Si plores perquè has perdut el Sol...

Un partit, un projecte, un líder.

Irregularitats al Palau de la Música: silenci. Irregularitats a Santa Coloma: silenci . Corrupció urbanística als Ajuntaments: silenci . Tres per cent: silenci . PSC, CiU, ERC, ICV: silenci . Silenciós Parlament.

Internet és una poderosa eina comunicativa, tan benefactora com malèfica, en funció de com l’utilitzem. Els infants i adolescents són més vulnerables que els adults i cal que disposin d’eines adequades, que els permetin relacionar-se amb seguretat. Malauradament, sabem que són freqüents els episodis de ciberbullying i assetjament sexual a menors. Fins i tot s’han donat casos de cites a cegues que han acabat en tragèdia . En certa manera, navegar pel ciberespai és semblant a passejar pel carrer: els límits són imprescindibles. Seria molt extens parlar de totes les implicacions educatives en l'ús d'internet. Si hi esteu interessats, podeu començar amb aquest senzill decàleg . Trobareu més informació interessant a: http://www.chaval.es/ http://www.segu-kids.org/ http://www.protegeles.com/ http://www.pandasecurity.com/ http://www.protegeatushijos.com/ http://www.elmundodedina.org/ http://www.seguridadenlared.org/menores/ http://cert.inteco.es/Proteccion/Menores_en_la_red/ http://...

D’ençà que els Mossos van entrar al Palau de la Música res no ha tornat -ni tornarà mai més- a ser el mateix, a casa nostra. A aquestes alçades del partit, es fa difícil negar que l’anomenat cas Millet ha fet trontollar de dalt a baix els fonaments de la vida política catalana. Àngel Colom , un dels beneficiaris del banquer Millet, davant de la demanda d’explicacions sobre les donacions al PI, responia que qui estés lliure de culpa, tirés la primera pedra. Després que la Fundació Trias Fargas també es veiés esquitxada, el seu president, Agustí Colomines , amenaçava amb tirar de la manta . Uns dies després, Fèlix Millet i Jordi Montull quedaven lliures sense fiança, davant la sopresa de gairebé tothom. Abans d’ahir al vespre, l’expresident Jordi Pujol , reiterava les amenaces colominesques, al programa Àgora . Si començàvem a explicar qui donava diners a qui, insinuava Pujol, tot faria una mica de ferum. Però encara ha caigut una nova notícia, com una bomba, sobre les pútrides aigües...

Encara no ens havíem recuperat de les fotografies d’ Alícia Sánchez-Camacho a la revista Woman , que Interviú ha publicat els resultats d’una enquesta als lectors sobre les polítiques més sexys del nostre país. La guanyadora ha estat la diputada del PP Cayetana Álvarez de Toledo, que veieu a la imatge amb posat seductor. A determinats mitjans els ha faltat temps per reproduir l’enquesta entre lectors, oients o espectadors. Si més no, alguns han tingut la deferència d’incloure també els membres del gènere masculí entre els candidats a votació. Deu ser que l'actualitat política no ofereix prou temes sobre els quals reflexionar. Malgrat que els nostres representants fracassin a l’hora de dibuixar un projecte de país, sempre ens queda l’opció de valorar-los el xassís. Quin consol. ¿Hi ha res millor que la frivolitat per a combatre la deixalla que engendren els partits? ¿A ningú se li ha ocorregut preguntar quines són les polítiques més honrades, preparades, eficients, intel·ligents...

No em puc treure del cap la ja cèlebre frase de Fèlix Millet i Tusell, il·lustre prohom i lladre de coll blanc mimat per la justícia: Som uns quatre-cents i sempre som els mateixos. Mai ningú havia resumit amb tanta brevetat i concisió la concentració de poder que acumulen les famílies de la burgesia barcelonina. Un altre fet insòlit és que el diagnòstic no l'ha fet cap forani sinó un dels seus. Deu fer mal, això. El cas és que l'esmentada sentència es podria aplicar a molts altres contextos de la vida catalana: tertulians radiofònics que també apareixen en programes de televisió i escriuen columnes als diaris. Actors i actrius que figuren a gairebé totes les sèries de TV3 i els trobes novament a les cartelleres teatrals (alguns argumenten que les cares conegudes atrauen l'espectador però per a mi són un repel·lent de primer ordre). Presentadors, cantants, directors, escriptors, artistes, intel·lectuals, polítics que duren i duren... Sempre els mateixos. A vegades apareixe...

