Entrades

Karl Jaspers i l'educació en la culpa

Imatge
El sentiment de culpa no tan sols implica un autocàstig estèril i perjudicial. Imatge: Cognifit.  Si algú proposés d'educar en la culpa els infants i adolescents, és possible que  la primera associació que ens vingués al cap fos una institució religiosa coercitiva. També podríem pensar en els remordiments turmentadors lligats a les dietes restrictives o a les pràctiques sexuals no normatives. Certament, és necessari alliberar-se d'aquest tipus de culpa castigadora, els romanents de la qual encara tenen un impacte psicològic important i provoquen greus problemes, ben complicats d'abordar.  Aquí ens referirem a un altre tipus de culpa, que no és nociva sinó necessària per a conviure en societat. En el modern manual de diagnòstic dels trastorns mentals DSM-5, de l'Associació Americana de Psiquiatria, s'hi recull el Trastorn de la conducta , conegut en l'anterior edició com a Trastorn dissocial . Els comportaments que s'hi inclouen són: conductes agressives, com

Retrat d'en Quimet

Imatge
  En Quimet bateja la Natàlia amb el sobrenom de Colometa , el dia que es coneixen a la plaça del Diamant, un moment simbòlic de la difusió de la identitat de la protagonista.   A la sèrie de TV de l'any 1983 , que és com un grapat de retalls de la novel·la vista de part de fora, Lluís Homar i Sílvia Munt es van posar a la pell dels personatges a qui donà vida literària el geni de Mercè Rodoreda. Compte, que aquest article conté spoilers .  Al pròleg de l'edició de Club Editor Jove que tinc entre les mans, Rodoreda explica que el seu amic Baltasar Porcel, tot i elogiar-li La plaça del Diamant , va dir que la Colometa era una beneita. Potser uns anys enrere hauria estat d'acord amb aquesta observació, però ara coincideixo plenament amb la resposta de l'escriptora: Considero aquesta afirmació, feta a la lleugera, molt equivocada. Veure el món amb ulls d'infant, en un constant meravellament, no és pas ser beneit sinó tot el contrari; a més, la Colometa fa el que ha de

El retorn de Victor Frankenstein

Imatge
La interpretació i la caracterització de l'actor Boris Karloff a les pel·lícules clàssiques de James Whale han esdevingut icones de la cultura popular, malgrat que el retrat de la criatura creada per Victor Frankenstein no sigui fidel al de la novel·la de Mary Wollstonecraft Shelley. La pandèmia ha col·locat en el centre de la vida  metges i científics, que tot sovint es posen les mans al cap, amb teatral preocupació, quan contemplen l'erràtica gestió que se'n fa en el camp de mines de la política. El seu creixent protagonisme en l'esfera pública, no obstant, i la forma com aquest condiciona l'existència de milions de ciutadans, també ha fet resorgir vells dilemes sobre els límits que hauria de contemplar l'ésser humà quan s'endinsa amb excessives pretensions en els laberints de la ciència.  Una obra de referència per abordar-lo és, per descomptat,  Frankenstein, o el Prometeu modern de Mary Wollstonecraft Shelley, una aventura tràgica que, en una lectura e

Andrea Dworkin per a adolescents

Imatge
  Malgrat la profunda incomprensió de la qual fou víctima, la gran Andrea Dworkin segueix essent un referent fonamental del feminisme. Cal reivindicar-la també en el món de la psicologia i de l'educació.  Fa unes setmanes, dialogava amb un grup d'adolescents sobre la cara oculta de la indústria pornogràfica, de la qual pràcticament no tenien informació. Em sembla fonamental parlar-ne obertament, sense tabús, perquè la immensa majoria en participen com a consumidors i alguns ho fan de forma sorprenentment precoç. No cal recordar els efectes que ha tingut el confinament en el nombre de visualitzacions en portals "per a adults" i que fa encara més necessària l'educació sexual dels més joves. Però és important anar en compte. El tema cal enfocar-lo adequadament perquè es pot caure en el preocupant error de considerar la pornografia una forma d'estimulació com qualsevol altra, obviant la brutalitat que implica. Andrea Dworkin va posar-la damunt la taula sense subt

Contra la normalització de la vulgaritat

Imatge
  En aquesta amena ponència organitzada per la Fundación Acción Solidaria de Tudela, el sociòleg i professor de secundària Jon E. Illescas analitza la influència de la cultura mainstream dels videoclips ,  consumida de forma massiva a través de diverses pantalles, en el comportament dels infants i adolescents.  Qualsevol persona que es vagi formar en el BUP i el COU -com és el meu cas- i posi el peu en una aula de secundària després de molts anys de no haver-ne trepitjada cap, pot entrar fàcilment en xoc. El comportament dels nois i noies en certs grups traspassa unes línies vermelles que no haurien tingut cabuda ni en el pitjor dels malsons dels nostres professors. Faltes de respecte flagrants que adopten la forma de mofes, esbroncades, insults o amenaces i que no són pas flor d'un dia sinó que integren la quotidianitat de la docència en nombrosos instituts. En les situacions límit, tampoc es descarten les  agressions físiques.  El percentatge de mestres que es veuen afectats p

