Si plores perquè has perdut el Sol...

Imatge extreta de Google L'insomni és un dels múltiples problemes de salut mental que pot incrementar la prevalença, en èpoques de crisi financera. Aquest símptoma, al seu torn, és susceptible de generar noves patologies, com ara la depressió.  Una precària economia domèstica,  motiva que la roda de les preocupacions, una de les causes principals de les nits en blanc, s'acceleri notablement. Seria estrany que cap de vosaltres, apreciats lectors i lectores, mai no hagués experimentat l'impacte de les reiterades angoixes, que martellegen el cervell sense descans, mentre el cap reposa sobre el coixí. Una altra de les causes d'aquesta centrifugadora està vinculada a allò que podríem anomenar "dilemes de consciència". En ocasions, en arribar en una cruïlla, quan els nostres principis xoquen frontalment amb allò que ens han encomanat a la feina, per exemple, ens podem trobar, novament, ajaguts al llit amb els ulls ben oberts, com dues taronges.   Escric aqu

Un capvespre a la Puerta del Sol. Foto extreta de cadenaser.com. A banda dels maleïts problemes econòmics, quedar-se sense feina comporta una limitació existencial que és digna d’examinar. Quan reflexiono sobre la meva vida laboral, em produeix una angoixa inenarrable pensar que, un dia, puc mirar enrere i sentir que, tot plegat, ha estat un viatge fútil. Em puc passar setmanes, mesos, anys, dècades, com si corrés en una d’aquelles cintes del gimnàs que, al capdavall, no condueixen enlloc. Per més que estudiï incansablement i sigui responsable en el treball -com tantes persones en aquest país-, ningú m’assegura que passaré per períodes indefinits en una feina poc estable, precària o, encara pitjor, abocada miserablement a l’atur. Si et manca l’activitat professional, sembla ben bé que la buidor dels dies es representi en les busques del rellotge. La manera de percebre el temps es transforma, perd intensitat, s’allargassa de forma amarga. L’estimulant vibració de les

El catedràtic Jordi Llovet, vist per Pedro Madueño El divendres al vespre, en tornar de treballar, em vaig trobar amb la desagradable notícia que, al centre del meu poble, tornàvem a estar sense llum. El record de la nevada del març de 2010 i les limitacions que se’n varen derivar, activen el dubte raonable de si es restituïrà properament la normalitat, malgrat que les autoritats competents assegurin que s’hi treballa a consciència. Si et diuen que trigaran trenta minuts en arranjar-ho, pots comptar perfectament que en menys de tres hores no estarà arreglat. Les inclemències del temps són un bon motiu per neguitejar-se, especialment quan les bombetes comencen a fer pampallugues. Val a dir que aquell dia no bufava la tramuntana ni plovia a bots i barrals, per la qual cosa la meteorologia quedava descartada com a hipòtesi causal de l’apagada. En preguntar als veïns, la rocambolesca història que circulava era la següent: els professionals sanitaris d’una ambulància, atenien una

Rodrigo Rato prové d'una poderosa estirp i va ser Minsitre d’Economia, durant l’època Aznar. El reguitzell de despropòsits que ha protagonitzat, d’aleshores ençà, no ha impedit que cobri un sou astronòmic i la suma d'1’2 milions d’euros, en concepte d’indemnització, pel seu comiat de Bankia. Foto extreta d' elpaís.com. El rescat de Bankia és una de les darreres humiliacions que hem hagut d’entomar els ciutadans. Pam! Una nova garrotada, com aquell qui no vol la cosa. Un cop que se suma a les múltiples contusions que suporta el nostre sofert organisme. Si consultem el termòmetre del carrer, la repulsa que ha generat la decisió del Govern és ben palpable. Tal com jo ho veig, la sensació de vòmit imminent és força generalitzada. Els arguments que esgrimeixen els veïns del meu poble, si fa no fa, són els mateixos que apareixen a la premsa. Ras i curt, els miserables corruptes, tan ben peixats i el pobre pensionista, que ha de pagar-se la Sanitat i no sap com fer-ho, po

Foto d'A.Bello. Extreta de La Vanguardia . Llegeixo un titular al suplement “ es” del diari dels Godó , que em fa reflexionar una bona estona. En ocasions, els interrogants se m’enganxen com una xinxa i no m’abandonen fins que provo d’organitzar-los. L’esmentat setmanari té una obstinada afició pels reportatges pseudocientífics, que acompanya de dissenys la mar de bonics. En la meva modesta opinió, els temes de fons no sempre són reeixits. Tot sovint em fa la impressió que s’han limitat a produir un vulgar refregit , sense un criteri ben fonamentat, que basteixi els continguts de la solidesa necessària. Penso que es tracta d’un mal bastant estès, entre els pretesos experts en totes les matèries possibles, principalment en aquest país. Malgrat que es donin aires de Carl Sagan, alguns set-ciències no passen de ser venedors de mantes. Val a dir que parteixo d’un notable escepticisme, pel que fa a la incursió de la premsa en el terreny científic. El periodisme perseg