Anys i anys de complaença. Passivitat social. Casos de corrupció que broten com bolets. Lentitud judicial. Respostes tèbies davant de robatoris flagrants. Polítics que tiren pilotes fora. Fundacions il·lustres que refusen tornar els préstecs rebuts. Periodistes que relativitzen els fets, des de les seves tribunes privilegiades. Crisi econòmica, sense brots verds a la vista. Despropòsits polítics per parar un tren. Sanitat, educació i habitatge sota mínims. Percepció creixent d'inseguretat. Indignació ciutadana. Demagogs que esperen el seu moment... No creure en res ni en ningú Això si que és contagiós Mercat de Palafrugell, una mare adverteix el seu fill: -No toquis res, que ens tancaran a la presó. En Fèlix Millet no hi anirà però nosaltres si...

És constant el degoteig de notícies que ens informen sobre menors agressius, que fins i tot arriben al punt de pegar els seus pares. Alguns psicòlegs, a banda de tenir en compte factors genètics o socials, apunten que un estil educatiu excessivament permissiu pot afavorir conductes violentes entre infants i adolescents. Són moltes les veus professionals que alerten de la necessitat de posar límits clars i recuperar el principi d’autoritat perdut. José Antonio Marina , recentment, ha escrit un llibre sobre el tema. El criminòleg Vicente Garrido, per la seva banda, ha anomenat Síndrome de l’Emperador a aquesta forma de tirania infantil, tan pròpia de la nostra època. Si cliqueu aquí , trobareu informació sobre les seves característiques i alguns consells per abordar-la. Suposo que, des d’un punt de vista educatiu, també regeix una mena de llei del pèndol. Ens hem desplaçat d’una educació severa i restrictiva -que també ha causat els seus estralls- a una altra d’excessivament laxa. Hi h...

Edulcorada publicitat versus crua realitat

S'ha acabat la qualitat de l'ensenyament públic María Ibáñez. Sant Adrià de Besòs. Com a ciutadana i mestra manifesto la meva indignació pel cop dur que el Departament d’Educació està donant a l’ensenyament públic a Catalunya. L’ensenyament ha de ser un servei públic garantit que arribi a tothom de manera gratuïta i en les degudes condicions de qualitat. El nou curs escolar s’ha iniciat amb la supressió del batxillerat nocturn i amb l’entrada en vigor de la llei d’educació, després que el Govern ignorés les reiterades protestes de la comunitat educativa. Aquesta llei pretén privatitzar l’ensenyament fent-ne un negoci. Mentre que a l’ensenyament públic se li ha retallat durament el pressupost material i humà, la conselleria ha incrementant les subvencions als centres privats i als concertats. Sóc mestra del CEIP Mediterrània de Sant Adrià de Besòs. Tothom sap el greu problema d’exclusió social, d’atur i marginació que hi ha al barri de la Mina, on l’escola pública és l’única gar...

En la versió digital d'algun diari, no recordo quin, em va cridar l'atenció el comentari de cert internauta, que llançava un interrogant sobre el procés judicial als principals responsables del Cas Palau : i al jutge, qui el jutjarà? , preguntava . Sembla que Fèlix Millet, l'estafador més nostrat, s'ho pren amb força traquil·litat. Com podeu veure a la fotografia, després del passeig pel jutjat , se'n va anar a dinar amb la família, a un bon restaurant de Barcelona. Per més entrebancs que sorgeixin, l'estómac és sagrat. Digui que si, senyor Millet, fora vergonyes!

L'adversitat és solitària ... mentre que la prosperitat habita entre les multituds . (Margarida de Valois, reina de França)

El fet que Fèlix Millet (un lladre dolent i sofisticat del qual ningú tenia notíca que cometés cap irregularitat) presidís Agrupació Mútua, podria haver motivat la investigació a fons de l'empresa asseguradora (mai abans havien detectat que les coses no rutllaven) . Després que s'hagi descobert tot el podrimener de l'entitat, el Ministeri d'Economia i Hisenda ha decidit intervenir-la i sanejar-la (ara no sé si ens hem de tranquil·litzar o inquietar-nos encara més...).

