l'atreviment del protagonista de Conte de Nadal , Ebenezer Scrooge. Sobretot: no voldria que em malinterpretéssiu. No em refereixo a l'individu bondadós del final de la història, el personatge que ha sofert la inversemblant metamorfosi nadalenca. Aquell que reparteix almoines i comparteix els seus béns abundants amb els més necessitats. Només simpatitzo amb el misantrop del principi, el vell desagradable que compta monedes i menysté profundament els altres. L'avar recalcitrant que renega contínuament i defuig qualsevol sentiment de generositat i compassió. Cau la neu, la gent es fa petons pel carrer i reparteix els millors desitjos, a tort i a dret. Però ell com si sentís ploure. Amargat i distant com sempre. Impertorbable davant del sofriment aliè. La terrible experiència que sofreix el meu heroi, a través d'aquella mena de psicoanàlisi

La memòria del desert

Imatge
Si creues el desert tens alguna possibilitat de sortir-ne amb vida però també pots deixar-hi la pell. Aquesta aventura suposa una repte desafiant, una lluita constant per garantir la supervivència. Es posen a prova totes les capacitats humanes, tant somàtiques com psicològiques. Només els realment escollits superaran l'àrdua prova. Els mandrosos, desesperançats, poc forjats en la perseverança, defalliran. En el seu discurs d'investidura, Artur Mas va deixar entreveure novament el polític que ha superat amb enteresa la seva peculiar travessia pel desert, durant set anys a l'oposició. Assegura que està alliberat de rancor, que afronta el càrrec amb humilitat, només per un període limitat de temps, com a servidor del país i no pas com el seu salvador. La saviesa acumulada durant la llarga espera, ha estat accentuada amb encert durant la campanya electoral, un bagatge que sembla que Mas vulgui aprofitar també per al seu mandat, si més no, des del punt de vista dialèctic. La nar

Millet, Calzada, Carulla

Imatge
Mariona Carulla , actual presidenta del Palau de la Música, és investigada per un presumpte frau a la Hisenda Pública Primer va ser Fèlix Millet, enxampat gairebé in fraganti en una de les seves incomptables potineries econòmiques al Palau. El procés judicial no es pot qualificar precisament de diligent. Però va fent, xino-xano. Sense presses, que el temps no apreta. Al capdavall, tampoc no n'hi ha per tant. Arcadi Calzada havia sonat com a possible successor del prohom més nostrat i de mans més llargues. Ell, vicepresident segon de la junta del Patronat Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, no donava crèdit a la notícia referent a les martingales milletianes i montullesques, durant tants anys perpetrades en el temple cultural, a les seves esquenes. Poc es devia pensar, pobre Arcadi, que ben aviat li tocaria a ell està en l'ull de l'huracà. Encara havien de sorgir aquelles investigacions sobre presumpta -sempre presumpta- corrupció en la seva gestió a Caixa de Girona,

El problema és l'escopeta?

Imatge
Per a obtenir un permís d'armes a Catalunya, només cal superar una breu prova psicològica No es pot negar que a Olot estan de pega. Alguns mitjans han repassat amb delectació morbosa tota la llista de calamitats que han sotraguejat la ciutat, en els darrers anys. El segrest de la farmacèutica, els crims del zelador de La Caritat i, finalment, l'assassinat a sang freda de quatre persones, que ens ha commocionat recentment. Seria injust estigmatitzar, cercar en aquesta localitat components específics de violència, simplement, els ha tocat la macabra loteria. Dit això, no està de més advertir de la simplicitat d'alguns enfocs sensacionalistes, que no aprofundeixen en absolut en el context psicosocial en el qual s'han donat els actes venjatius. No es poden fer hipòtesis definitives, és complicat analitzar els fenòmens violents, però sí que sabem sobradament que hi ha contextos que els afavoreixen més que d'altres. Ens podem aventurar perfectament a fer al

