Si plores perquè has perdut el Sol...

La violència masclista presenta una cara invisible , que passa tot sovint desapercebuda però té un impacte social demolidor. Imatge extreta de Recover from emotional abuse. Es calcula que quaranta-cinc dones han estat assassinades a mans de les seves parelles o exparelles a Espanya des del gener del 2017. Davant d’aquesta colpidora xifra, que amaga drames humans inimaginables, és comprensible que els titulars dels diaris o les campanyes institucionals se centrin en la mortalitat femenina, amb lemes com “Ens volem vives” o “Ni una menys”. Sense restar importància a la urgència de posar punt i final a aquests crims atroços penso que és necessari recordar que el gruix de la violència masclista desplegada en l’àmbit domèstic no es manifesta pas amb extrema crueltat sinó que adopta la forma d'una hostilitat de baixa intensitat, que perdura en el temps i pot esdevenir igualment letal perquè les conseqüències sobre la salut de les dones i el desenvolupament dels infants són...

Foto de Lluïset i son pare, extreta del diari Ara:  Josep Maria de Sagarra i Plana, ACN. El passat dijous, el vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, es va penedir públicament de les incendiàries declaracions del 9 d’octubre -el dia abans de la proclamació “interrompuda” d’independència- quan va comparar el destí que podia córrer Carles Puigdemont amb el dissortat final de Lluís Companys. En aquell context, Casado es va mantenir, volgudament o no, en l’ambigüitat i va obviar si es referia a la condemna de presó de l’any 1934, després de la proclamació de l’Estat català dins de la República federal espanyola, o bé tenia al cap la tortura i l'afusellament del “president màrtir”, l’any 1940, a mans del franquisme. En qualsevol cas, el popular hauria d’haver estat conscient de què representa el fet de burxar la ferida oberta, encara més en un moment polític de tanta tensió. Malgrat la profunda tristesa causada per aquestes paraules, paga la pena recuperar...

  Durant els darrers anys s'ha fet un esforç per contemplar visions alternatives al diagnòstic de l'arxiconegut TDAH i el seu tractament. Imatge: Bigstock. Els lectors d'aquest blog potser recordaran la sonada polèmica sorgida a Catalunya l'any 2015 arran de la proposta del Departament de Sanitat de tirar endavant un protocol per al tractament de l'anomenat TDAH (Trastorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat). Atesa la important problemàtica de patologització i medicalització de la infància que es pateix a casa nostra, hi van reaccionar saludablement en contra desenes d'associacions i també el Síndic de Greuges , el qual va insistir en la necessitat d'ajornar-ne la posada en marxa i d'obrir un debat professional al respecte. D'aleshores ençà, no es pot negar que s'han desplegat diverses iniciatives en aquesta direcció, especialment fecundes des de l'àmbit psicoanalític , habitualment crític amb el model biomèdi...

Cartell promocional de l'estrena de l'esperançador documental Veus contra l'estigma emès el passat dimarts al programa 'Sense ficció' de TV3 Des d'un punt de vista científic no s'ha trobat cap associació forta entre les experiències psicòtiques i l'exercici de la violència però notícies impactants i tràgiques com la recent matança perpetrada en un església d'un poble de  Texas, per part d'un exsoldat que s'havia escapat d'un hospital psiquiàtric l'any 2012, contribueixen a reforçar la idea de la suposada perillositat de les persones diagnosticades amb algun trastorn mental sever. Al meu entendre, aquesta perspectiva esbiaixada legitima implícitament l'ús d'intervencions que vulneren els drets més bàsics dels usuaris dels serveis de salut mental.  Caldria analitzar detingudament per quin motiu a l'hora d'informar dels tirotejos massius als Estats Units habitualment s'accentuen els problemes psicològics...

Un ciutadà disfressat de psiquiatre oferia els seus “serveis” als passavolants de la Plaça Sant Jaume de Barcelona, el passat dimarts. L’ “expert en trastorn límit de la nacionalitat” feia les delícies dels nombrosos mitjans de comunicació allí presents, dels quals cridava l’atenció tant com podia. Foto: Clara Esquena. Existeixen diferents maneres de perseguir una idea política: la repressió policial o la judicial, per exemple, constitueixen intents de minimitzar la influència de la dissidència en una societat que es vol mobilitzada exclusivament al voltant d’un programa únic. A través del model del boc expiatori, penalitzat per les seves conviccions, es contagia la por als ciutadans que podrien veure’s temptats de seguir el mateix camí de confrontació del poder. Una altra estratègia recurrent és la denigració de la base social o la militància “rebel” a través de la propaganda deshumanitzadora dels mitjans de comunicació, que volen minar la moral de l’adversari tot reduin...