Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2009

Duel equilibrat

Imatge
Semblava que havíem d'anar al Camp Nou a patir una derrota històrica. Bona part de periodistes esportius ho donava per fet. Portàvem una setmana menjant discurs triomfalista. Havíem d'estar preparats per rebre'n un cabàs. Però no va ser així. Un cop més, es va posar de manifest la naturalesa imprevisible del futbol. Els pericos vàrem posar contra les cordes a un Barça que va treure pràcticament tota l'artilleria pesada. No era fàcil. Estem a la cua de la classificació i calia plantar cara a un equip estel·lar, que jugava a casa. L'artífex de la remuntada, es veu clar, és Mauricio Pochettino. L'argentí ha aconseguit, de moment, el que semblava impossible: que l'Espanyol lluiti per assolir objectius. Va donar tota una lliçó de tècnica i de psicologia esportiva. Cal, però, ser prudents. Tal com va apuntar Guardiola, és complicat mantenir la frescor i l'empenta. Ara toca seguir lluitant, no volem baixar a segona. Després de molts mesos de sofriment, us deix

Una galleda d'aigua freda

Imatge
L'any 2004, em vaig matricular, amb molta il·lusió, a un curs de doctorat de psicologia a la Universitat de Girona. Després de cursar les assignatures i de fer els treballs corresponents, vaig dedicar-me en cos i ànima al projecte de recerca. Van ser dos anys d'esforç, de sacrificar caps de setmana i també, perquè no dir-ho, de pagar religiosament matrícules, crèdits, quotes i taxes de tota mena. Fa uns mesos, vaig presentar la meva tesina davant del tribunal d'estudis avançats i tot va anar com una seda. Vaig assolir una qualificació d’excel·lent per unanimitat. La sorpresa va venir quan vaig sol·licitar a les meves tutores de fer la tesi doctoral. La seva resposta va ser el més complet dels desànims. Em van dir que "no era el camí més adequat per a mi" i que aquest esforç només estaven disposat a fer-lo aquells estudiants que volien emprendre una carrera acadèmica dins de la Universitat. Em van pintar una cursa d'obstacles tortuosa, que no em conduiria enllo

Feminismes

Imatge
Hi ha persones que odien les feministes. La veritat, no ho entenc. Que els masclistes recalcitrants els tinguin mania, s'entén, però que les pròpies dones les desacreditin trobo que no té cap sentit. Si no fos per la seva lluita incansable, molts dels drets dels quals gaudim avui en dia, encara serien somnis inabastables. Fa uns dies, llegia un article, no en recordo l'autor, que advertia del perill del retorn del matriarcat. Com si, de cop i volta, els papers s'haguessin d'invertir i un taló d'agulla amenacés de perforar el crani de qualsevol home que gosés alçar la veu. Que jo sàpiga, en les societats matriarcals la dona no oprimia pas a l'home, sinó que regia un sistema comunitari d'igualtat, respecte a la natura i transmissió de valors espirituals. No ens podem permetre l'error de promoure un feminisme mal entès, una nova forma de masclisme, exercit per la dona. D'una manera o altra, això suposaria la perpetuació del sistema patriarcal, que ha of

Atrapat

Imatge
Zapatero va mirar de respondre, ahir al vespre, les qüestions que li van formular una quarentena de ciutadans al programa Tengo una pregunta para usted. No sé quina impressió us va donar; a mi em va semblar un polític atrapat i sense rescursos. Els assistents van insistir especialment en el tema de la crisi econòmica i en l'engany del president respecte la nostra situació. Ell va assegurar que, quan afirmava que Espanya jugava a la Champions League ( llegeixi's c hampion lí ) de l'economia mundial, no tenia consciència de la greu situació per la qual travessàvem i, encara menys, de la creixent xifra d'aturats que ens venia a sobre. O sigui, que el bo de ZP va entrar en un carreró sense sortida. Si a aquelles alçades del partit, l'executiu no sabia el que passava, vol dir que són una colla d'incompetents. I si ho sabien, i no ens en va dir res, significa que ens prenen per ximples. Ni una cosa ni l'altra diu res a favor de l'equip de govern. Potser que