Bon Nadal... i feliç xantatge emocional

Imatge
Angelina Jolie posa al costat d'un nen pakistanès, en un dels seus viatges. Quina relació existeix entre famosos solidaris, polítics i grans poders econòmics? Quan veig un famós que va del pal solidari, em poso a tremolar. No en tenim prou els 365 dies de l'any que, durant les festes nadalenques, com si de per si no fossin prou agredolces, hem de suportar la tirallonga de personatges de sempre -perquè sempre són els mateixos- amb la seva serenata sentimentaloide, tot el sant dia als mitjans. El principal problema d'aquesta saturació del llagrimal és que molts projectes autènticament vàlids, queden ofegats entre tanta generositat impostada. Arriba un punt que qualsevol proposta altruista, que suposi que et gratis la butxaca, és rebuda amb un amarg escepticisme, farts com estem de tanta opacitat no governamental. Ja gairebé no queda cap personatge conegut que no estigui adscrit a alguna ONG o altra. Recordo una situació paradigmàtica, en aquest sentit. A propòsit de l'est

Periodisme a la corda fluixa

Imatge
Un dels temes que trobo més apassionants és l'estudi de les entranyes del periodisme actual. Tal com jo ho veig, allò que s'exposa en els informatius no té la més mínima transcendència, si ho comparem amb la rebotiga. Potser perquè no puc concebre la salut mental sense la lucidesa. I tot em resulta perillosament opac, en els últims anys. Tal vegada per això tampoc no puc passar sense escriure al blog, per ordenar modestament aquest caos que vivim. Com que he treballat en premsa local -una versió microscòpica de les altres- sóc perfectament conscient de la cotilla que imposen a la llibertat d'expressió. Si reflexiones massa, puntada de peu al cul. Quan llegeixo La Vanguardia , penso en el grupo Godó . Si es tracta d' El País , recordo Prisa i els altres poderosos canals que controla. Si fullejo El Mundo , només tinc presents les rocambolesques martingales del director i l'enveja oceànica que professa cap als adversaris mediàtics. La monstruosa premsa socialdemòcrata,

Catalunya és miop. Qui li posa les ulleres?

Imatge
Tenia vuit anys. M'havia acostumat a no veure res a la pissarra. Pensava que aquella era la forma natural de percebre el món, que no hi havia res d'estrany en no entendre un borrall del que succeïa al meu voltant. Un bon dia, en una visita mèdica rutinària, em van plantar davant d'una paret blanca, amb tot de taques borroses. Què hi llegeixes allà? Res de res. Potser hi hauria de llegir alguna cosa? Afortunadament, em van col·locar unes ulleres i a partir d'aquell moment tot va tornar a tenir sentit. No calia pescar al vol paraules soltes ni altres senyals que desxifressin les imatges inintel·ligibles del meu entorn. Fins avui. Roberto Saviano explicava en una entrevista que vivim en un país miop. Parem una atenció desmesurada a diversos temes que no tenen una importància excessiva i, en canvi, no percebem de quina manera la camorra napolitana campa al seu aire per la Ciutat Comtal, per exemple. Francesco Forgione , autor del llibre Mafia Export , descriu Espanya

No podia tenir ganes de plorar

Imatge
Foto de Man Ray Aquest matí recordava el meu periple personal pel món de les teràpies. Sessions individuals, grupals, farmacològiques, naturals, psicoanalítiques, gestàltiques, cognitivo-conductuals, etcètera. Sincerament, he perdut el compte de tots els fregats terapèutics en els quals em vaig embolicar en els anys universitaris. Es tracta d'un univers que pot resultar tan restaurador com iatrogènic. És a dir, pots sortir-ne millor o pitjor de com hi havies entrat. Generalment, n'he sortit pitjor, llevat honroses excepcions, que recordo amb gratitud i compensen altres calvaris. Sé que no tothom comparteix aquest punt de vista però considero indispensable que un psicòleg vagi al psicòleg, alguna vegada a la vida. Ja sigui perquè ho necessita pel seu benestar emocional o bé perquè ho requereix la formació que segueix. Personalment, he tocat les dues tecles. I he topat amb un bon nombre de mediocres, prepotents, indolents i sàdics, que no vaig saber reconèixer, per pura ingenuïta

Juan Goytisolo, només una estona

Imatge
El Millennium d'ahir girava al voltant de la figura de Juan Goytisolo. Es podria haver escollit qualsevol pretext per convidar-lo. Però sempre hi ha d'haver un motiu concret, que respongui a la lògica comercial i televisiva, fins a cert punt comprensible. L'escriptor ha rebut recentment el premi Don Quijote de la Mancha. Al mateix temps, s'ha reeditat el seu llibre sobre l'oblidat Blanco White , que conicideix amb el 200 aniversari de la independència d'Amèrica llatina. Sempre és interessant sentir-lo parlar, per la seva singularitat, coratge, humilitat i enorme talla intel·lectual. Amb tants atributs destacables, al marge que hom coincideixi més o menys amb les seves idees, no és d'estranyar que agafés les maletes i decidís mirar-se el país des de la perifèria -utilitzant les seves pròpies paraules-. Tal com jo ho veig, el seu admirable recorregut deixa a nombrosos columnistes egòlatres a l'alçada del betum, malgrat tot el protagonisme que puguin acapar