Dijous a la tarda. Espero l'hora d'agafar el tren, a Passeig de Gràcia, i es posa a ploure. Em refugio al Bulevard Rosa. Vaig a prendre alguna cosa al bar, a llegir una estona. A la taula del costat, s'hi asseu una senyora gran. Deu tenir al voltant de vuitanta anys, porta un monyo tenyit de color panotxa, el serrell ben blanc. Indumentària de l'any de la picor i bolso atrotinat. Comenta que pesen molt, les cadires. Em fa la impressió que no parla amb ningú de fa temps i busca conversa. Em vénen ganes de plorar, no sé perquè. Abandono la lectura i l'escolto amb interès. Es queixa que Barcelona ja no és tan elegant, es recorda de com eren les botigues del Bulevard i el restaurant, la cafeteria del Corte Inglés, amb aquells cambrers tan amables, que et venien a sevir. Ella i el seu marit, quan era viu, hi anaven molt sovint, els agradaven els locals ambientats. Ara, en canvi, tot és a l'engròs, perquè hi vingui tota la tropa. No sé com s'ho han fet, exclama, ...

M'inquieta profundament que Joan Laporta aprofiti alegrement el càrrec de president del Barça per escalar posicions en les seves pretensions polítiques. Trobo pertorbador que Joan Carretero afirmi que és més important el seu paper que el de President de la Generalitat. M'esborrona que l'inefable Joan Puigcercós declari que tothom voldria un Laporta a les seves files, pel seu catalanisme desacomplexat . Joan Laporta és l'home de les mil cares. Un doctor Jekyll i Mr. Hyde a la catalana. Venerat per alguns, detestat pels altres. Els èxits futbolístics, els coneguts exabruptes i les trames d'espionatge es confonen dramàticament amb enceses declaracions identitàries. El pastís sobiranista és molt sucós i tothom en vol un tall. Qui es podria resistir a la temptació de fitxar Laporta? Com acostuma a passar, les originals iniciatives ciutadanes són acaparades de manera oportunista pels espavilats de torn. Després vénen les grans metamorfosis ideològiques. Les contradiccion...

Alejandro Amenábar ha recuperat la història de la matemàtica romana Hipàtia i ha aconseguit un film molt recomanable, de gran actualitat, un clam contra el fanatisme que pot aparèixer sota les més variades disfresses. Una convincent Rachel Weisz dóna vida a la brillant astrònoma, dona avançada al seu temps, que es queda completament sola en la defensa del coneixement filosòfic, punt de llum en un món regit per l'extremisme religiós. La principal discussió que van mantenir el director i l'actriu durant el rodatge va sorgir arrel de la sexualitat d'Hipàtia. Mentre que Weisz era partidària d'una relació sentimental, Amenábar insistia en què el seu rol no havia de ser el d'amant ni secretària de ningú -eterns papers de les dones en el cinema- sinó el de transmissora de saviesa als congèneres masculins. Qui dels dos tenia raó? Són incompatibles les dues facetes? En una escena de la pel·lícula, Teó , pare d'Hipàtia, davant la suspicàcia dels compatriotes respecte l...

En les meves èpoques d'estudiant vaig viure uns quants anys al carrer Tamarit, gairebé a tocar del Mercat de Sant Antoni. El diumenge era el meu dia favorit. Llevar-me i veure el raig de sol entrar per la finestra, saber que podia anar a donar un tomb pel mercat, a comprar llibres de segona mà... Passejava sovint pel Raval, hi anava a menjar, a prendre copes amb els amics... Hi feia vida, com tants joves que estaven de pas per la ciutat. Som moltes les persones que portem un trosset del Raval a dins del cor. Gairebé sempre que baixo a Barcelona, m'hi deixo caure, per sentir novament el seu batec. No puc explicar res que no s'hagi dit sobre la prostitució, la venda ambulant de begudes, la inseguretat, l'incivisme i un llarg etcètera. És comprensible que hi hagi persones que suspirin per tocar el dos o que ja hagin començat una nova vida, lluny de la marginalitat que s'hi respira. D'entre tots els aspectes negatius que s'han ressaltat -ben reals i palpables- t...

