Si plores perquè has perdut el Sol...

Demà passat es celebrarà el Dia Internacional de l’Orgull LGBT (lesbiana, gai, bisexual i transsexual). El terme emprat en anglès, gay pride, s’ha traduït com a orgull gai, tot i que s’ha assenyalat que la traducció més adient potser seria dignitat, perquè fa referència a la dignitat intrínseca que tenim tots els éssers humans, que no s’hauria de veure qüestionada per l’orientació sexual. L’origen de la festivitat va tenir lloc el 28 de juny del 1969, a Nova York, arrel dels disturbis del bar d’ambient Stonewall Inn, en el qual va irrompre la policia, arrestant i maltractant sistemàticament els clients. La resistència del col·lectiu gay, en aquest moment històric, es considera l’inici de l’alliberació homosexual. La imatge que té la ciutadania de la celebració és més aviat carnavalesca. Val a dir que no totes les persones del col·lectiu LGTB estan d’acord amb aquesta vessant de la jornada. Malgrat que en respecten l’expressió més “plumífera”, consideren que no deixa de ser una perpet

Ja és la segona vegada que ens hem d'empassar el lacrimogen reportatge El diari del Pep. Primer va ser en prime time per TV3 i ahir, pel 33, tornem-hi que no ha estat res . Altra vegada el repàs sentimentaloide a la trajectòria del futbolista. Companys d'equip i entrenadors van parlar de la lloable carrera de Guardiola. Tampoc hi van faltar, per suposat, ni l'amic Lluís Llach, ni els versos del poeta de Roda. Fins i tot es va recordar la única màcula de la seva carrera: aquelles sospites de dopping que la justícia va posar al seu lloc. Tot plegat per convèncer a culers i no culers que l'adquisició de Guardiola és el millor que li pot passar al país. Deixant de banda que no sóc culer i que el futbol té una importància relativa a la meva vida, el reportatge em va semblar més aviat mel·liflu. M'hi va faltar la intervenció de la seva tieta que, en unes declaracions a la ràdio, va dir una cosa si fa no fa així: "Pobre Pep, me l'han ben enredat, tan bé que esta

Ara que estem a l'any Rodoreda, proliferen arreu del país tota mena de propostes culturals que giren al voltant de la vida i l'obra de l'escriptora. Una servidora, en començar el 2008, es va proposar fermament d'assistir a quants més esdeveniments millor. Com tants bons propòsits, s'ha quedat en un no-res. Si alguna cosa n'he tret, però, ha estat el reviscolament de l'interès per la literatura rodorediana . Vaig descobrir-la amb Aloma, quan tenia catorze anys. A l'escola, vaig aprendre a estimar la literatura catalana gràcies a Mirall trencat; anys més tard, em vaig angoixar amb la vida de la Colometa, a La plaça del diamant . Recentment, m'ha captivat Jardí vora el mar i he caigut rendida, definitivament, als peus de l'artista a Quanta, quanta guerra... Hi ha tantes coses que m'agraden de Rodoreda! La personalitat, la manera de viure les crueses de la vida i de quina forma, tot plegat, es relaciona amb la seva obra. El que més em fascina,

Ahir vaig penjar quatre fotos il·lustratives de l'evolució facial de l'actriu Nicole Kidman. No pretenia criminalitzar la decisió que ha pres de passar pel quiròfan, més aviat volia posar de manifest que es tracta d'una dona intel·ligent i amb talent que ha sucumbit als dictats de l'estètica. El pitjor del seu cas, com tants altres, no és que hagi deixat enrere una bellesa indòmita i singular sinó que, molt probablement, la seva autoestima es basi en l'aspecte físic. S'ha lliurat a dos combats inútils: aturar el pas del temps i cercar la perfecció. Quantes dones més cauran en el parany? Us enllaço amb tres vídeos, molt educatius, de la coneguda campanya de Dove "Per a la bellesa real": http://es.youtube.com/watch?v=97vkcB7VK0Y http://es.youtube.com/watch?v=-Ik3qFoHlaA http://es.youtube.com/watch?v=TrhTMHOLbbs

