Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2013

Per un 2014 més combatiu

Imatge
Una dona es manifestava davant de l'Ambaixada espanyola a París, per protestar contra la restricció del dret de l'avortament. Imatge: EFE.   Es clou l’any i en floreixen les valoracions de tot tipus. Llegeixo el rànquing de les millors pel·lícules del 2013, que elabora El Periódico de Catalunya . La primera posició l’ocupa The master , un film sobre la secta de la Cienciologia. El segon lloc és per la La vie d’Adèle, que ressegueix una intensa història d’amor entre dues adolescents. Me les vaig perdre totes dues. Com que sóc addicta al cinema, però tinc la butxaca escurada, pateixo la desagradable síndrome d’abstinència que comporta no poder gaudir de bona part de les novetats més seductores de la temporada. Amb tot, puc recuperar unes quantes joies del passat, a través dels préstecs que faciliten les biblioteques públiques. M’abstinc de les pel·lícules que emeten a la TDT perquè, quan no les interrompen els constants talls publicitaris, et trobes amb què no existeix

Aquest Nadal, regalem comunicació

Imatge
Una imatge de l'exposició fotogràfica Incomunicados Arran del cas d’espionatge al restaurant “La Camarga” alguns empresaris han declarat als mitjans que no volen parlar de temes “delicats” a través del mòbil. S’estimen més deixar el terminal a l’oficina i reunir-se en un parc, per estalviar-se el mal tràngol de pensar que algú els està enregistrant la conversa. No es tracta de cap deliri paranoide sinó d’una preocupació prou raonable, atesos els incomptables informes encarregats a la famosa agència “Método 3”. Em vaig imaginar l’escena i mentre m’hi recreava me’n feia creus. En plena revolució digital, quan els Iphone i les tauletes ho inunden tot, dos executius encorbatats es trobaven per passejar a la Ciutadella, on hi discutien sobre si pagarien tal o qual quantitat en A o en B. No havien pas decidit desfer-se dels aparells per motius ideològics –les guerres pel coltan del Congo els importen un rave i l’espiral frenètica del consumisme, també- sinó per qüestions estri

Una taula ben parada

Imatge
Imatge: burbuja.info "Jo vull la taula parada com el temps que era nin a prop de la llar fumosa baix el sostre revellit." Àngel Guimerà. Fragment de Nit de Nadal.    Recordo els típics versos que ens feien aprendre a l’escola abans de les Festes i que ara recita novament la canalla. En un o altre moment, una taula ben parada hi feia –encara hi fa, de fet- una aparició estel·lar. Me l’imaginava llarguíssima i coberta amb unes estovalles vermelles, brodades amb fils d'or. Era una mena de fantasia “dickensiana”, com les peripècies d'aquells personatges dels contes que van vestits amb parracs i miren del carrer estant l’interior d’una casa, en el menjador de la qual es percep la fastuosa opulència de les celebracions de les famílies més acabalades. Els pobres es pelen de fred i es freguen les mans per entrar en calor. Mentrestant, acosten el nas al vidre del finestral i saliven davant de la visió de tanta abundància inabastable. Si hi ha sort, potser

Misteriós assassinat a cal rector

Imatge
Mossèn Reixach al seu domicili del Passeig Marítim de Blanes, escenari del crim. Foto d'arxiu del Diari de Girona . Començarem per dir que mossèn Reixach és una patum. Quan una persona de la seva posició, amb una influència considerable en l'àmbit eclesial, mediàtic, educatiu i cultural del país, és present en l'escenari d'un crim, quelcom trontolla violentament en el cor de la societat catalana benpensant. Personalment, en aquests casos, em fa la impressió que els fonaments sobre els quals s’edifica l’estructura de les relacions humanes de poder reben una violenta sotragada. Per a tots aquells que no conegueu els fets: El dijous 5 de desembre, al voltant de les 19h, Eulogio Sol Lumalang, un home filipí de 44 anys, va irrompre al domicili del capellà de Riells i Viabrea per, presumptivament, matar-hi a ganivetades el jove brasiler de 22 anys que convivia amb ell, Odycleidson Kekeo Moraaes do Nascimiento. Val a dir que les versions que n’ofereixen els diari

