Un blog sobre psicologia i actualitat

Imatge: Gtres Em resulta impossible escriure d'una forma serena sobre el terratrèmol, el tsunami i el desastre nuclear que s'han abraonat sobre la política catalana, durant els darrers dies. És vertaderament difícil expressar amb paraules què ha significat per a Catalunya el colossal lladronici protagonitzat per la família Pujol. És el nostre Fukushima particular. La decepció és incommensurable. La personalitat del "Molt Honorable" i la manera implacable com ha controlat la nostra societat, durant més de dues dècades. La seva forma de fer-nos creure que vetllava pel país, quan en realitat anava a Madrid a fer-hi la patètica política del "peix al cove". La quantitat d'oportunitats perdudes, només per defensar vilment els interessos crematístics de la famiglia . La lamentable connivència dels vassalls mediàtics, amorrats a la menjadora, sense cap mena de decència intel·lectual. L'espessa teranyina de complicitats teixides en infinitat d'inst...

  Imatge: fuerzaperica.com D’un anys cap aquí, és pràcticament impossible sostenir que existeixen valors en el món del futbol d’elit, sense que l’interlouctor no esclati a riure o doni mostres d’un evident malestar. Els massatgistes dels diferents clubs –aquells que encara s’autoanomenen periodistes- cada cop ho tenen més complicat per defensar el seu sou. Els ciutadans voldríem transparència però la immensa majoria només ofereix opacitat i banalitat pseudoinformativa. Deixeu-me insistir en l’obvietat o en el populisme, com ho volgueu anomenar: en un país on es rescaten entitats bancàries amb desenes de milers de milions d’euros de diner públic –Catalunya Banc, el darrer i esgarrifós exemple-, però els infants passen gana, s’hi esgota l’espai per a l’adoració acrítica de les capricioses estrelles de la pilota; uns xicots incapaços d’articular un discurs mínimament coherent i que, de vegades, fins i tot surten al camp a passejar-s’hi. Ho diré clar i català: m’inspiren una ...

Un grup de nens plora a Gaza per la pèrdua de 18 familiars, morts en un atac de l’exèrcit israelià. Foto: Mohammed Satem. Quan es parla als mitjans sobre el sofriment dels infants en una guerra, de vegades, girem ràpidament la plana del diari o canviem el canal de la televisió, a corre-cuita, perquè les imatges se’ns fan insuportables. La brutal violació dels drets dels menors és una realitat incòmoda i la utilització que se’n fa està destinada, principalment, a satisfer la demanda d’espectacle informatiu, en què ha degenerat el periodisme –amb totes les excepcions que hi pugui haver-. El clamorós desempar dels més vulnerables queda diluït en un mar de vergonyosa propaganda, tan característica de les grans corporacions mediàtiques; un reflex, en definitiva, dels mateixos interessos que es disputen sobre el terreny. La manipulació del conflicte entre Israel i Palestina potser és una de les més conegudes però no és pas l’única. En altres casos, ni tan sols es parla dels bà...

Un ple del Tribunal de Comptes, un organisme en el qual s'ha descobert un elevat nombre de llaços familiars entre els membres que el composen. Foto: El País . L'escàndol al Tribunal de Comptes que ha destapat el diari fundat per Juan Luis Cebrián és de manual i constitueix, al meu entendre, un magnífic exemple de la degradació de la funció pública a l'Estat espanyol.  Ni fet expressament, podrien haver-se sumat tants factors que revelessin la ferum a nepotisme que s'hi respira i les greus conseqüències que se'n deriven, entre les quals podríem destacar la ineficiència laboral o la desconfiança ciutadana. Si repassem la parentela que pul·lula pel TC hi trobem germans, cunyats, fills, nebots, cosins, gendres, joves, marits, dones, exdones, secretàries, amics de la infància... Hom diria que només faltava que hi col·loquessin el canari. Val a dir que em sembla un candidat esplèndid; es tracta d'un animal ben simpàtic i dòcil. Anima l'ambient i no porta...

Imatge extreta de Google Avui he anat a fer un tallat i el cambrer m'ha dit, amb ulls de tristesa: "Tot això està molt adormit". D'ençà que tinc ús de raó que a la Costa Brava hi he sentit un discurs més aviat pessimista, durant la temporada d'estiu. Una mena de nostàlgia per una etapa daurada que sabíem del cert que mai no tornaria -ja ho sabeu, els temps en què Liz Taylor i Ava Gardner es passejaven per les nostres platges-. Que si això ja no és el que era, que si el turisme s'ha degradat, que si nosaltres en tenim bona part de la culpa, perquè el servei és un desastre i un llarg etcètera de queixes que, la majoria de vegades, no responien ben bé a la realitat. Millor o pitjor, sempre tiràvem endavant. No lligàvem els gossos amb llonganisses però no teníem motius per espantar-nos de debò. En la meva infància i adolescència, em feia l'efecte que estalviar-se de tirar coets era una forma de conjurar un horitzó ennegrit. ¿Per què dimonis tothom ho...