Segurament ja us ha arribat per altres vies però: Si teniu ganes de saber alguna cosa més sobre la grip A, mireu aquí. Si voleu conèixer Los crímenes de las grandes compañías farmacéuticas , llegiu aquí.

Podria haver callat quan van detenir Polanski però no es va voler reprimir. L'orgull pedòfil existeix, no és una llegenda urbana. Frédéric Mitterrand va defensar el violador amb ungles i dents. Després van repassar les seves memòries i, oh! sorpresa, hi van trobar el relat de certes aventures tailandeses: “Evidentemente, he leído lo que ha podido escribirse sobre el comercio de muchachos (en Tailandia) (...) Me arreglo con una buena dosis de cobardía ordinaria, rompo el mercado para ahogar mis escrúpulos, me invento novelas, meto sentimiento en todo; no paro de pensar, pero eso no me impide volver. Todos estos rituales de feria de efebos, de mercado de esclavos, me excitan enormemente" "La profusión de muchachos muy atractivos, e inmediatamente disponibles, me pone en un estado de deseo que ya no tengo necesidad de refrenar u ocultar. El dinero y el sexo, estoy en el corazón de mi sistema; el que al fin y al cabo funciona, porque sé que no me van a rechazar (...) La mora...

És curiós constatar com, a cada partit polític, la corrupció s'expressa amb la seva particular idiosincràsia. En el cas Gürtel, hem descobert una banda d'estafadors amb pseudònims, que a vegades evoquen pel·lícules de mafiosos i, en altres ocasions, un còmic de Mortadelo y Filemón . Ja ho diuen, que la maldat és horrible i grotesca a la vegada. El cervell de la trama del PP, Francisco Correa , es feia anomenar Don Vito, com Don Vito Corleone, el patriarca d' El Padrino . Aquest sobrenom em va fer pensar en aquells capos napolitans que manaven construir mansions idèntiques a les que havien vist a la gran pantalla, tal com relata Roberto Saviano a Gomorra . No sempre la ficció s'inspira en la realitat sinó que a vegades succeeix a la inversa. Totes dues es retroalimenten, potser per la falsa aura de glamur que ha envoltat el crim organitzat en el món del cel·luloide. El que més m'esgarrifa és pensar en l' exemple i els valors que es transmeten als ciutadans. ¿Com...

Després de l'èxit aclaparador de Por qué los hombres no escuchan y las mujeres no entienden los mapas , per fi ha arribat el nou llibre d' Allan Pease , venedor d'assegurances reconvertit en escriptor de bestsellers d'autoajuda: Por qué los hombres quieren sexo y las mujeres necesitan amor. Per tal que us feu una idea de la seva imprescindible aportació a la resolució de conflictes de parella, us transcric unes quantes perles que va deixar anar en una entrevista recent, publicada a La Contra de La Vanguardia: Ells: "El hombre tiene dos emociones: el hambre y el apetito sexual; así que, si no está teniendo una erección, hágale un bocadillo" Elles: "Aunque hoy muchas mujeres se crean liberadas, siguen sin ser capaces de separar el sexo -gratificación instantánea- del amor -la búsqueda de recursos a largo plazo-, porque sus circuitos neuronales se mezclan. A los tíos, en cambio, nos encanta separarlos" Us podria donar molts altres exemples però no cal...

Aquest diumenge, vaig llegir un interessant article de Rafael Argullol, a les pàgines del diari EL PAÍS: El olvidado arte de la dimisión. L'escriptor qüestionava la robustesa d'una democràcia en la qual, malgrat la corrupció manifesta, ningú hagi entonat un mea culpa ni hagi presentat la carta de dimissió. Argullol recordava que fins i tot en la jove democràcia de Pèricles, s'exigia a les persones escollides pels votants una permanent disponibilitat a deixar el càrrec, si cometien irregularitats i errors abans de finalitzar el plaç del seu mandat; el mateix succeïa en els moments menors de la república romana. Podríem posar exemples a grapats de polítics i grans prohoms de la cultura que han fet la viu-viu durant anys i quan és hora d'assumir les responsabilitats dels seus actes, miren cap a una altra banda. Ara mateix, em ve al cap el conseller Tresserras. El vaig veure el dilluns passat, al programa Àgora , en el qual es va poder expressar àmpliament sobre el cas Pa...

