Si plores perquè has perdut el Sol...

  Imatge extreta de Google Recordo un exercici literari que ens varen encarregar a l’escola. Ens havíem de posar a la pell d’un alienígena que aterrava al nostre planeta i descrivia tot allò que observava. Per tal de relatar-ne les aventures, havíem  d’escollir una passejada per la ciutat, l’entrada a un recinte esportiu, la participació a una festa popular o qualsevol altre esdeveniment que requerís la peculiar descripció. Com que el visitant no disposava de referències humanes, havíem de narrar les seves experiències sense fer servir el vocabulari habitual. En comptes d’emprar el mot “cotxe”, per exemple, calia utilitzar una expressió que demostrés  que ens referíem a un vehicle de quatre rodes,  sense anomenar-lo explícitament. Resultava francament feixuc canviar l’òptica a través de la qual observàvem l’entorn. Això no obstant, a banda de treballar les habilitats lingüístiques, el canvi perceptiu era revelador, perquè permetia l’apropament a una vis...

Imatge extreta de Google Mentre llegia el diari de bon matí, ahir vaig tenir la sorpresa de topar amb les declaracions del degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Girona (UdG). Ramon Brugada criticava les conseqüències nefastes de les retallades, en l’àmbit de la recerca, l’educació i la sanitat. Una realitat prou coneguda, que no mereix més observacions per part meva. Les paraules que em van cridar l’atenció feien referència oberta i clara a l’endogàmia del món acadèmic. Es tracta d’una xacra dolorosa, que habitualment se sofreix en silenci, com el restrenyiment crònic. Així doncs, vaig celebrar que un pes pesat destapés la caixa dels trons, sense massa contemplacions. El primer pas per a curar una dolència és fer-ne un bon diagnòstic; cito textualment: “L'endogàmia al nostre sistema és motiu d'editorials a les millors revistes científiques del món. La Universitat ha de ser un pol d'atracció de gent excel·lent, dels millors professors, dels ...

La Ministra de Sanitat, Ana Mato, escolta el Conseller Boi Ruiz. Foto extreta del Diari de Girona. Cada vegada que algú proclama que cal enfocar la crisi amb optimisme, em vénen ganes de treure el fetge per la boca. Em pregunto com es pot exigir a una persona que ha estat arrossegada fins al precipici, que somrigui davant d’una caiguda imminent. Després d’haver-la espremut com una llimona, finalment, se li manlleva fins i tot el dret a la desesperança. Generalment, els profetes del “positivisme idiota” tenen la vida solucionada i no han de patir per posar-se el plat a taula. Un afegitó de cinisme que m’acaba de rematar. Amb el seu somriure condescendent, alliçonen l’audiència, com si aquesta no tingués capacitat de superació i no hagués après res en l’ardu trajecte de la vida. Se suposa que ells, gurus de pa sucat amb oli, estan dotats d’una saviesa superlativa, que ens ha d’il·luminar davant de l’adversitat i treure’ns heroicament del pou on ens obstinem a romadre. No sóc ...

Foto Rann Safaris. Darrerament, observo una morbosa delectació al voltant del tema dels naufragis. Deu ser perquè els vaixells enfonsats són una metàfora perfecta per una Europa que navega a la deriva.  En aquest símil, Espanya  podria ser una passatgera que xiscla desesperada, a la recerca d’un flotador per posar-se o un bot salvavides, on poder-se encabir. Els comandants han arreplegat tot el que han pogut i ja no queden existències. Alguns companys de viatge estan sota l’aigua mentre que d’altres conserven raonables esperances de sobreviure. Vàrem constatar aquest interès mòrbid amb el Costa Concordia i ara es repeteix la jugada amb el centenari del xoc del Titanic contra el famós iceberg.  Després del prescindible film de James Cameron, la tragèdia ha esdevingut una daurada mercaderia del negoci de l’espectacle. A banda d’acaparar hores i més hores als mitjans i ser motiu d’exitoses exposicions museístiques, s’aprofita l’avinentesa per a comercialitzar fins e...

Indignació a la plaça Syntagma, després de la mort de Dimitris Christoulas. Foto extreta d' elmundo.es. La indignació popular, sorgida arran del suïcidi del jubilat grec Dimitris Christoulas va fer-me recordar novament Mohamed Bouazizi, el tunisià a qui la policia va confiscar un senzill carret de fruita, el seu únic mitjà de subsistència. La humiliació dels agents va ser la gota que va vessar el got. El règim cleptocràtic de Ben Ali asfixiava fins a tal punt la ciutadania que l’abocava al precipici. Bouazizi no va trobar cap altre camí de sortida. La immolació va ser interpretada com un gest de dignitat, l’única opció viable, que permetia defugir per sempre més les urpes d’un tirà de rapacitat imparable. El depredador i la seva capelleta van haver de tocar el dos, cames ajudeu-me. El triomf parcial va donar ales als somnis de milers de joves d’arreu, que contemplaven expectants l’esclat eufòric de la revolució. Més endavant, arribaria l’inevitable desencís. La mort ...

Imatge extreta de Google Mentre buscava informació sobre el judici a l’imam de Terrassa, vaig ensopegar amb el recomanable blog del periodista Xavier Rius, autor del llibre Xenofòbia a Catalunya . En un dels seus articles, Terrassa, l’imam, violència masclista i salafisme , Rius fa una suggeridora reflexió al voltant de l’Islam i la menstruació: “Evidentment, jo que sóc ateu, ni vull ni puc entrar en aquest debat sobre què hauria revelat o dit l’arcàngel Gabriel a Mahoma, i reconec que el que més m’allunya de l’Islam majoritari és el fet que visqui avui reclòs en el pensament màgic i en la negació de la ciència i als avenços del coneixement. Així, per exemple, considero nefast que es digui –o s’interpreti- que una dona que menstrua no pot tocar l’Alcorà per estar bruta o malalta” Després de llegir aquestes ratlles, vaig recordar l’interessant treball de l'escriptora nord-americana Karen Houppert : La menstruación, desmontando el último tabú femenino. Contràriame...