Un blog sobre psicologia i actualitat

La dona que mirava la tele , de Dolors Miquel (fragment). Hi ha moltes persones que parlen de sèries, ara. A la televisió, a la ràdio, en columnes als diaris, en incomptables pàgines a Internet. Vas a sopar i la gent parla de sèries. Són tan experts que fan mitja por. Ho han vist tot, tot i tot, com deia la nena aquella rossa de l’anunci, que ens volia fer creure que les companyies d’assegurances anaven de bona fe. Preguntem-nos a què dediquen el seu temps lliure – as Perales said -.  A part d’estar enganxats a la pantalla, poc temps els deu quedar per   sortir a passejar el gos o conversar amb la família. Si t’hi poses a pensar, hi inverteixen un munt d’hores, posades l’una al costat de l’altra, perquè no n’hi ha prou amb dominar les trames, fil per randa: cal saber-se de memòria la trajectòria completa dels intèrprets, els guionistes, els productors i el noi dels encàrrecs. Deu sèries, de set temporades, més o menys. Els Soprano, Twin Peaks , Joc de Trons, Mad ...

La princesa está triste... ¿Qué tendrá la princesa? La princesa está triste... ¿Qué tendrá la princesa? Los suspiros se escapan de su boca de fresa, que ha perdido la risa, que ha perdido el color. La princesa está pálida en su silla de oro, está mudo el teclado de su clave sonoro, y en un vaso, olvidada, se desmaya una flor. El jardín puebla el triunfo de los pavos reales. Parlanchina, la dueña dice cosas banales, y vestido de rojo piruetea el bufón. La princesa no ríe, la princesa no siente; la princesa persigue por el cielo de Oriente la libélula vaga de una vaga ilusión. ¿Piensa, acaso, en el príncipe de Golconda o de China, o en el que ha detenido su carroza argentina para ver de sus ojos la dulzura de luz? ¿O en el rey de las islas de las rosas fragantes, o en el que es soberano de los claros diamantes, o en el dueño orgulloso de las perlas de Ormuz? ¡Ay!, la pobre princesa de la boca de rosa quiere ser golondrina, quiere ser mariposa, tener alas ligeras, bajo el cielo volar; ...

...però no puc. En vivències de desamor, és possible que una de les parts, habitualment la que s'ha sentit rebutjada, humiliada o traïda, no pugui apartar de la seva ment la persona estimada, per més que ho intenti, una vegada i una altra... Durant molts anys, la psicologia cognitiva va desenvolupar tota mena de tècniques per foragitar els pensaments intrusius, tot provocant, d'aquesta manera, l'efecte contrari al desitjat. Un experiment molt conegut, que va posar de manifest l'esmentada paradoxa, està inspirat en una experiència de Fiódor Dostoievski. L'escriptor rus va demanar al seu germà que no pensés en un ós blanc, la qual cosa va deixar-lo perplex durant una bona estona. Si, ara mateix, reproduíssim l'estudi i us demanés que no penséssiu en un ós blanc, és probable que l'animal us vingués al pensament de manera recurrent, de la mateixa manera que tenim dificultats per recordar quelcom determinat, quan ens exhorten a fer-ho. Si pa...

Ricard Gili Aquest divendres, em vaig enganxar al documental Amb música ho escoltaries potser millor , al Canal 33, que feia un recorregut per l'apassionant procés creatiu, poètic i musical, en el qual es va endinsar Ricard Gili, ànima de la mítica Locomotora Negra. Gili va composar una cantata jazz inspirada en versos de Salvador Espriu i expressava de quina manera el projecte evolucionava dins seu gairebé de manera biològica, com si fos un llegat que havia de deixar en aquest món. L'espectacle, que compta amb la col·laboració de la Coral Sant Jordi i dos solistes, una soprano mexicana i un tenor africà, porta per títol He mirat aquesta terra i fusiona les seves dues grans passions: Catalunya i el jazz. Aquest musical pretén ser una mirada sobre l'evolució d'un poble, el passat i el seu incert futur. Tal i com ho va aconseguir Raimon en el seu moment, la música de Gili té l'enorme virtut d'acostar al gran públic l'obra, a estones àrida, de l'autor d...