Dissabte tràgic

Imatge
Sembla que l'actualitat a Catalunya ve marcada últimament per les inclemències del temps. Després de la llevantada ferotge que va assotar la costa, avui hem de lamentar la tràgica mort de quatre nens a Sant Boi de Llobregat, víctimes de l'esfondrament d'una nau d'etrenament que va sucumbir a la violenta ventada. També van perdre la vida dos homes, en caure'ls uns arbres al damunt. A la televisió, hem escoltat testimonis de persones grans que amb prou feines poden recordar episodis meteorològics tan devastadors. Potser és que això del canvi climàtic també es farà notar així, amb manifestacions d'aquesta naturalesa. Tal vegada és el preu que hem de pagar per la nostra intervenció excessiva en el medi ambient. La veritat és que no ho sé, sóc una completa ignorant en la matèria. Tampoc sabem si s'hauria pogut fer alguna cosa per evitar el dramàtic desenllaç... Del tràgic succés, m'agradaria rescatar un petit detall que ha sortit publicat al diari : l'or

L'amor és un miracle

Imatge
Avui m'he recordat d'una persona que vaig conèixer fa uns quants anys. N'havia passat de verdes i de seques amb el seu marit. Rondava la seixantena quan va decidir que ja no aguantaria més humiliacions. Es va separar. Els fills s'havien fet grans i havien construït una vida lluny de la ciutat dels seus pares. Mai se'm va passar pel cap que tornaria a tenir parella. Un bon dia, va conèixer un home, més o menys de la seva edat, vidu i sense fills. Quan m'ho va explicar, incrèdula, vaig pensar que s'estava posant altra vegada a la gola del llop. Els meus prejudicis, ben instaurats, em deien que, els homes en aquesta situació, estaven més preocupats per empaitar jovenetes que per interessar-se en una dona de la seva edat. Però m'equivocava de mig a mig. A mesura que passava el temps, m'adonava que s'estimaven de debò i que el destí els havia fet un regal inesperat. M'ha sorprès tantes vegades la maldat de les persones! ¿Quants cops m'ha tras

Pretty Mister

Imatge
Els pericos vàrem ressucitar ahir a la nit. D'ençà que Tintín Márquez va deixar anar el cèlebre Olemos a muerto que estàvem definitivament enterrats. Ens va faltar gol, és cert, però vàrem plantar cara, ben dignament, a un equip que juga a un nivell estratosfèric (tot i que ahir no es va deixar veure el millor Barça). Encara no sabem si aquest rebrot d'energia és degut a l'estímul que suposa un derbi o bé la presència de Mauricio Pochettino, home molt estimat per l'afició, va ser decisiu en la nova actitud i plantejament de joc. Esperem que el partit d'ahir sigui un símptoma de canvi radical i puguem estrenar el camp nou respirant tranquils, a primera divisió i més vius que mai. Nota: El títol del missatge és en honor a Quim Vila. Em va fer riure molt amb la seva paròdia musical a l'Hora Q (per cert, perquè aquest programa desperta amor i odi per igual?). L'humorista va dedicar una versió de Pretty Woman de Roy Orbison a la "nova fornada" d'e

La "primera àvia"

