Si plores perquè has perdut el Sol...

Ahir al vespre, parlava amb una veïna de Palafrugell sobre els problemes que té Càritas al nostre poble per atendre el creixent nombre de persones que acudeixen a l'entitat, a demanar menjar i altres productes de primera necessitat. La situació és dramàtica perquè es troben sense recursos i les desigualtats socials no paren d'augmentar. De fet, ja fa dies que s'està treballant per tirar endavant una iniciativa solidària que pal·liï la situació, de la qual, de ben segur, us parlaré aviat. Unes hores més tard, a TV3, la nostra , vaig veure com la inefable Helena Garcia Melero entrevistava joiers i dissenyadors d'alta costura, i els preguntava si ells també es veien afectats per la crisi. Els empresaris van arrugar el front i van assegurar que estaven vivint moments complicats, tot i que tampoc posaven el crit al cel. L'exhibició de brillants i brodats va ser més que notable. L'amo de la joieria Rabat fins i tot va mostrar a l'audiència un sumptuós anell de d...

El error de llorar ante un médico Carme Grau (Sant Feliu de Llobregat) Fue inevitable, después de leer el artículo de Ángeles Caso del 8 de febrero, no recordar la traumática experiencia que viví gracias a un grupo de médicos. Después de una dura infancia y adolescen- cia, a los 24 años salí de casa sin la carrera acabada y con los bolsillos vacíos. Me esforzé, terminé Derecho, aprobé Integra- ción Social e inicié Trabajo Social. Vivía sola y tenía un empleo. Debido al estrés, un día no se me ocurrió otra cosa que llorar delante de mi médico, craso error. De ahí, me visitó un joven psiquiatra que sin ni tan siquiera una hora y media de visita me dijo que sufría una enfermedad crónica y que necesitaba medicarme todos los días el resto de mi vida. Hoy, después de pasar un calvario, con internamiento psiquiátrico y pérdida de mis facultades motoras debido a la medicación, y sin tomar pastillas, estoy fija en una empresa, me he sacado el título de monitora de aerobic y pilates y tengo la ...

Més que un psicòleg de referència, Sigmund Freud sempre m'ha semblat un pensador brillant i un magnífic escriptor. Avui he recuperat algunes de les seves imprescindibles reflexions sobre l'agressivitat humana, extretes d' El malestar en la civilització i traduïdes al català per Josep-Maria Terricabras. "Si, si aquell extraordinari manament fes així: 'Estima el teu proïsme com el teu proïsme t'estima a tu', llavors no el contradiria. Hi ha un segon manament que encara em sembla més incomprensible i que desferma en mi una oposició encara més vehement. Fa així: 'Estima els teus enemics'. Si m'ho rumio bé, no tinc raó de rebutjar-ho com si fos una exigència més forta. En el fons, és la mateixa." (pàg. 82.) "La part de realitat volgudament dissimulada al darrere de tot això és que l'home no és un ésser amable, necessitat d'amor, que, com a molt, també es defensa quan és atacat, sinó que, entre les seves aptituds pulsionals, tamb...

En les meves èpoques de fumadora, quan em deien que el tabac matava, m'entrava per una orella i em sortia per l'altra. Aquest passotisme no només m'afectava a mi sinó també a algunes persones del meu entorn que, vulgues o no, havien de respirar el molestós fum de les cigarretes que jo (i només jo) havia decidit fumar. Avui m'he recordat de tot plegat, quan he llegit que la prohibició total del tabaquisme als locals evitaria la mort de mil treballadors del sector hostaler. Els especialistes reclamen -amb tota la raó del món- més protecció legal per a totes aquelles persones que esdevenen fumadores involuntàries. No s'hi valen les falses excuses: que si el respecte als drets dels fumadors, que se senten exclosos, que si als locals on no es permet fumar no hi entra ningú, i un llarg etcètera. Quan es tracta de salut, no hi ha cortesia ni negoci que valguin. Hi ha infinitat d'espais on és possible aplicar-se a fons en l'addicció a la nicotina. Si, en un moment...

La pel·lícula independent Slumdog Millionaire , del realitzador britànic Danny Boyle, va ser la gran triomfadora de la nit dels Oscar. El protagonista del film és Jamal, un noi del suburbi marginal de Dharavi , a Bombai, que es presenta al concurs televisiu ¿Quién quiere ser millonario?, presentat per l'homòleg de Carlos Sobera a l'Índia. Si s'agafa la història en sentit literal, resulta del tot inversemblant. És d'una ingenuïtat aclaparadora pensar que un infant sense pares, privat d'educació, arribi a la joventut sa i estalvi, sense patir cap seqüela psicològica important. El film s'ha de veure com un conte de fades, adaptat al món contemporani. Al meu entendre, el tema principal és la resiliència, definida per la psicologia com la capacitat que tenim els éssers humans per superar l'adversitat i fins i tot ser positivament transformats per ella. Jamal és una persona amb un instint de supervivència il·limitat; un noi tenaç, perseverant i bondadós que es v...

El mes passat us parlava d'una pastilla revolucionària per enfortir els sentiments de les parelles en crisi. Avui torno a llegir a La Vanguardia que alguns medicaments per tractar la hipertensió, podrien borrar els mals records, en casos d'estrès post-traumàtic. Per ser més exactes, el fàrmac en qüestió, de moment, només ha demostrat que baixa la resposta fisiològica a un temor vinculat a una imatge creada artificialment. Amb altres paraules, si tinguéssim un record traumàtic associat a un cotxe, per exemple, el medicament aconseguiria que no reaccionéssim amb tanta intensitat davant d'una fotografia del vehicle. Gran descobriment. Ras i curt, parlem d'uns efectes semblants als dels sedants de sempre. Per recuperar-se d'una experiència traumàtica, els psicòlegs recomanem fer un procés d'integració dels fets, de manera que el record quedi incoporat en la nostra història vital i això no impedeixi que portem una vida normalitzada. No es tracta d'oblidar, s...

Diu Roberto Saviano que, quan hi ha una inundació, el primer que falla és l'aigua potable. L'escriptor més famós de l'antimàfia fa referència a la gran quantitat d'informació sobre la Camorra que circula per la xarxa. Com podem destriar els continguts vertaders dels falsos? Penso que podríem aplicar la mateixa metàfora al sexe. En matèria sexual no podem dir que el cervell dels adolescents sigui precisament una tabula rasa. En l'època actual, ens afrontem a un immens contenidor, on hi caben tot tipus d'estímuls, arribats de pàgines eròtiques, missatges al mòbil, videojocs, correus electrònics, pel·lícules pornogràfiques... En la meva opinió, bona part de l'educació sexual hauria d'anar encaminada a distingir què forma part de la realitat i què de la fantasia. És innegable que els joves d'avui poden accedir fàcilment a una informació prou fidedigne, de tipus tècnic (mètodes anticonceptius, malalties de transmissió sexual...) però hi ha un analfabet...

"Les paraules no poden expressar el greu que em sap i com m'entristeix el que ha passat" Chris Brown, dies després d'haver agredit la seva parella, l'estrella de R&B Rihanna

L'adolescència és una etapa del cicle vital on afloren tota mena d'excentricitats. En ocasions, als psicòlegs ens pot resultar difícil distingir si ens trobem davant d'una conducta patològica, que tindrà conseqüències a la vida adulta, o bé estem davant d'una comportament típic de l'edat, pel qual és necessari transitar. Els experts en adolescència apunten que certes dosis de transgressió són saludables. És tant preocupant aquell adolescent invisible com aquell que se salta les normes constantment. Alguns pares em comenten que tenen la sensació que, de cop i volta, ha aparegut una persona desconeguda a la seva vida. Aquell nen o nena que es portava tan bé, ha estat substituït per una mena d'extraterrestre, que passa olímpicament dels seus consells. Malgrat l'aparent passotisme d'alguns joves, sovint es dóna una mena d' efecte rebost . Més tard o més d'hora, l'incaut adolescent aprendrà que a la vida no tot són flors i violes i que les advert...

Avui he llegit al Diari de Girona , que Marina Geli va aprofitar una visita a la fira de la Ceba i el Calçot de Vila-sacra per criticar l'automedicació. Dels diferents aspectes als quals va fer referència la consellera de Salut, m'ha cridat l'atenció que alertés de l'augment del consum de fàrmacs per a dormir entre la mainada catalana. També va apuntar que no volia culpar ningú d'aquest fenomen i que es tractava d'un signe d'alerta, que no d'alarma per a la població. Celebro que Geli posés damunt la taula aquesta qüestió però valdria la pena que, a part d'aixecar la llebre, proposés solucions concretes per fer-hi front. El consum indiscriminat de psicofàrmacs no només afecta els infants (sens dubte, els més vulnerables) sinó també mestresses de casa, persones grans, executius... i fins i tot toxicòmans, que, en molts casos, tracten la seva dependència amb aquestes drogues legals, obtingudes amb recepta. Tampoc crec que estigui de més assenyalar algu...