No volveré a ser joven Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde -como todos los jóvenes, yo vine a llevarme la vida por delante. Dejar huella quería y marcharme entre aplausos -envejecer, morir, eran tan sólo las dimensiones del teatro. Pero ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma: envejecer, morir, es el único argumento de la obra. Poemas póstumos Jaime Gil de Biedma

Els adolescents, entre moltes altres qüestions, es pregunten a què volen dedicar la seva vida adulta. Què vols ser quan siguis gran , ja no és un interrogant infantil que dóna peu a les fantasies més inversemblants. És l'hora de prendre decisions importants, de tirar per un costat o per l'altre. Normalment sorgeixen dubtes i angoixes, alguns nois i noies es desorienten quan veuen que hi ha companys que emprenen camins diferents al seu, que suposadament són millors o estan més ben vistos socialment. Aleshores em ve al cap una coneguda poesia de Douglas Malloch: Si no pots ser un pi al cim de la carena, sigues un garric a la vall... però sigues el garric millor vora el torrent; un arbust, si no pots ser un arbre. Si no pots ser camí ral, sigues viarany. Si no pots ser sol, sigues estrella. No és pel volum que reeixiràs o no; sigues al màxim allò que siguis.

Diners fan bé, diners fan mal, diners fan l'home infernal e fan-lo sant celestial, segons que els usa. Anselm Turmeda Elogi dels diners (fragment)

Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt de temps que no plou. S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula pels carrers i les cases. Aquesta remor que se sent no és de vent. Han prohibit el vent perquè no s'alci la pols que hi ha pertot i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable. Aquesta remor que se sent no és de paraules. Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l'aire. Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe. I, tanmateix, la remor persisteix. Miquel Martí i Pol Aquesta remor que se sent...

As formigas Cautelosas e prudentes, O caminho atravessando, As formigas diligentes Vão andando, vão andando... Marcham em filas cerradas; Não se separam; espiam De um lado e de outro, assustadas, E das pedras se desviam. Entre os calhaus vão abrindo Caminho estreito e seguro, Aqui, ladeiras subindo, Acolá, galgando um muro. Esta carrega a migalha; Outra, com passo discreto, Leva um pedaço de palha; Outra, uma pata de inseto. Carrega cada formiga Aquilo que achou na estrada; E nenhuma se fatiga, Nenhuma para cansada. Vede! enquanto negligentes Estão as cigarras cantando, Vão as formigas prudentes Trabalhando e armazenando. Também quando chega o frio, E todo o fruto consome, A formiga, que no estio Trabalha, não sofre fome... Recorde-vos todo o dia Das lições da Natureza: O trabalho e a economia São as bases da riqueza Olavo Bilac Poesias Infantis , Ed. Francisco Alves, 1929.

Setmana Santa [XXV] Què és la veritat? Vidre llançat, esmicolat, als quatre vents de la ciutat, trossos de fang molt trepitjat, un últim xiscle de negat, cruels vestigis de raspall, sang a pells fines de cavall, netes agulles de cristall a dits llardosos de brivall subtils reflexos de mirall al gruix del ferro del magall que cava clots en dolents horts on són colgats els daus dels morts, parany de naips, guanys de parracs, itinerant aguait dels llacs, dolor, buidor, pecat, espant: l'home que tinc al meu davant. Salvador Espriu

LA PARTIDA Al Pere Rovira És la meva tardor, l'edat dels pactes impossibles, el temps roig del perill per a homes grans i noies solitàries. L'edat de l'adulteri i de l'oblit jugats sense esperança, l'edat freda de l'última partida amb un mateix. Cal jugar dur, sense esperar la sort, perquè no es tracta, ja, d'un joc d'atzar. És el temps de fer l'últim solitari amb les cartes marcades pel passat. Joan Margarit

La solució Després de la revolta del 17 de juny el secretari de la Unió d’Escriptors va fer repartir fulls de propaganda a la Stalinallee. Hom hi podia llegir que el poble havia perdut la confiança del govern i que només treballant doble podria reconquerir-la. No seria molt més senzill que el govern dissolgués el poble i n’elegís un de nou? Bertolt Brecht Traducció de Feliu Formosa