L' Avui informa que la crisi econòmica ha revifat les donacions modestes a les ONG socials. Un cop més, es constata que hi ha moltes persones anònimes que donen la cara en moments d'adversitat i assumeixen un compromís ferm amb l'entorn. El rotatiu es fa ressò que el nombre de donants ha augmentat, encara que ofereixin petites quantitats econòmiques, mentre que les empreses han retallat les seves aportacions. No és la primera vegada que parlem de les conseqüències positives que té la crisi, entre les quals hi trobem l'augment de la solidaritat. Malgrat l'indiscutible valor del suport mutu, convé aturar-se una estona i reflexionar. És qüestionable l'actuació de les ONG socials? Moltes d'elles es queixen que no reben suficient ajuda de l'administració local, que els recursos públics es malbaraten o que els Serveis Socials els traspassen bona part de competències. ¿No caldria fer alguna cosa més que sobreviure de la caritat dels ciutadans (que ja la passem...

Encara conservem fresc a la memòria un dels episodis destacats de l’agitada Diada d’enguany, després que al discurs televisiu del president José Montilla, el seguís el del seu alter ego a Polònia. Segurament, amb la distància que dóna el temps, tots plegats ho recordarem amb més sentit de l’humor que indignació. De fet, si ho pensem bé, els dos Montilles presenten algunes similituds inqüestionables. En el debat de política general, sense anar més lluny, es va produir una còmica anècdota, que ho posa de manifest; la recollia el Periódico de Catalunya , en l’edició impresa d'ahir dijous. Després de llegir les línies que vénen a continuació, no tenia massa clar si el rotatiu feia referència a la realitat o bé a la ficció política: El president llegeix abans d’hora una rèplica a Puigcercós Els papers van jugar ahir una mala passada al president de la Generalitat, José Montilla, quan es disposava a contestar a la primera intervenció del líder d’Esquerra, Joan Puigcercós. Els dos socis ...

Los medios han inoculado el hambre en millones de simples mortales y la inflan cada vez más. El hambre general por la autoexhibición es cada vez mayor. Millones de glotones anónimos quizá no aparecen tanto en los titulares de los periódicos o en los programas de más audiencia como Paris (Hilton) y Putin, pero han encontrado sus propios medios, los teléfonos móviles, internet, los blogs, las páginas web, los foros en la red, los programas de televisión en los que actúan como los "gladiadores" de nuestro tiempo. [...]. La paradoja es que cuanto más comemos, más hambre tenemos. Cuantas más posibilidades tenemos para escribir nuestro nombre en el mapa del mundo, más grande es el miedo a desparecer. Cuantas más huellas de la propia existencia dejamos, más deprisa se borran. Cuantos más libros publicamos, más rápidamente se olvidan; cuantas más películas vemos, menos podemos recordar uno solo de sus títulos. Dubravka Ugresic No hay nadie en casa , pàgs. 274-275.

¿Si Roman Polanski no fos un llorejat cineasta, algú clamaria per la seva llibertat? ¿L’ obra d’un gran artista, el redimeix dels seus actes criminals? ¿El fet que tingui setanta-sis anys, hauria d’eximir-lo de complir condemna? ¿ Samantha Geimer desitja realment la llibertat del violador o mira de protegir-se de la revictimització mediàtica i judicial, que tant l’ha fet sofrir? ¿El fet que Geimer expressi que l’ha perdonat és un argument a tenir en compte a l'hora de jutjar-lo? ¿Si finalment Polanski quedés lliure, quina lectura en faria la societat? ¿Per què hi ha persones adultes que es posicionen al costat del director i aprofiten l'avinentesa per defensar, de manera més o menys subtil, les relacions sexuals amb noies adolescents? ¿Seria desitjable que prescriguessin els delictes d’abusos a menors? ...