Imatge
Els que llegiu regularment aquest blog, ja sabeu que Barack Obama no és sant de la meva devoció. Més que res em mantinc escèptica respecte la seva talla política. No crec que hi hagi res de dolent en ser escèptica. Al cap i a la fi, m'he passat mitja vida confiant en polítics que, més tard o més d'hora, m'han defraudat. Si alguna cosa se li ha de reconèixer al nou president, és la campanya de valors, més o menys efímera, que ha impulsat arreu del món. El fet que sigui un president afroamericà, no hi ha dubte, omple d'esperança a totes aquelles persones que tant han treballat pels drets civils de les minories i que ara veuen la seva lluita recompensada. Una notícia que ha despertat el meu interès és el trasllat de Marian Robinson, mare de Michelle i àvia de Sasha i Malia, a la Casa Blanca. És la tercera vegada que hi haurà una "primera sogra" vivint a la residència presidencial. Atès que els pares estan tan enfeinats en els afers polítics, Marian Robinson ha e

La trobada

Imatge
Aquest migdia he anat a dinar al restaurant llibreria Laie , al carrer Pau Claris. Com que m'he llevat molt d'hora per ser a la ciutat, a quarts d'una, l'estòmac ja em feia rau-rau. Atès que no serveixen menús fins a la una, he aprofitat per llegir el diari i beure una clara ben fresqueta. Al cap d'una estona de seure a la barra, he vist que entrava Jordi Basté , actual conductor del programa de ràdio matinal El Món a Rac1. S'ha assegut discretament en una taula, una mica impacient, com si esperés algú. Poca estona després ha comparegut Joan Herrera , s'ha assegut amb ell i han començat a conversar. Com us podeu imaginar, no puc reproduir les seves paraules, tot i que no m'hagués importat parar l'orella. He hagut de reprimir els meus impulsos de blocaire incontinent i m'he estalviat de fer el ridícul. Probablement, qui sap, Basté l'ha d'entrevistar pel programa i estaven comentant alguns detalls. S'hi han estat una bona estona, junt

Parlar de l'esmòquing

Imatge
La primera de televisió espanyola va emetre, ahir al vespre, la pel·lícula El señor de la guerra , que explica les peripècies d'un traficant d'armes freelance, que guanya una immensa fortuna venent armes soviètiques a països subdesenvolupats, un cop acabada la Guerra Freda. El film mostra com els principals venedors són els governs dels diferents països i assenyala els Estats Units, Rússia i la Xina com els magatzems d'arsenal bèl·lic més importants del món. També apunta (tremoleu) que en la despietada indústria armamentística s'hi troben igualment implicats els membres del consell de seguretat permanent de l'ONU. No és d'estranyar que no regni la pau al món, atès que la guerra és un negoci més que rentable. L'argument de la pel·lícula em va fer pensar, inevitablement, en el paper d'Espanya com a venedora d'armes a Israel , amb la posterior compareixença de Zapatero, condemnant els atacs sobre la Franja de Gaza. La veritat és que m'agradaria qu

Fins mai

Imatge
Avui llegim a la premsa que George Bush ha abandonat la presidència dels Estats Units amb el preceptiu discurs de comiat. Malgrat que ha reconegut entrebancs , ha fet un balanç positiu del seu mandat. Aquest blog no té prou capacitat per avaluar el desastre humanitari provocat pel titella de Bush, que ha fet del món un lloc encara més insegur i deplorable. Cal no oblidar que propis nord-americans també s'han vist perjudicats per la nefasta gestió del president. Si us fixeu en la imatge, de l'activista Joe Wezorek , veureu els rostres dels militars que van predre la vida en la missió de l'Iraq, a la recerca d'unes inexistents armes de destrucció massiva. També us enllaço amb un blog que informa sobre els milers de mutilats de guerra que han quedat arrel de la intervenció militar. Suposo que aquests són alguns dels entrebancs als quals ha fet referència l'ésser humà que, molt probablement, passarà a la història com el pitjor president de la història dels Estats Uni

