Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2011

La cirereta del pastís de Zapatero

Imatge
L'executiu espanyol en funcions ha indultat el conseller delegat del Banco Santander , Alfredo Sáenz, de la pena de tres mesos de presó i suspensió de l'exercici professional . Imatge Cadena Ser. Fa una colla de setmanes, ens qüestionàvem en aquest blog si la imposició de l'escut antímissils a la base naval de Rota, seria la darrera barrabassada del Govern de Zapatero. Una decisió profundament torbadora, en un Estat que es fa dir democràtic. Recordem que, de la mateixa manera que es va reformar la sagrada Constitución a corre-cuita, tot prescindint de l'opinió ciutadana, es va optar per la tàctica bel·licista, en la més absoluta opacitat i sense convocar ni un trist referèndum. La resposta a la pregunta ha estat que no. L'executiu socialista ha decidit posar la cirereta del pastís, justament a un pas d'abandonar la seva missió de timoners del Titanic. Ara com ara, no se sap si, en aquesta ocasió, el PP estava assabentat de la polèmica mesura o els eterns riva

Dones, no aguanteu!

Imatge
Filla amb la seva mare, quadre extret de Google. Desgraciadament, un dels temes estrella del consultori segueix essent la violència de gènere. Tant de bo aquesta fos una tragèdia exclusiva del 25 de Novembre. Setmana rere setmana n'apareixen nous casos, no tan sols a les pàgines dels diaris, també en la nostra quotidianitat més propera. Aquesta és una qüestió que em preocupa especialment i de la qual procuro ocupar-me força sovint al blog. Penso que encara no som conscients de fins a quin punt el masclisme pot ser devastador per a la nostra salut. Evidentment, els homes també se'n veuen afectats, encara que no de la mateixa manera. Per un costat, tenim l'encasellament de rols al qual es veuen igualment sotmesos. Per altra banda, quan són ells qui pateixen la violència, la mateixa tirania patriarcal els impedeix expressar obertament els sentiments i cercar ajuda, quan la necessiten amb urgència. ¿Un home de debò es deixaria maltractar per la seva parella? La crua rea

Trenta-sis anys més tard

Imatge
El 20 de novembre del 1975 va morir el dictador Francisco Franco. Més de tres dècades després, qüestions com la memòria històrica i la plena democràcia resten sense resoldre . Foto extreta de Flickr . No puc explicar-vos què feia quan Franco va morir. Bàsicament, perquè no havia nascut. He escoltat amb interès les historietes de familiars, coneguts i saludats, en una data tan assenyalada. En la majoria de casos, em feia ben bé la impressió que aquelles narracions quotidianes es referien a una mena de batalleta remota, de nul·la vinculació amb el present. Que si aquest va brindar amb cava, que si l'altre va tornar de l'exili. De la seva boca, tot semblaven bons auguris. Val a dir que també hi havia testimonis del 20-N que optaven per un silenci obstinat i escèptic, que feia grinyolar les versions més falagueres. La intuïció infantil, més aguda del que hom pot recordar a l'edat adulta, deixava entreveure els secrets més amargs del passat històric. Durant l'anomenada e

Escandaloses campanyes publicitàries

Imatge
La campanya Unhate de Benetton ha causat el rebuig encès del Vaticà i de la Casa Blanca . Els diferents muntatges fotogràfics estan inspirats en el petó històric dels dirigents comunistes Erich Honecker i Leonid Brèjnev. L'artista Dmitri Vrubel va plasmar-lo en el Mur de Berlín Tot caminant per Passeig de Gràcia, ahir em va sorprendre la cua que hi havia davant de la botiga H&M. Ignorava què podia motivar aquella gentada, que s'arrenglerava pacientment en una llarga filera. Un exèrcit de formiguetes, restava dempeus, durant no sé quanta estona, per vés a saber quina promoció. No vaig poder resistir la temptació i vaig apropar-m'hi per tafanejar. Al capdavall, jo tampoc estic al marge de la febre consumista. En contemplar l'aparador -fins i tot hi havia gent que en tirava fotografies-, vaig descobrir que la causa d'aquella expectació era la línia que Versace havia dissenyat per la coneguda marca. Contràriament al que suposava de bon principi, els preus de les pe

Burca: la democràcia és la solució

Imatge
Tant el populisme ultradretà com el fonamentalisme wahhabita, utilitzen el cos de la dona per a protegir els seus interessos Llegeixo que Plataforma per Catalunya segueix en la mateixa línia populista i utilitza reiteradament el burca com a element central de la seva propaganda xenòfoba. Recentment, la formació liderada per Josep Anglada , en un espot electoral, ha emprat la imatge d'una dona completament tapada, que contempla els atemptats de l'11-S, asseguda davant de la televisió. Aquest compendi visual mostra fins a quin punt la manipulació i la ignorància poden apoderar-se de la política. La clara intenció de difondre la por respecte una suposada invasió terrorista, condueix cap a situacions esperpèntiques. Això no obstant, apel·lar al burca és un recurs que crida l'atenció i aconsegueix un notable rèdit electoral per als partits extremistes. Fins i tot les formacions que mai no havien entonat discursos racistes pugen al mateix carro i fan servir el burca com a espan

Pobres ducs de Palma!