Els xinesos no li perdonen a Michael Phelps la seva aventura amb la marihuana. Atès que perillen alguns contractes publicitaris, el campió s'ha afanyat a demanar disculpes públicament. Malgrat les mostres de penediment, els amfitrions dels Jocs Olímpics no han quedat del tot convençuts. El que em soprèn d'aquest afer és el rebombori mediàtic que s'ha generat; és prou coneguda la complicada relació que mantenen alguns esportistes d'elit amb les drogues. A vegades, els atletes recorren a les substàncies per una qüestió purament recreativa (recordem les escapades nocturnes de certs cracs del futbol) i en altres ocasions, per suportar l'estrès que pateixen durant les competicions. El cànnabis és un vell conegut però també és molt freqüent l'ús d'hipnòtics, amb recepta mèdica inclosa. Si us interessa el tema, us recomano aquest article , publicat al diari El País . Em pregunto si és just criminalitzar els esportistes o bé caldria qüestionar-se si, en alguns cas...

Fa uns dies, em va cridar l'atenció una notícia tragicòmica, publicada al diari El País . Segons el rotatiu, l'home del temps José Antonio Maldonado, no pot tancar els ulls i, si vol conciliar el son, ha de recórrer a mètodes casolans, com ara l'esparadrap. L'any passat, el popular meteoròleg es va sotmetre a una operació de cirurgia plàstica, a una clínica privada de Madrid, amb la intenció d'eliminar unes antiestètiques bosses als ulls. El cirurgià li va prometre que tot aniria com una seda i que la intervenció no comportava cap mena de risc. Ara, Maldonado li reclama 120.000€ perquè, a part de no poder tancar completament les parpelles, pateix dolors oculars, coïssor i un llagrimeig constant que li dificulta seriosament la vida. No és la primera vegada que sentim a parlar d'aquesta mena de seqüeles. No fa gaire, també teníem notícia dels perills que comporta el botox . S'ha d'anar en compte perquè ningú se salva de la possibilitat de caure en mans ...

Últimament, la gent em pregunta si, a la consulta, hi veig pacients deprimits a causa de la crisi econòmica. Ara com ara, només he pogut observar els efectes de l'anomenada "crisi psicològica", provocada, en gran mesura, pel tractament que en fan els mitjans. El bombardeig de notícies, amb un enfoc alarmista, condiciona el nostre comportament, encara que no ens trobem en una situació especialment difícil des del punt de vista financer. Hi ha persones que es frenen a l'hora d'endegar un projecte laboral, n'hi ha d'altres que retallen al màxim les despeses o que se senten angoixades per si perdran una feina que, en principi, tenen assegurada. Això em fa pensar que els professionals de la comunicació s'haurien de plantejar seriosament quin efecte tenen els continguts dels informatius sobre la població. Aquest matí llegia un missatge en un blog de La Vanguardia, de la psiquiatra Xaro Sánchez, que informava que les penúries econòmiques estan associades a l...

És quan dormo que hi veig clar, Foll d'una dolça metzina, Amb perles a cada mà Visc al cor d'una petxina, Só la font del comellar I el jaç de la salvatgina, -O la lluna que s'afina En morir carena enllà. És quan dormo que hi veig clar, Foll d'una dolça metzina. J.V. Foix És quan dormo que hi veig clar [Quadre: Antonio Cazorla ]

Ahir llegia a La Vanguardia , la següent informació sobre els hàbits nocturns dels jugadors de l'Espanyol: Barra libre perica La prensa deportiva madrileña se escandalizaba hace unos días porque había cazado a un jugador madridista en una sala de fiestas a altas horas de la madrugada. Hace poco, en Italia también era noticia que a otro conocido futbolista se le había visto disfrutando de la noche milanesa, aunque a posteriori el míster le diese permiso. Y esta misma semana, la foto de un laureado nadador australiano fumando marihuana copaba portadas e informativos. En Barcelona, las formas suelen ser otras. Los medios no envían a paparazzi a la caza y captura del deportista descarriado, y los soplos y pruebas de supuestos excesos raramente afloran en el papel. Eso no debe significar que profesionales del deporte se crean con barra libre en las salas de fiesta y en los medios. La madrugada del viernes, varios futbolistas del Espanyol abandonaban una conocida discoteca de la ciudad c...