No és la serotonina, és la misogínia

Imatge
Il·lustració: Dan Howden No costava gaire de preveure: amb l'esclat de la pandèmia, les diverses crisis que l'acompanyen i les xacres que portem dècades suportant, ha augmentat la venda d'antidepressius . El volum de recerca que demostra la seva limitada eficàcia i els nombrosos efectes adversos que provoquen són directament proporcionals a la quantitat de receptes estampades. Aquest fenomen és independent de la suposada "cura" de la depressió, és clar, atès que la hipòtesi causal del desajust neuroquímic ha estat àmpliament desacreditada. Els psicofàrmacs, en canvi, juguen un paper cabdal en el procés de despolitització dels ciutadans, tal com hem explicat en aquest blog en diferents apunts.  L'aïllament social, un dels factors clau per entendre la davallada de l'estat d'ànim en la població occidental, s'ha accentuat de manera dràstica a causa de les mesures que ha calgut tirar endavant per a contenir la COVID-19.  A banda de la desesperació causa

Psicologia i COVID-19: compte a Instagram

Imatge
Són tants i tan importants els reptes que planteja la COVID-19 en el camp de la psicologia que he decidit obrir un compte a Instagram dedicat exclusivament a aquesta temàtica . Espero que sigui una aventura efímera: això voldrà dir que hem deixat enrere la pandèmia. En aquest blog, seguiré amb el ritme habitual d'apunts sobre psicologia i actualitat. Trobaran l'enllaç a la xarxa social a la barra lateral.  Aprofito l'avinentesa per agrair la confiança a la meva apreciada comunitat de lectors. Una abraçada virtual per a tothom, en aquests temps de profunda incertesa.  

Els laberints del poder

Imatge
Imatge extreta d' Exploring your mind Una treballadora s'amaga a la sala de fotocòpies de l'oficina a sanglotar perquè la  directora l'ha esbroncat davant dels col·legues per enèsima vegada. No té intenció de denunciar-ho, ni tan sols de queixar-se'n. Les amigues ja poden dir missa: sap del cert que si aixeca la llebre tindrà problemes. Al final sempre reben els mateixos. La seva filla va a l'institut i era testimoni de les mofes adreçades a una companya, que tenia mal de panxa cada cop més sovint i va deixar d'anar a classe. El tutor va provar d'aturar-ho, però un altre mestre opinava que a la nena li agradava fer-se la víctima i què seria d'ella si sempre li treia les castanyes del foc. Davant d'aquestes situacions t'has de fer fort o la vida et passa per sobre, deia. I llavors el tutor se'n va desdir. Aquell mestre, justament, està fent punts per  progressar en el partit on milita i té pensada una estratègia d'ascens per a la qual

Contra la criminalització dels escoltadors de veus

Imatge
Imatge: Muffinn per a Metro.com.uk Un dels avantatges de veure les pel·lícules de sobretaula els caps de setmana a Antena 3 és que, en tenir uns arguments tan previsibles, et permeten fer tranquil·lament una bona migdiada. Quan en reprens el fil, no tens la impressió d'haver-te perdut cap detall rellevant de la història i acabes d'empassar-te-la com si res.  En les trames de pa sucat amb oli que s'empesquen els guionistes hi figura un tema que es repeteix amb sorprenent freqüència i  poques variants. Una persona amb problemes psicològics greus -generalment causats per un episodi traumàtic del passat- esdevé una criminal obsessiva i despietada, disposada a tot per aconseguir els seus tèrbols objectius. D'entrada, la mosqueta morta de l'homicida es presenta com un ésser encantador, entregat i radiant, però, de mica en mica, va mostrant el seu rostre maligne. Una cara oculta que l'empeny cap el segrest, la tortura i l'assassinat. Generalment, d

Tot redescobrint Montserrat Roig

Imatge
L'abril de 1988, tres anys abans de la seva mort, Montserrat Roig va ser entrevistada al programa  Identitats  de TV3 per Josep Maria Espinàs. Durant aquella hora de conversa, l'escriptora va compartir reflexions sobre la seva vida i obra que mantenen una enorme vigència. Coincidint amb el quarantè aniversari de la publicació de la novel·la de Montserrat Roig  L'hora violeta,  Edicions 62 n'ha fet una atractiva reedició amb la qual vaig ensopegar casualment un d'aquests dies coronavírics d'estiu. Ho haig d'admetre: de bones a primeres, la coberta em va atraure com un imant. Ja és gros que un aspecte tan aparentment intranscendent en un llibre de vegades t'obri la porta a l'univers d'una autora de la qual només coneixies una minúscula part de l'obra. O potser hi havia més factors que ja t'hi havien apropat, sense que te n'adonessis, i l'encert del disseny t'ha acabat de decidir.  A banda de l'embolcall, és c

