Si plores perquè has perdut el Sol...

Il·lustració extreta de FSP Vintage Collection La presidenta del Brasil, Dilma Rousseff, va fer un emotiu discurs al Senat per exercir la seva pròpia defensa, en el polèmic procés de destitució que l’ha apartada temporalment del càrrec. Sense entrar a valorar el llegat del seu mandat, ni els vertaders motius que han conduït els opositors a posar-la entre les cordes -es troben tota mena d’anàlisis d’aquest complicat afer en els diaris-, vaig trobar encertades i sentides les seves paraules. Durant el parlament, Dilma va recordar la tortura que va patir durant els anys d’activista a la presó: un període en el qual va témer la mort, la pèrdua de la fe en l'espècie humana i les seqüeles que li podrien quedar després dels cruels mètodes de turment que van emprar contra ella. Al mateix temps, va rememorar un càncer que també va superar. Mentre s'expressava, la violència física, la malaltia i la mort van passar-nos per davant dels ulls. La deixebla de Lula va assegu

Lady Macbeth (Francesca Annis) i Macbeth (John Finch), en la versió cinematogràfica que féu Roman Polanki (1971) de la coneguda tragèdia de Shakespeare. La parella és un referent literari ineludible del que avui coneixem com a power couples . Imatge extreta d'IMBd. Fa unes setmanes, parlàvem en aquest blog de les parelles que han sabut treure un sucós rendiment econòmic a la seva relació, a través de les noves tecnologies i els principis del mercat lliure. Un altre tipus de vincle profitós el trobem en els matrimonis que es mantenen eternament units en el poder i han estat batejats amb el nom de power couples . Els Perón i els Kirchner, a l’Argentina, o bé els Aznar, a Espanya, són alguns dels exemples més esmentats. Però sense cap mena de dubte la power couple per excel·lència la trobem als Estats Units. Ara que Hillary esbufega en la seva cursa cap a la Casa Blanca, es recorda el paper fonamental que va jugar a l’hora d’aconseguir que Bill Clinton accedís al desp

Una imatge de l’interior del magnífic Globe Theatre , durant una de les fun cions Enguany se celebra el quart centenari de la mort de William Shakespeare (1564-1616) i les activitats per celebrar l’efemèride apareixen pertot, com els bolets. Fins i tot tens l’oportunitat d’apropar-te a l’obra del geni d’Stratford-upon-Avon a través de la xarxa, motiu pel qual no és necessari que et desplacis enlloc ni que gastis uns diners dels quals no disposes. El fet que no dominis l’anglès tampoc és cap obstacle perquè les propostes admeten diferents nivells. Tant si has tingut una sòlida preparació acadèmica com si és el teu primer contacte amb l’autor de Hamlet tindràs una opció disponible per endinsar-te en el seu món fascinant. Una de les coses que més em meravella dels britànics és l’amor que professen a Shakespeare - the Bard , com ells l’anomenen-, un sentiment que saben transmetre perfectament i que arriba a milions de lectors d’arreu, alguns dels quals sí que viatjaran fins a l

Risto Mejide mira embadalit Laura Escanes mentre mostra la portada del seu nou llibre, el dia de Sant Jordi. A través de Youtube, la jove model ha anunciat que properament publicarà una novel·la. Imatge: Vanitatis. No recordo exactament com vaig arribar a l’embafador vídeo Mía , que el polifacètic Risto Mejide ha dedicat recentment a la seva parella, la jove model i estudiant de periodisme Laura Escanes, a la qual ja s’havia declarat anteriorment en un teatre ple de gom a gom, on li va demanar que s’hi casés. L’inflamat publicista ha tornat a exhibir el seu amor a la xarxa, davant la mirada de milers de seguidors, mitjançant un muntatge audiovisual similar a un anunci i acompanyat de la seva pròpia veu de fons –si teniu paciència, podeu llegir-ne el text aquí -. En escoltar-lo, vénen ganes de tapar-se amb un llençol i desaparèixer d’aquest món per sempre. L’inquietant document causa vergonya aliena i costa de veure’l sencer -malgrat que duri poc més de quatre minuts- per

Una persona està estirada a terra mentre proven de reanimar-la, en el context de caos generat a Platja d'Aro. Imatge extreta d' El País. D'ençà de la flashmob organitzada per un grup d'alemanys, que suposadament va ser la causa que es desfermés el pànic al poble de Platja d'Aro, en confondre's amb un atac gihadista, que no paro de donar voltes al succés i a la manera com ha estat enfocat des dels mitjans de comunicació. M'he dedicat a pentinar diaris, xarxes socials i canals de televisió per tal de constatar-ne les evidents contradiccions. D'entrada, allò que més sobta és justament la puixança de la versió que s'ha acabat imposant en algunes cadenes, com ara la nostrada TV3, segons la qual el dantesc episodi -que de broma no en va tenir res- es va originar exclusivament per  les bretolades dels turistes en qüestió. De bon principi, diversos  testimonis oculars asseguraven que havien vist persones armades, vestides de negre, i qu