Si plores perquè has perdut el Sol...

Il·lustració: Forges Ara que estem en l'inici del curs escolar, la llista de demandes per part d'alguns alumnes agafa unes proporcions que no estan a l'abast de totes les butxaques. No tan sols s'han de cobrir les necessitats acadèmiques -llibres de text, ordinadors, bolígrafs de diverses mides i colors, etc- sinó també la indumentària i tot allò que necessitin per a socialitzar-se en unes condicions que no els allunyin del seu grup d'iguals. Si poden tenir a les mans el darrer smartphone que ha sortit al mercat, no es conformaran amb el penúltim. En aquestes circumstàncies, sorgeixen tota mena de dubtes i preocupacions per part dels progenitors, que no veuen gaire clar com i quan han de posar límits a les interminables peticions dels menors. Vistes les conseqüències de la criança en l'abundor, cada cop queden menys dubtes sobre la necessitat de saber dir que no, per més que el cor s'encongeixi i s'associï la restricció amb un perjudici. No en

Imatge extreta de mundotkm Si algun nom ha destacat en els Jocs Olímpics de Rio és sens dubte el de la prodigiosa gimnasta d’Ohio Simone Biles, a la qual no puc   admirar sense que em saltin les llàgrimes dels ulls. De segur que aquesta és una reacció emocional compartida per milers d’espectadors d’arreu. No és tan sols la rutilant bellesa del seu moviment ni l’alegre seguretat amb la qual executa els exercicis, allò que commou profundament, sinó també la seva història personal de superació, difosa massivament a través dels mitjans. Una infància cruel al costat d’uns pares toxicòmans és el primer capítol. El posterior ‘rescat’ per part de l'avi i el refugi que trobà en l’esport tenen ressonàncies cinematogràfiques prou recents en l’infern pel qual travessa la protagonista de ‘Precious’ (2009), un film produït per Oprah Winfrey, on es narren les desventures d’una adolescent de Harlem que, després de patir totes les formes de maltractament possibles -abús sexual, agress

La meditació i el mindfulness són pràctiques que actualment gaudeixen d'una enorme popularitat i de vegades són presentades fraudulentament com una "solució per a tot".  Es fa molta publicitat de les seves bondats terapèutiques però, què succeeix amb els efectes secundaris adversos? Contràriament a allò que podria semblar, atesa la mala fama que de vegades s’ha guanyat la psicologia, aquesta és una professió seriosa, que requereix una preparació rigorosa i una actualització constant perquè els nostres problemes es transformen, en funció de les circumstàncies de l’entorn, malgrat que hi hagi drames que semblin atemporals. La infidelitat a principis de segle XX no era la mateixa que la que vivim ara, en l’era de la hiperconnexió. De passada, cal estar a l’aguait dels corrents terapèutics en v oga, els quals arriben als nostres consultoris per onades, tot i haver-hi tendències que resisteixen el pas del temps. Certs llibres supervendes s’esmenten amb freq

Imatge extreta de workinginpeelhalton Em quedo estupefacta de la lleugeresa amb la qual se segueix parlant de les angunioses vicissituds de la reincorporació a la feina o del suat “síndrome postvacacional”, com si es tractés d’una realitat que no admet fissures; sense tenir en compte l’elevat percentatge de població que seguirà realitzant trucades, enviant currículums o bé romandrà durant hores davant d’una pantalla, a la recerca d’un lloc de treball, en un panorama laboral desèrtic . Recordem que el percentatge d’aturats en aquest país se situa fa més de cinc anys per damunt del 20%. Una xifra desoladora. Si l’ Alícia en el país de les meravelles celebrava el dia del seu “no aniversari” amb el barreter sonat i altres personatges excèntrics, també s’hauria de tenir en compte que pels 4’5 milions d’aturats espanyols -més d’un milió dels quals porta més de quatre anys desocupat- el setembre és el mes del “no retorn” a la feina per excel·lència. Òbvia