Imatge
Torna a sortir a la llum pública l'escàndol de corrupció vinculat presumptivament a Iñaki Urdangarin. Feia temps que se sentien tocar campanes. Foto AFP. Haig de confessar que mai no vaig entendre aquella escapada furtiva cap a Washington . Tan ben integrats que estaven a Barcelona. Ens van abandonar, així, com si res. Un parell de catalans adoptius més, abocats a l'exili. Entre La Caixa , el Barça i les vacances a Mallorca s'hi devia viure la mar de bé. Com oblidar les cròniques afalagadores de La Vanguardia, per altra banda. Aquells banys escumosos de paraules, calentons i relaxants. Quines ganes de passar fred als Estats Units. Canvia la mainada d'escola, que no són poca descendència. Fes el trasllat de domicili, etcètera. Els negocis els van empènyer a deixar el caliu de la llar. Primer és l'obligació que la devoció. O potser va ser aquell atemptat mesquí, que va patir la residència de Pedralbes . El món és ple de pertorbats. Fos com fos, els ducs de Palma v

Amors (polítics) que maten

Imatge
L'espot electoral dels "tres maniquís" ha escalfat el darrer tram de la campanya. Foto diari Ara. Les retallades en matèria sanitària, educativa i social superen les fantasies més macabres que m'hagués pogut fer en el passat, respecte la política catalana. I mireu que no tenia grans expectatives. Ja no serveix de res que cap candidat s'emboliqui amb la senyera i es posi la mà al cor. Els ciutadans estem més cremats que la pipa d'un indi. Qualsevol intent electoral de vendre l'adoració pel país és rebut amb una suspicàcia indissimulable. El proper agosarat que torni a dir que estima Catalunya tindrà tots els punts per ser un sospitós habitual. Com acostuma a passar en els afers amorosos, quant més exaltades són les promeses passionals, més fosques són les pulsions que oculta l'enamorat. Penso també en aquell crac del futbol que besa tendrament l'escut del club, mentre l'afició el contempla embadalida. A la primera de canvi, el prometedor fitxatg

Vladimir Putin i la deshonra russa

Imatge
És probable que Vladimir Putin sigui escollit altre cop president de Rússia Imagineu-vos que viviu en un país on la principal opció presidencial és un home anomenat Vladimir Putin. Les eleccions russes són a la cantonada i tot sembla indicar que podria sortir-ne novament vencedor. Amb aquesta perspectiva, fins i tot el parell de candidats per al 20-N semblen una bona alternativa. Si tenim en compte que Putin silencia sistemàticament la veu de l'oposició, hom es pregunta de què serveix tota aquesta farsa democràtica. No cal recordar la quantitat de periodistes que hi han deixat la pell, durant el seu règim brutal. A la meva manera de veure, al marge de la minúscula finestra a la democràcia, oberta durant la perestroika , tota la resta ha estat pura barbàrie. El pitjor del comunisme és el que va venir després, va escriure algú. Sens dubte, una frase controvertida però la realitat és inquietant. La rapinya organitzada, que ha enriquit de forma descomunal els grans oligarques, ha arros

Dins del cervell d'un fanàtic del futbol

Imatge
Els tertulians esportius activen el sentit de pertinença als diferents clubs de futbol. A la imatge, la periodista culer Carme Barceló discuteix amb el madridista Tomás Roncero, al popular programa Punto Pelota . Foto Intereconomía.com . Dins de la premsa esportiva, cada vegada és més complicat escoltar veus de professionals ponderats, capaços de valorar amb una mínima objectivitat un partit de futbol o criticar amb cert rigor el propi equip, en cas que sigui necessari. En llegir la premsa, d'un o altre color, sovint tens la impressió que parlen de competicions diferents, malgrat que ambdós bàndols hagin presenciat el mateix espectacle. És habitual, doncs, que els periodistes estiguin clarament adscrits a una samarreta i defensin aferrissadament els seus interessos. En aquest país, el blanc i el blaugrana s'emporten el major protagonisme. Formen un tàndem molt semblant al del bipartidisme polític. Es detesten tant com es necessiten. No sé qui va dir que, si no existís M

El maltractador del tren

Imatge
Pujo al tren a Caldes de Malavella, per anar a treballar a Barcelona. Regional ple a rebentar, una olor a tigre que tomba d'esquena. L'ambient està carregat a més no poder. Bicicletes, maletes, viatgers asseguts al terra o drets, recolzats a les portes. Pràcticament no queden llocs disponibles però aconsegueixo entaforar-me en un racó, amb una parella davant meu i un noi al costat, d'uns vint-i-pocs, que escolta música a tot drap, amb els seus cascos. Sempre ratlla la mateixa cançó: If you're going to San Francisco , en versió discotequera. Poc a poc, la melodia em perfora el cervell. Mai no m'havia entusiasmat però ara començo a tenir-li una mania visceral. Em vénen ganes de dir-li que m'està molestant, que si pot abaixar el volum una mica. Callo. En definitiva, té tot el dret a escoltar el que li plagui. S'ha de tenir paciència. M'adono que mira constantment enrere, es comunica amb algú. La parella que tinc al davant l'observa amb cara de pocs amic

La dona esquelet

Imatge
La dona esquelet és un fascinant conte inuit, popularitzat per Clarissa Pinkola . La narració fa referència a les diferents fases de les relacions amoroses, en les quals hi apareix la mort . Foto extreta d'aquí . Les experiències més intenses de l'existència humana estan íntimament lligades. Sexe, vida, amor, mort. Un remolí de terror ens pot engolir, si no estem entrenats en l'adversitat. Malauradament, ens eduquen per mirar només una cara. La més amable i clara. Les ancestrals tradicions celtes , degenerades avui en el carnavalesc Halloween, mostraven com els cicles de la natura són inexorables. Les estacions feien el seu curs inevitable. Els esperits tornaven a la terra, la vigília de Tots Sants. Calia tenir a punt les proteccions necessàries, per tal de no perdre la partida als éssers malignes, mentre es donava la benvinguda als avantpassats benèvols. La mort no pertany només als difunts, convé tenir-ho present, al llarg del viatge incert per aquesta carretera, tan cap