Si plores perquè has perdut el Sol...

Un dels àmbits de la psicologia que més m'interessa últimament és el de l'envelliment satisfactori. De fet, fa poc que he presentat un treball de recerca sobre el tema. També m'agrada portar grups de persones grans. No puc dir res més que és una meravella treballar-hi. Per la meva experiència, no hi ha cap col·lectiu més agraït. No em feu explicar perquè, però és així... Fa poc he traduït un qüestionari per treballar amb persones grans en els tallers d'entrenament de la memòria que organitzo. Es tracta que els participants el llegeixin i mirin de contestar si les afirmacions que s'hi enumeren són vertaderes o falses. És un exercici que pretén desmentir alguns dels falsos tòpics que giren al voltant de l'edat. L'última afirmació del qüestionari diu així: Properament sortirà una pastilla que assegurarà la vellesa feliç . La majoria de persones, encertadament, assenyalen que es tracta d'una afirmació falsa i argumenten sàviament la resposta. De fet, hi ha

Que s'acabin les eleccions als Estats Units, si us plau. Que votin els nord-americans i que ens deixin tranquils d'una vegada. Després de sobreviure al pols esgotador amb la candidata demòcrata Hillary Clinton ara hem de patir dia i nit la campanya "Obama versus McCain". Què me'n dieu de l'onada febril de suport mediàtic a Obama? És francament extenuant. Només pel fet que tingui aquesta aura messiànica ja fa un tuf que no es pot aguantar. Com si la història no ens hagués ensenyat mil vegades que els grans líders no salven la humanitat. A veure com s'ho farà el senador, si arriba a president, per convertir en acció política el seu bell discurs. El món seguirà si fa no fa igual. Una mica per llançar-lo a les escombraries. Almenys descansarem una mica, que ja toca!

Avui, al Periódico de Catalunya, he llegit una interessant entrevista a Carmen Tejedor, una psiquiatra que treballa a l'Hospital de Sant Pau atenent persones que han intentat suïcidar-se, evidentment, sense èxit. La doctora ha desmentit el tòpic, extès per algunes corrents filosòfiques, que la decisió de suïcidar-se és una elecció irrevocable i lliure, que no hauria de ser qüestionada per ningú. Segons Tejedor, la majoria de persones que sobreviuen al suïcidi expliquen que, en llançar-se al buit, per exemple, tenen un sentiment de penediment i els agradaria tornar enrere. "El suïcidi s'evita parlant-ne", ha estat la frase destacada de l'entrevista. També ha ressaltat que, entre els primers motius de suïcidi, s'hi troben les ruptures sentimentals. A la foto, hi podeu veure una imatge de la pel·lícula Wilbur se quiere suicidar . És una història explicada com un conte i, al meu parer, retrata amb molta sensibilitat aquest tema tabú. El seu protagonista prova de

Avui he afegit uns botons de traducció automàtica a la barra lateral del bloc. Ara, Si plores perquè has perdut el sol..., també es pot llegir en espanyol, anglès, francès i alemany. Encara que el resultat està lluny de ser perfecte, crec que és prou digne. