Si plores perquè has perdut el Sol...

Al final de Les amistats perilloses la pèrfida aristòcrata interpetada per Glenn Close s'asseu en el seu tocador. Es prepara per retirar-se les successives capes de maquillatge que li cobreixen el rostre. És el moment culminant de la història, marcada per les baixes passions, ordides en la penombra i després desplegades amb càustica delectació, tot prescindint de qualsevol sentiment de compassió. En aquell instant transcendental, a la Marquesa de Merteuil no li cal fingir, ja que es troba, sense còmplices ni aduladors, en solitud, enfront d’ella mateixa. Hi sobren les intrigues i els enganys, és impossible escapolir-se de la terrible evidència que li retorna el reflex que té al davant, quan la cara està neta, de pólvores i perfums. Aquella mirada perduda i desconcertada constitueix una de les escenes que més m’ha impressionat de la seva carrera artística. L’espectador gairebé pot escoltar els interrogants interns i silenciosos. De què ha servit, tot aquest joc enverinat? Qui és a

Un policia reprimeix un estudiant a València. Foto extreta de Google. El passat dilluns, La Sexta va emetre l'últim capítol de l’aclamada sèrie Crematorio , basada en la novel•la homònima del valencià Rafael Chirbes, qualificada per la crítica com una de les grans obres espanyoles dels darrers temps. Després de gaudir de la ficció televisiva, ve molt de gust submergir-se dins les seves pàgines, aprofundir en la psicologia dels personatges i mirar de comprendre millor la devastació polièdrica a la qual al•ludeix el títol. La sèrie defuig la simplicitat del blanc i negre, tot exposant un panorama complex, on la corrupció hi ha deixat una petjada inesborrable. Tant és així que l’espectador se sorprèn de fins a quin punt pot entendre la destructiva voràgine, en la qual es veuen engolits constructors, polítics, narcotraficants, advocats, goril•les, proxenetes, prostitutes, intel•lectuals, artistes, directius de banc i altres dansaires del ball frenètic del capitalisme salvatg

Artur Mas, quan era un infant. Foto extreta del web de la Generalitat. Quan es forma el nucli dur de la personalitat humana? Aquest interrogant ha suscitat l’interès dels autors més destacats en l’àmbit de la psiquiatria i ha generat una quantitat important de recerca, que es projecta cap al futur. Malgrat les infinites discrepàncies, hi ha un ampli acord en el fet d’assenyalar la infància com un moment clau en la formació de la mateixa. Per explicar determinats episodis crucials, siguin constructius o destructors, podem recórrer als primers anys de la nostra vida i cercar-hi, amb més o menys fortuna, algunes possibles respostes. De la mateixa manera, ens interessa tenir detalls sobre el recorregut existencial dels genis il•lustres, per comprendre millor la procedència de les seves obres brillants, així com d’aquelles excentricitats quotidianes, que els apropen als comuns mortals. Si algun personatge rellevant mostra la cara més obscura, també provem de localitzar quin capí

Una imatge del guinyol francès de Contador, que ha desfermat la polèmica.  Foto Antena3.com .  El cas Contador i la conya dels guinyols han inflamat el nervi nacionalista fins a cotes malaltisses. En la línia del ¡Vamos Rafa! i la sagradíssima Roja , que tantes estones de populisme barat ens han regalat, en els darrers temps. Una cosa és celebrar les victòries  i l’altre, molt diferent, utilitzar-les com a cortina de fum, per tapar sistemàticament l’incomptable reguitzell de misèries, escombrades sota l’estora nacional. L’estratègia és tant de dretes com d’esquerres –si és que l’esquerra encara existeix-, en això es faria bona la cèlebre frase de Josep Pla. Potser fem més cara de ximples del que ens pensem i certs comentaristes encara no s’han adonat que sabem connectar més de dues neurones consecutives. Ara mateix organitzaria una manifestació contra els talibans de la informació. Prepararia una  pancarta gegant, on hi posaria: el fanatisme analfabet no ens r

La transformació de María Teresa Fernández de la Vega ha  reactivat la polèmica sobre l'ús i abús de la cirurgia estètica. Foto: diari Ara. Al meu entendre, el debat es cenyeix a una pregunta fonamental: on és el límit? Aquesta qüestió, per la seva banda, conté una doble cara. La més coneguda és la del negoci, que  presenta serioses dificultats per posar barreres a certes pràctiques. Ho hem dit moltes vegades, en aquest blog, l'afany de lucre, malauradament, guanya massa sovint la partida a la bona praxi professional, sense que es prenguin mesures efectives per evitar-ho. Si es posen els números en un platet de la balança i a l'altre hi col·loquem la preocupació per la salut dels pacients, és altament probable que el compte corrent tingui un pes superior, que acabi per decantar-la. Però hi ha una altre desequilibri, de la mà de l'usuari, que té la responsabilitat d'estar ben informat i cercar les teràpies més adequades i efectives. En ocasions, els psicò

L’escàndol derivat de les pròtesis de silicona PIP ha reobert el debat sobre l’auge imparable de la cirurgia estètica arreu del món i les mesures de prevenció que caldria haver posat en marxa, per evitar gravíssims problemes de salut. Opacitat i cobdícia, són les paraules clau. Parlem de l’afectació del sistema limfàtic, possibles càncers de mama, dolors i altres xacres, provocades pels implants defectuosos, elaborats barroerament, amb components de tipus industrial. Alguns professionals asseguren que feia anys que es coneixien els perills que representaven però, tanmateix, van fracassar les mesures de control. Una vegada més, l’afany de lucre ha guanyat la batalla de l’ètica laboral. En detriment de la qualitat de vida de centenars de milers de dones, és clar. A diferència d’altres països, a Espanya no se n’ha recomanat l’extracció, sinó la simple realització d’un seguiment mèdic. Fins i tot en això som diferents. Es veu que cal esperar la ruptura, per mirar de solucionar el proble

Ferran Soriano, president de Spanair , donava classes en escoles de negocis. Quines lliçons devia transmetre, als futurs empresaris? Ja he perdut el compte del nombre de fracassats empresarials i presumptes corruptes que han impartit classes a les nostres Universitats. La flor i la nata de la corbata i la clenxa no en té prou de rebregar diner públic a mans plenes i d'enfonsar grans projectes. Ha de contaminar el cervell de les futures promeses. En una ocasió, una alumna soferta em comentava que no podia entendre com era possible que s'haguessin de pagar unes matrícules tan elevades, per escoltar els consells de certes persones, descaradament endollades i profundament analfabetes, que feien un munt de faltes quan escrivien a la pissarra. Corria la brama que alguns d'aquests professors provenien de famílies amb influència i se sospitava que no havien finalitzat els estudis necessaris per impartir la matèria que els havia estat assignada. Això no obstant, podien repartir ll