Som molt humils els dos Però tenim la música Però et puc fer uns versos i lligar-los després Amor meu jo t'estime per a tota la vida Per a besar-te i fer-te com d'amagat un fill Per a veure't el ventre completament rodó Per a veure't parir agafant-me una mà Per a veure el poal ple de sang i excrements Per a besar-te el front suorós i de grenyes Amor meu jo t'estime Sense tu em moriré Ploraré pels carrers i hauran tancat les portes I no sabré on anar ni donar cap indici Amor meu si tu em deixes jo em perdré pels carrers Jo em perdré per la vida si no em deixes mirar-te Si no puc estimar-te de la nit al matí Vicent Andrés Estellés La casa de la música vora el mar, IV. [Foto: PaleHeart ]

¡Jamás! ¿Es verdad que todo para siempre acabó ya? No, no puede acabar lo que es eterno, ni puede tener fin la inmensidad. Rosalía de Castro En las orillas del Sar

És quan dormo que hi veig clar, Foll d'una dolça metzina, Amb perles a cada mà Visc al cor d'una petxina, Só la font del comellar I el jaç de la salvatgina, -O la lluna que s'afina En morir carena enllà. És quan dormo que hi veig clar, Foll d'una dolça metzina. J.V. Foix És quan dormo que hi veig clar [Quadre: Antonio Cazorla ]

Yo no sé muchas cosas, es verdad. Digo tan sólo lo que he visto. Y he visto: que la cuna del hombre la mecen con cuentos, que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos, que el llanto del hombre lo taponan con cuentos, que los huesos del hombre los entierran con cuentos, y que el miedo del hombre... ha inventado todos los cuentos. Yo no sé muchas cosas, es verdad, pero me han dormido con todos los cuentos... y sé todos los cuentos. León Felipe Sé todos los cuentos [Il·lustració: Jessie Willcox Smith ]

Quantes vegades no hem passejat per una ciutat, tranquil·lament, amb alguna bossa de shopping a la mà...amb prou feines hem parat esment als hostes silenciosos del carrer que són les persones sense sostre. Semblen criatures d'un altre món... Diem els psicòlegs que la ment humana fa tot el que pot per apartar-se del sofriment. El mecanisme de dissociació permet posar en una "capseta" tots aquells aspectes de la vida que provoquen dolor. És una manera de sobreviure. Quan veiem un pidolaire, per exemple, és probable que mirem de col·locar-lo ràpidament en una categoria a la qual nosaltres no pertanyem: toxicòmans, malalts mentals severs, immigrants, delinqüents... El magnífic programa de TV3 Sense Embuts , va emetre ahir al vespre un capítol dedicat als més pobres. Una de les temàtiques tabú de la nostra societat, per les quals els creadors de sèrie senten, afortunadament, especial predilecció. Vàrem escoltar veus de persones sorprenentment semblants a la nostra... La cris...

ELS AMANTS La carn vol carn. Ausiàs March "No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem des del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d'una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de q...

Les cases no s'han d'encendre. Que no caiguin més bombes. La nit és per dormir-la. Viure no ha de ser un càstig. Que ja no plorin les mares I que la gent no es mati. Que tothom construeixi I et puguis fiar dels altres. Els joves han d'assolir-ho I els vells també poden Bertolt Brecht "Prec dels infants"

Fa uns dies, navegava buscant blocs literaris i en vaig trobar un on s'hi feia un homenatge a la Maria-Mercè Marçal ( http://www.castellsdecartes.blogspot.com/ ). Aquest lloc em va conduir, al seu torn, a un altre de molt interessant ( http://www.musicadepoetes.cat/ ), un web on s'hi poden escoltar i llegir poesies de grans intèrprets i autors dels Països Catalans. Allí m'hi vaig quedar una bona estona, gaudint de bona música i meravellosa poesia. Entre tants i tants artistes, és d'obligada referència l'Ovidi Montllor. Quan el sents, t'hi enganxes sense voler-ho. S'expressa amb una força sorgida de les profunditats. Té un magnetisme visceral, que et captura; em vaig decidir a fer un salt al YouTube i no puc parar d'escoltar-lo... Ja sé que, a aquestes alçades del partit, parlar de la revolució que ha suposat internet és d'una redundància que fatiga. Però no me'n puc estar. Sense aquest invent que ens ha transformat la vida, de ben segur que no es...