Catorze anys d'absència

Imatge
És no dir-te mai que tot sempre acaba, que la memòria també crema en flames. És no dir-te mai que tot és efímer, em sap greu, però no ens queda cap refugi. I caminem amb la por entre les ungles i caminem amb la pell gratinada de cops, de buits, de sang i de preguntes. És no dir-te, tenir-te, ni evocar-te perquè tot algun dia sempre marxa. I correm perquè volem viure encara i correm per evitar l’impossible amb les mans ancorades a una terra de submissions, de comiats i de pèrdues. Solament la mort ens conserva en vida. Efímer Aina Torres

La mirada de comissari Montalbano

Imatge
El passat 17 de juliol va fer un any que ens va deixar Andrea Camilleri , l'autor sicilià internacionalment conegut per donar vida a l'atípic comissari Montalbano, el nom del qual, com és ben sabut, és un homenatge a un altre autor de referència de la novel·la negra: el seu bon amic Manuel Vázquez Montalbán. Al seu torn, el traductor al català de Camilleri, Pau Vidal, ha batejat amb el nom de Camil un dels seus personatges de ficció. Segurament, l'admiració pel mestratge del sicilià deu haver deixat nombroses picades d'ullet literàries.  Les aventures del policia de Vigata -un topònim inventat, inspirat en Porto Empedocle, el seu poble natal- són ideals per a fer més passables els colorosos dies d'estiu, sobretot per a aquelles persones que no estiguin predisposades a les espessors literàries, entre la xardor i la pandèmia, que encara remena la cua.  Un dels darrers títols de la sèrie, que trobem fàcilment a les llibreries, és L'altre cap

El canvi, segons Angela Davis

Imatge
El 10 d'octubre de l'any 2006 l'activista i professora Angela Davis reflexionava sobre els motors històrics del canvi. Vídeo extret de YouTube.  Després de tants dies de confinament, de tants difunts i de tanta desesperació, hom es pregunta si la colpidora experiència de la pandèmia repercutirà en el nostre comportament; si serem capaços d'extreure'n alguna lliçó que es tradueixi en un canvi de rumb en la manera tan destructiva que tenim de relacionar-nos amb el món.  He llegit un munt d'anàlisis escèptiques i desesperançades, que no puc pas contradir perquè el patiment atroç i la indiferència que tan sovint l'acompanya pesen com una llosa, impossible d'oblidar. Tanmateix, també penso en les paraules d'Angela Davis , quan afirma que el canvi comença quan admetem la realitat tal com és i, alhora, reconeixem que no hauria de ser així sinó d'una altra manera. Sense aquesta imaginació ni els hàbits per a percebre l'entorn amb mir

Que no s'apagui aquesta llum

Imatge
Imatge extreta de l' Australian Journal of Pharmacy Una de les peculiaritats de la crisi de la COVID-19 és que té la facultat de col·locar una lent de cinc-cents augments sobre les infinites crueltats de la màfia neoliberal, que ja causava estralls abans de l'esclat de la pandèmia. Ara les misèries s'han agreujat i posat encara més al descobert.  Fa unes setmanes els parlava de com la precarietat assistencial en el camp de la geriatria, derivada de les privatitzacions, constituïa un dels principals factors explicatius de l'elevada mortalitat dels usuaris de les residències. Aleshores esmentava  un article sobre la crua realitat coreana publicat a Los Angeles Times . Avui m'agradaria destacar algun dels excel·lents reportatges en què, a més a més, s'ha posat nom i rostre als responsables del profund deteriorament de l'assistència, en aquest cas a Espanya, com el que ha publicat CTXT :  Aparcamientos de ancianos S.A . , del qual recomano entus

Espàrtac, avui

Imatge
La mirada desafiant de Kirk Douglas parla per si mateixa a Spartacus (1960), el film històric d' accidentat rodatge  del qual fou estel·lar protagonista i murri productor. La pel·lícula, èpica dins i fora de la pantalla, ens interpel·la avui amb una força renovada. Aquests dies de confinament i de tota mena d'incerteses, els mitjans de comunicació tenen l'encert d'acabar-nos d'ensorrar amb un seguit de reculls que es repeteixen sense parar: pel·lícules distòpiques sobre pandèmies; novel·les i assaigs de la mateixa temàtica; revisions històriques de malalties que van devastar mitja humanitat i prediccions de futures infeccions que, de ben segur, ens esborraran definitivament de la capa de la Terra. Al final del dia, ben convençuda que l'apocalipsi és inevitable, et queda l'alternativa de triar entre posar el cap al forn o bé llançar-te pel balcó.  Si alguna cosa he agraït aquesta Setmana Santa és que hagin tornat a emetre Spartacus, qui ho