Almudena i l'enverinament

Imatge
Inés y la alegría és la primera entrega de l'ambiciós i galdosià projecte literari d' Almudena Grandes , al voltant de la Guerra Civil espanyola, que consta de sis volums: Episodios de una guerra interminable Després de transitar per davant de les imatges captades per Centelles, em vaig quedar atrapada en el passat. Sé del cert que aquesta no és una reacció només meva sinó que comparteixen la majoria de persones que contemplen amb tanta claredat el seu bagatge històric immediat. Festes populars, revoltes, milicians, criatures, dones, dirigents exaltats. La felicitat i el dolor, la pau i la tragèdia. La mort o la supervivència. Et posseeix el desig de saber-ne més i més, de connectar l'abans amb l'ara, d'elaborar minucionsament un mosaic estructurat que doni sentit a l'actualitat, tantes vegades indesxifrable. Han estat molts -massa- anys de clandestinitat i forats negres. Volem saber, com deia la Milá en els seus anys de periodista. Un cordó umbilical invisible

Centelles i la memòria fotogràfica

Imatge
L'exposició " Agustí Centelles. Les vides d'un fotògraf (1909-1985) " serà a la Fontana d'Or de Girona, fins el 30 de gener del 2011 He triat una de les fotografies més cèlebres d'Agustí Centelles, també un dels moments més àmpliament difosos del drama de la Guerra Civil Espanyola, que correspon al bombardeig de Lleida, l'any 1937. La dona que plora és la mare del periodista Josep Pernau. Estès a terra, el seu pare, mort. Un text sorprenent del seu fill acompanya la tràgica escena, en l'exposició que ha tornat a fer visible el llegat del famós fotoperiodista a Catalunya. És un dels molts testimonis gràfics que es poden veure en la colpidora mostra que rememora, indirectament, el llarg conflicte amb l'arxiu i la venda posterior al Ministerio de Cultura. Es tracta, doncs, d'un recorregut indispensable, que connecta de manera insòlita el passat amb el present. Tampoc té pèrdua la recuperació del dietari de l'artista, durant la seva estada als

El cas Guti o què no s'hauria de fer amb un conductor borratxo

Imatge
Guti, borratxo, després de l'accident. Foto: Suleyman Kaya. Ha passat només un dia i és tristament famosa la borratxera de Guti , jugador del Besiktas, que apareix a gairebé tots els diaris del país, amb un aspecte deplorable. Sé que molta gent es peta de riure amb aquest noi -deu ser, en part, pel seu clon del Crackòvia - però jo ja no li trobo cap mena de gràcia, segurament perquè només percebo la part fosca de l'assumpte. Miro la imatge i veig un esportista brillant en franca decadència, res més que això. La hilaritat que desperta la seva cara desencaixada em recorda l'escassa consciència dels riscos que comporta barrejar l'alcohol amb el volant, per desgràcia de possibles víctimes col·laterals. Penso en el conductor drogat, que va matar vuit ciclistes a Itàlia , el passat 4 de desembre . Em remeto també al cas recent de Jesús Neira o a la fatxenderia de José María Aznar, un anàrquic que vol anar pel seu compte, a l'hora de beure vi i llançar-se a la carretera. P

La bandera híbrida

Imatge
El PPC ha mostrat una bandera identitària bicèfala durant la campanya, fins ara desconeguda per una servidora Dia de la Constitución Española . Jornada que he triat per abordar un afer que em porta de corcoll. La bandera. El tema de les banderes és cosa seriosa, s'ha d'anar amb peus de plom, a l'hora de referir-s'hi. Avanço d'entrada que no vull ferir cap sensibilitat política. Encara que tingui les meves pròpies conviccions, considero fonamental el respecte a les alienes, sempre i quan no vulnerin els drets humans. Malauradament, ha estat a punt d'entrar al Parlament algun grup extremista, amb ideologia clarament racista, mentre que alguns aspirants s'han passat set pobles en els seus discursos. Aquesta és una qüestió que caldria abordar amb tota la seriositat requerida i que deixarem per un altre moment. Em sembla preocupant -encara que malauradament sigui freqüent- el menyspreu sistemàtic d'alguns cap a la ideologia dels altres, només pel fet que no c