Pastilles per estimar

Imatge
Ahir llegia, amb incredulitat i estupefacció, un article que feia referència a unes investigacions, publicades a la revista Nature , que tenen per objectiu obtenir un fàrmac que potenciï l'amor i ajudi les parelles en crisi a enfortir els seus sentiments. La pastilla en qüestió, estaria basada en l'hormona del vincle, l'oxitocina, i ja se n'estarien comercialitzant alguns derivats per internet. Em pregunto quina diferència hi haurà entre aquest descobriment revolucionari i les drogues de tota la vida... Per altra banda, l'article procurava aproximar-se a la recepta màgica per a un amor durador. Anoteu els següents ingredients: Tenir bones aptituds de comunicació, la qual cosa permet resoldre conflictes familiars sense crear tensió addicional. Fer amb la parella de manera habitual activitats noves que suposin un repte. Celebrar junts els èxits de l'altra persona. No estar sotmès a grans causes d'estrès alienes a la relació com la malaltia d'un familiar

Sé tots els contes

Imatge
Yo no sé muchas cosas, es verdad. Digo tan sólo lo que he visto. Y he visto: que la cuna del hombre la mecen con cuentos, que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos, que el llanto del hombre lo taponan con cuentos, que los huesos del hombre los entierran con cuentos, y que el miedo del hombre... ha inventado todos los cuentos. Yo no sé muchas cosas, es verdad, pero me han dormido con todos los cuentos... y sé todos los cuentos. León Felipe Sé todos los cuentos [Il·lustració: Jessie Willcox Smith ]

Probablement Déu no existeix...

Imatge
...deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida. Vet aquí la campanya publicitària que endegat la unió d'ateus de Catalunya i que ha causat un autèntic rebombori últimament. Hi ha opinions per donar i per vendre. Alguns ciutadans creuen que els ateus tenen tot el dret a fer públiques les seves creences, mentre que n'hi ha d'altres que consideren una autèntica frivolitat anunciar d'aquesta manera les qüestions de la fe, com si es tractés de l'última estrena de cinema nord-americà. Sigui com sigui, no es pot pas negar que han posat damunt la taula un debat que fa pensar en temes sobre els quals poques vegades ens aturem a reflexionar. No crec que hi pugui haver res de perjudicial en això... Com a psicòloga, naturalment, respecto les creences de les persones que em vénen a veure. L'única cosa que em pregunto és si les ajuda a solucionar el problema que les ha portat a trucar a la meva porta. En aquest sentit, hi ha estudis ben interessants, que fan referència a l

Miralls

Imatge
"Independentment de l'ús que en facin les societats civilitzades, el fet és que els miralls són estris essencials per a qualsevol acte heroic i violent. Així s'explica que Napoleó i Mussolini insistissin amb tanta porfídia en la inferioritat de les dones, perquè si elles no eren inferiors, ells no augmentaven de mida . Això és útil per explicar, en part, per què sovint les dones són tan necessàries als homes. I explica perfectament el neguit que els produeix la crítica d'elles; la impossibilitat que una digui aquest llibre és dolent, aquesta pintura no val res, o qualsevol cosa semblant, sense desencadenar molt més sofriment i atiar molta més fúria que qualsevol home que hagués dit el mateix. Vist que, si ella gosa dir la veritat, la imatge del mirall s'encongeix; la vida se li posa de través." Virginia Woolf . Una cambra pròpia , pàg 48.

Treball sexual autònom

Imatge
Avui m'he assabentat, a través del TN de TV3, d'una notícia realment interessant . L'advocada laboralista Glòria Poyatos, responsable del gabinet jurídic de CCOO, ha demostrat que les prostitutes poden donar-se d'alta a Hisenda i la Tresoreria de la Seguretat Social. La lletrada va dur a terme un experiment jurídic per a la seva tesina, presentada a la Universitat de Girona. Va decidir que provaria de tramitar una alta com a treballadora autònoma, fent-se passar per una professional del sexe. Amb gran sorpresa, va adonar-se que l'Administració no li posava traves a l'hora de legalitzar la seva situació. Tot i que l'activitat de prostituta no està recollida en els llistats d'activitats econòmiques, existeix la possibilitat de figurar en un calaix de sastre anomenat "altres activitats personals". Aquest estudi obre un camp de possibilitats a les persones que es dediquen al treball sexual i les fa menys vulnerables a caure en les xarxes mafioses