La proposta del nou calendari escolar, ha trasbalsat la comunitat educativa, especialment els pares i mares que treballen i no disposen de la inestimable ajuda dels avis. Hem sentit com es queixaven de la despesa que els suposaria haver de contractar algú per ocupar-se dels seus fills, durant la controvertida setmana de febrer. S’ha parlat prou del col·lectiu de la gent gran? Què n’opinen d’haver-se de fer càrrec dels més petits? L’any 1950, el psicòleg nord-americà Erik Erikson formulava el concepte de generativitat, com a característica psicosocial pròpia de la maduresa. L’autor mantenia que, en aquesta etapa, les persones són més propenses a preocupar-se pel benestar de les generacions futures i a implicar-se de manera seriosa en diferents projectes vitals. Tenir fills, adquirir compromisos socials, dedicar-se a l’ensenyament o a la producció científica, per exemple, complien amb el propòsit de deixar un llegat positiu en el món. D’aquesta manera, deia Erikson, també s’assegurava la...

El "tete" va per lliure. Hi deu haver alguna cosa genètica en el seu comportament perquè Pasqual Maragall també ens tenia acostumats a certs estirabots. De fet, les males llengües asseguren que, en realitat, qui sempre ha mogut les palanques del poder ha estat l'Ernest. Aquesta vegada, el conseller d'educació ha desencadenat la polèmica amb el canvi de calendari escolar . Al marge que sigui una proposta més o menys encertada (cadascú hi diu la seva), hom es pregunta si es tracta d'una prioritat pel món educatiu o hi hauria altres problemes que seria més urgent afrontar. Per altra banda, desconcerta molt el fet que Maragall hagi pres la decisió de manera independent, sense tenir en compte els socis de govern. Dóna la sensació que tot plegat és un campi qui pugui. Uns es dediquen a obrir ambaixades compulsivament, els altres s'emboliquen amb manifestacions polèmiques... Cadascú tira per allà on vol i el més calent és a l'aigüera. Ara tenim la comunitat educ...

En aquest país, donar bones notícies és una cosa de mal gust. Aixecar els ànims de la població, en temps de recessió econòmica, és una frivolitat. A excepció feta de l'adquisició d'Spanair (sembla que la companyia aèria ens posarà el plat a taula) poca cosa podem esperar de la tremenda actualitat. Avui se celebra el Dia Mundial del Càncer i la conselleria de Salut s'ha despenjat amb unes xifres alarmants . Marina Geli i els seus acòlits preveuen que en els propers sis anys els casos de càncer augmentaran un 60%. Poso per davant la meva ignorància i em pregunto com es deu haver realitzat aquest estudi, de resultats tan desesperançadors. L'únic factor que assenyalen per justificar l'increment de casos, és l'envelliment de la població. Val a dir que la conselleria no s'ha aturat en la simple estadística, sinó que ha destacat la importància dels hàbits de salut com a estratègia preventiva. Es treballa prou, en aquesta direcció, senyora Geli? Jo, com Martin Luth...

Les males llengües, que asseguren que ZP no té ni idea de com sortir de la crisi, s'equivoquen de mig a mig. La venda d'armes a països estrangers s'ha multiplicat per tres en els darrers cinc anys. Davant d'aquesta realitat, tots aquells que afirmen que la indústria made in Spain no passa pel millor moment, haurien de fer mutis. Cuba, Veneçuela, Bolívia, l'Iran, Pakistan, Líbia o la Xina formen part de la nostra clientela més selecta. Ah! (com exclamaria el crític televisiu més nostrat) i que ningú malpensi del president, que amb tanta fal·lera ha defensat l'Aliança de Civilitzacions. Podem tenir la consciència ben tranquil·la. Zapatero és un home de paraula, les armes espanyoles no serveixen per matar nens palestins, ni res per l'estil...

Aquest cap de setmana, he dedicat les estones de pluja a la lectura de Nit de l'ànima , la darrera novel·la del multipremiat escriptor mallorquí Sebastià Alzamora . L'autor revisa el mite de Faust des d'una perspectiva postmoderna. L'imagina com un escriptor misogin, violent i fal·locèntric, turmentat pel record d'una mare nimfòmana i un pare indolent i babau. L'acció transcorre a una Barcelona obscura, futurista, devastada per un fenomen que anomena "les Onades" i envaïda per una plaga de líquens. Estic convençuda que la novel·la m'hagués fascinat quan tenia quinze anys, l'hauria llegit amb la mateixa devoció que devorava les històries d'Stephen King, escriptor de capçalera en aquelles èpoques de permanent incertesa. De fet, el llibre transmet certa rebel·lia adolescent, s'hi intueix una necessitat de cagar-se en tot, sense saber massa bé perquè ni per a què. Alzamora escampa el cubell de les escombraries del catalanisme, el món lite...