Diumenge salvatge

Imatge
Uns diuen: vaga salvatge . I tots repeteixen: vaga salvatge . Jo diria: conflicte salvatge . Informació salvatge . Resolució salvatge. Pont salvatge. Avui volia parlar dels controladors i la seva tornada al treball, a punta de pistola. D'ençà dels temps del dictador, que el país no havia presenciat un conflicte d'aquestes característiques, amb unes postures xulesques i antidemocràtiques tan considerables, per ambdues bandes. Potser és la crisi econòmica, que afavoreix els girs totalitaris. O simplement els fa aflorar, amb més netedat que abans. Però som diumenge i no tinc ganes d'embolicar encara més la troca. Al capdavall, tot és tan complicat que no sabria ni per on començar. Em fa massa mandra anar a buscar petroli, avui. Coincideixo amb la majoria que el més important és que es restableixi l'ordre, poc a poquet i que totes les persones que han quedat abandonades als aeroports arribin ben aviat al seu destí, si és que encara hi són a temps. La veritat, deixem-la

Assassins entre nosaltres

Imatge
Els crims de Joan Vila , zelador del geriàtric La Caritat d'Olot, han commocionat la nostra societat En ocasions, els assassins en sèrie són com un mirall de la part fosca de la societat que els acull. Els titllem de monstres i els ubiquem fora de nosaltres. Ens estimem més pensar que no hi tenim absolutament res a veure. Els oferim el paper de cap de turc, perquè així ens eximeixen de qualsevol responsabilitat, vinculada a les atrocitats que han comès. Les seves patologies són el reflex tenebrós de les realitats incòmodes, les més salvatges, de les quals preferim apartar la mirada. Volem creure que som millors, que estem alliberats de màcules horribles. Anestesiem qualsevol capacitat d'autocrítica i així anem fent, com bonament podem. Aquesta hipòtesi, agosarada però oportuna, és la que sosté Gellert Tamas , autor del llibre L'Assassí del làser. És un altre representant de la novel·la negra nòrdica, potser recurrent perquè en aquelles latituds hi abunden els tòpics idíl·l

Que no us arrosseguin a l'abisme

Imatge
A Leaving Las Vegas , Elisabeth Shue acompanyava Nicolas Cage en el seu irreversible procés autodestructiu La drogodependència és un drama social infinit. No diré res que no revelin les xifres ni les amargues experiències que tots coneixem al nostre voltant. De tota manera, mai no està de més reflexionar sobre la temptació de determinades actituds redemptores, que poden conduir a la bogeria a propis i estranys. A banda d'aquells que sofreixen el problema en primera persona, no és gens banal tenir en compte els éssers estimats, perquè poden viure el seu procés tant o més intensament. És possible que sorgeixi un bloqueig glacial davant d'un ésser humà que ha emprès un incomprensible camí cap a l'autodestrucció. Amb o sense retorn. La impotència, la ràbia o la tristesa brollen incansables davant la complexitat d'un trastorn que a vegades es resisteix a revertir. Afortunadament, hi ha moltes persones que escullen la vida, però també n'hi ha d'altres que es decanten

Joves, preservatius i bisbes

Imatge
La postura de l'Església respecte el preservatiu és sobradament coneguda. Com bé sabeu, el Papa ha fet una tímida aproximació a la seva acceptació, només en casos de prostitució. Malgrat tot, els bisbes espanyols s'hi han oposat , perquè consideren que el seu ús sempre es dóna en un context d'immoralitat. Increïble però cert. Si hagués de rebatre aquesta idea, no sabria ni per on començar. Què deu ser la moralitat, segons el seu criteri? Si pensen que la castedat i la monogàmia són les úniques fórmules realistes de prevenció, deu ser que viuen en un altre planeta. O pateixen un cinisme incurable. Mai no està de més recordar algunes dades, per si les mosques. La transmissió heterosexual del VIH és la principal causa de contagi en els països amb major taxa de persones infectades. Als Estats Units i Europa, malgrat que la primera causa és l'intercanvi de material per al consum de drogues, la relació heterosexual no segura s'ha convertit en la principal via d'incre