Les investigacions al voltant de l'insomni han arribat a moltes conclusions interessants. Una d'elles fa referència a la millor manera de relaxar-se. El mercat està saturat de tota mena de propostes per calmar l'estrès: acupuntura, musicoteràpia, fitoteràpia, reflexoteràpia podal, shiatsu, tai-txi i un llarg etcètera. Segons els esmentats estudis, cadascú té la seva manera d'afrontar l'ansietat, d'acord amb la seva personalitat. Val a dir que no hi ha normes preestablertes: mentre que a una persona la pot relaxar pintar un quadre, una altra es pot sentir la mar de bé estirada a la platja, prenent el sol, sense fer res. Fins i tot he sentit a dir a alguns pacients que certes "teràpies de relaxació" els enerven a més no poder. Així doncs, la relaxació hauria de ser com un vestit fet a mida de cadascú. Per calmar-nos de debò, hauríem de ser com sastres o modistes de nosaltres mateixos i confeccionar-nos el nostre propi vestit, fet a mida. Jo ja tinc el me

D'un temps cap aquí, com bé sabeu, ha aparegut una nova categoria diagnòstica dins del manual dels trastorns mentals del ciutadà comú d'aquest país: l'emprenyat. El català emprenyat. Encara diria més, afegiria que el degoteig de notícies que rebem són susceptibles de convertir aquesta patologia en un estrès crònic irreversible. Així doncs, una servidora, sempre preocupada per la salut mental dels ciutadans i ciutadanes, avui us proposa un petit exercici de meditació, per tal de no sucumbir als estralls de la tremenda actualitat. Busqueu un seient i asseieu-vos-hi. Procureu estar en una postura còmoda. Descordeu-vos cinturons, botons i tot allò que apreti. Tanqueu els ulls i respireu normalment. No forceu la respiració, procureu que sigui el més natural possible. Inspireu. Expireu. Centreu-vos en la vostra manera de respirar. Observeu detingudament la vostra inspiració i expiració. Si us ve al cap algun pensament o emoció desagradable, no el defugiu ni pretengueu canviar-lo

El món de la telefonia té unes possibilitats infinites. Si no en teníem prou amb enviar emails, fer fotos o escoltar música, ara ha aparegut una prestació insòlita: "canalitzar l'agressivitat". Aquesta és la darrera pretensió de la flamant ministra d'igualtat, Bibiana Aído, que ja ens ha obsequiat amb un "miembros y miembras" que passarà a la història de les ocurrències mítiques de la política espanyola. Quan a un home violent li vinguin ganes de pegar una dona, només haurà de recórrer a l'esmentat telèfon per descarregar la seva ira i, d'aquesta manera, s'evitarà l'agressió. La idea seria genial per a un guió de ciència ficció: "Les fantàstiques aventures del telèfon salvavides". Llàstima que s'ajusti tan poc a la realitat. Els homes violents tenen pensaments de l'estil: "Ella em va provocar", "S'ho mereixia", "No podia fer res més". Rarament tenen consciència que són ells qui tenen un pro

Com us podeu imaginar, exercir la psicologia comporta la vivència de moments durs, en els quals s'està frec a frec amb el sofriment del pacient. No obstant això, també existeixen moments impagables d'immensa satisfacció. Un d'aquests instants es dóna quan la persona que et ve a veure sent que es recupera del problema que l'havia portat a la consulta. Diu coses com: "No sé Clara...em sento bé...estic bé!". Aquestes paraules són un indicador fiable que ha arribat el moment de donar l'alta o d'espaiar les visites. El pacient transmet la seva gratitud per la feina feta. Haig de dir que jo també em sento molt bé quan algú es recupera, no només pel fet de contemplar la seva felicitat sino també per haver estat capaç de contribuir-hi, aportant el meu gra de sorra. Es tracta, doncs, d'un moment màgic, de benestar compartit. Us deixo amb la cançò Feeling good que, tal com jo la sento, transmet perfectament les sensacions de què us parlo. L'interpreta la