El conte de Canal 9

Imatge
Mantenim la creença que el servilisme ens protegirà de l'infortuni però el cert és que,  a la llarga,  sempre ens perjudica greument. Imatge: lamarea.com . "El cas va anar així: un jornaler del camp que es va fer ric i es va comprar una barca gran, de les que al camp en diuen dahabiya. Es va comprar roba cara i elegant i seia en el seu dahabiya que anava lliscant per l'aigua. El terratinent que era l'amo de la terra on ell treballava, un home arrogant i de males entranyes, que el va veure, va manar als seus treballadors que assaltessin el dahabiya i fessin presoner el camperol. El van portar davant del terratinent i aquesta va ser la conversa que van tenir: Terratinent: ¿Des de quan els camperols naveguen en dahabiyas nous?  Camperol: És gràcies a la vostra compassió, justícia i generositat, senyor. Us hauria de fer content perquè és un signe de la vostra gràcia i bondat. Terratinent: ¿Com es pot permetre que els jornalers imitin els seus amos i

L'amor és com un abric lleuger

Imatge
Una imatge de la sèrie Grey's Anatomy "Usted buscó esa relación con la esperanza de mitigar la inseguridad que lo acosaba en soledad, pero la terapia sólo ha servido para agudizar los síntomas, y tal vez ahora usted se siente menos seguro que antes, aun cuando la "nueva y agravada" inseguridad emana de otra parte"       Zygmunt Bauman (2003) Escolto a la ràdio com un expert en sèries analitza el fenomen televisiu de Sex and the City . Segons el crític, que xerra i xerra sense respirar, les aventures de Carrie Bradshaw i les seves amigues novaiorqueses van suposar un revulsiu narratiu pel que fa a l'alliberament femení, atès que en els diferents capítols s’hi mostraven sense complexos les seves nombroses conquestes amoroses i sexuals. Al mateix temps, es tractava, gairebé en tots els casos, de professionals independents, que no necessitaven cap marit per prosperar. No es pot negar que aquesta ficció de l’alliberament és seductora; fàcilment

La condemna de Jasmine

Imatge
En la darrera pel·lícula de Woody Allen, la brillant Cate Blanchett interpreta Jasmine, una dona que pateix una sobtada davallada als inferns: Dels cercles més exclusius de l'Upper East Side, es veu arrossegada a un barri humil de la ciutat de San Francisco. Cada vegada que Woody Allen estrena pel·lícula es desencadena el previsible debat sobre si el film es troba entre els millors treballs del novaiorquès o bé en confirma l’imparable declivi cap a la morralla comercial. Seria aconsellable que la discussió es constituís en un subgènere del periodisme cultural; de ben segur que tindríem entreteniment per estona. Sóc conscient que és impossible arribar a un consens però, pel meu gust d’espectadora no experta, “Blue Jasmine” (2013) figura entre les obres més reeixides del director. Com és habitual, hi trobem un homenatge –o plagi, segons el criteri- al setè art. Hi són clares les referències a “A Streetcar Named Desire” (1951) d'Elia Kazan. També es presenten diverso

El retorn de Pilar Primo de Rivera

Imatge
Costanza Miriano és autora del llibre "Casa't i sigues submisa". Foto extreta de Flickr. "La única misión que tienen asignada las mujeres en la tarea de la Patria es el hogar. Por eso ahora, con la paz, ampliaremos la labor iniciada en nuestras escuelas de formación, para hacerles a los hombres tan agradable la vida de familia que dentro de la casa encuentren todo aquello que antes les faltaba, y así no tendrán que ir a buscar en la taberna o en el casino los ratos de expansión" Pilar Primo de Rivera, any 1939. Enmig de terribles notícies com el pas del tifó Haiyan per les Filipines o el foc que assola novament l'Empordà, m'ha cridat l'antenció una sòrdida informació que no convindria obviar. La seva protagonista és la periodista Costanza Miriano, autora del llibre "Casa't i sigues submisa", que ha estat un èxit de vendes a Itàlia -aparentment increïble però cert-. A Espanya, l'edició ha anat a càrrec del misogin

"La policia tortura i assassina"

Imatge
Després de l’homicidi de Juan Andrés Benítez, la regidora del districte de Ciutat Vella, Mercè Homs, va trigar gairebé un mes en comparèixer. La comunitat de veïns i veïnes va dedicar-li un sorollós escarni. Foto: Pere Virgili. Deu fer cosa de quinze anys: És un d’aquells records borrosos que es troben a mig camí entre la realitat i el somni. Presencio una manifestació ubicada en un carrer cèntric de Barcelona; els participants –pocs i guarnits a l’estil “rastaflauta”-, criden insistentment: " La policia tortura i assassina!"  Són temps d’eufòria i fa la impressió que el lema és fruit de l’exageració. Ignoro per quin motiu estan enrabiats i se senten perjudicats, aquests joves; deu ser que no tenen res més a fer.  Interpreto la vehement protesta com una estampa còmica, fora de context. No trigo gaire a submergir-me altre cop en la cadena de pensaments interiors, tot ignorant la colla de “desvagats-ocupes-antisistema” que criden a pulmó obert, com si s