La sinceritat dels nobles

Imatge
L'editorial Bruguera ha publicat recentment uns quants títols del dramaturg nord-americà Tennessee Williams , La primavera Romana de la señora Stone, Moise y el mundo de la razón i Memorias , que són una mostra de la seva notable capacitat narrativa. L'escriptor és responsable de guions memorables com Un tranvía llamado deseo, De repente el último verano, La gata sobre el tejado de zinc caliente o Dulce pájaro de juventud, entre molts altres. Als amants del cinema i del teatre no se’ls poden escapar les seves memòries. Williams explica la relació professional i personal que va mantenir amb grans figures dels anys daurats de Broadway i Hollywood . Anna Magnani, Liz Taylor, Vivien Leigh, Marlon Brando o Paul Newman, són alguns dels actors que van donar vida als personatges que poblaven el seu peculiar univers interior. Malgrat l'estol d'estrelles, crec que el principal atractiu de Memorias rau en la seva absoluta sinceritat. L'artista descriu sense embuts les s

Aquesta nit, a Gaza...

No sé si sabem valorar la pau. El degoteig de morts no s'atura a la Franja de Gaza. Rius de tinta informen de l'hostilitat, ningú és capaç de trobar ni una espurna de sentit a la guerra. Penso en la transmissió generacional de la violència. L'Holocaust. La literatura, el cinema i la música. I després... la recerca de la terra promesa. L'Estat d'Israel. Un somni impossible. I el dolor del poble palestí. Avui, un cop més, la passivitat de la comunitat internacional. L'esperada reacció del senyor "Yes, we can" S'engendra més odi i més rancor. El 2009 és un polvorí. Què n'hem après del segle XX? ¿És tan infinitament estúpid l'ésser humà?

Josep Pla i Ferran Adrià

Imatge
Aquests dies estic llegint el volum El meu país, de Josep Pla, editat per Destino . El geni de Palafrugell és un dels meus escriptors favorits. Per a mi, Pla significa, senzillament, el plaer de la lectura. No hi ha maldecap que es resisteixi a un text planià, tan lligat al present, als plaers sensuals, a la rutina diària, que volatilitza qualsevol preocupació, per dura i resistent que sigui. No crec que pugui escriure res sobre la seva literatura que no s'hagi dit abans, res d'extraordinari ni especialment lúcid, però no me'n puc estar... Crec que els escrits que tracten de cuina són dels més populars i assequibles. Les seves reflexions culinàries em resulten del tot reconfortants. Com que tinc l'estòmac delicat, em costa trobar restaurants on el menjar no se'm posi malament ni em causi certa pesantor, fins i tot mareig. La garantia la tinc en la cuina tradicional, que mai no em traeix (que em perdonin els amants de les filigranes). A grans trets, Pla és partidar

Balanç millorable

Imatge
Una de les tradicions periodístiques de final d'any consisteix en fer balanços i resums de tota mena. Un d'ells és el recompte de les persones que han perdut la vida a les nostres carreteres. Llegeixo al diari Avui : "Catalunya va tancar dimecres el 2008 amb un balanç immillorable: 287 morts, que suposa una reducció del 14 per cent en relació amb l'any anterior i d'un 54 per cent en relació amb les 622 persones mortes el 2000" És ben trist qualificar de "balanç immillorable" l'esfereïdora xifra de gairebé tres-centes víctimes mortals, amb el conseqüent sofriment de familiars i amics. Sobretot si tenim en compte que la major part d'accidents de trànsit es podria prevenir perfectament. Ens congratulem que han baixat les xifres un 14% . És evident que el límit de velocitat, la retirada de punts i els radars han estat mesures dissuasives. També m'agrada pensar que s'ha elevat el nivell de consciència ciutadana. No obstant això, encara que