Quatre maneres d'eradicar la fam al món

Imatge
                                                                          Imatge extreta de Google A l’hora de plantejar solucions per eradicar la fam al món, ens trobem amb diversos tipus de reaccions que podríem classificar en quatre categories arbitràries. La primera la formarien la mena de suggeriments que són una mofa desacomplexada a la dignitat humana. S’aconsella als desnodrits del planeta que mengin insectes, consumeixin iogurts caducats o bé comprin hamburgueses prohibitives, elaborades amb cèl·lules mare de vaca. Els autors de les “trencadores” idees són la FAO, Miguel Arias Cañete i una colla de científics holandesos , respectivament. Sabem que certs investigadors no toquen de peus a terra i del Ministre espanyol tampoc se’n pot esperar gran cosa. A l’ONU, en canvi, haurien de proposar alguna alternativa menys ofensiva, si tenim en compte fracassos històrics com la Cimera per l’Agricultura i l’Alimentació, que es va tancar l’any 2008 sense cap compromís polític

La cultura odiosa del llacet rosa

Imatge
Una imatge del documental Pink Ribbons, Inc. (2011), que descobreix els perversos interessos que s'amaguen rere el moviment globalitzat del llacet rosa Vagi per davant que, si he escollit l’adjectiu “odiosa” per descriure la cultura del llacet rosa no és pas per les voluntàries que s’impliquen desinteressadament en les iniciatives destinades a recaptar fons per la recerca biomèdica. Entenc que la immensa majoria, malgrat que motivades i sinceres, desconeixen el tenebrós món de negocis que es desplega entre bambolines, mentre elles cerquen la col·laboració ciutadana. La crua realitat és que hem “celebrat” un altre 19 d’octubre i després dels ingents esforços esmerçats, l’epidèmia no s’ha frenat en absolut, ben al contrari. El càncer de mama és un monstre de voracitat insaciable que segueix matant milers d’àvies, mares i filles, mentre deixa al seu pas un rastre de famílies desconsolades, rosegades pel dolor. Algú podrà adduir que la qualitat de vida de les pacients

De Montjuïc a plaça Sant Jaume ( i continuarà... )

Imatge
  Barcelona: diumenge 13 d'octubre. Al migdia, la monja benedictina Teresa Forcades encoratjava els assistents a l' acte convocat  pel Procés Constituent , a les fonts de Montjuïc, a assistir a les properes trobades, les quals seran un pas més per a poder fer realitat una República Catalana del 99%.  Unes hores més tard, a Plaça Sant Jaume, els manifestants convocats per la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la Independència s'aplegaven de mica en mica per a reclamar agilitat a l'hora de tirar endavant l'anhelat referèndum. A l'hora dels parlaments, es va insisitir en la necessitat de mantenir la pressió per tal d'assolir aquest objectiu. Al tren, vaig llegir amb atenció els fulls informatius que havia reunit durant la jornada. Entre una cosa i l'altra, vaig comptabilitzar un mínim de set noves mobilitzacions de cara a les properes setmanes. Fotos: Clara Esquena. Ahir vaig anar a Barcelona amb la finali

Florentino Pérez, l'home sense límits

Imatge
El president d'ACS està implicat en el perillós projecte Castor, que terroritza el nord de Castelló i el sud de Tarragona. La seva manca de límits, en el terreny dels negocis, pot tenir conseqüències dramàtiques pels ciutadans. Imatge: capitalmadrid.com . En un conegut esquetx del Crackòvia , Florentino Pérez i Jaume Roures es trobaven en un restaurant per fer-hi negocis. El president del Real Madrid volia comprar-li al director de Mediapro un comandament a distància que permetia rebobinar la realitat i modificar-la al gust del propietari. Gràcies al màgic objecte, Florentino tindria la meravellosa oportunitat de canviar el resultat dels partits que haguessin perdut els merengues . La compra de l’aparell s’iniciava amb la “mòdica” quantitat de 100 milions d’euros i anava pujant progressivament, fins a assolir xifres desorbitades. A cada nova proposta del català, el madrileny responia: ¡Eso no es dinero para Florentino! El “rei Mides” del Bernabéu adquiria el co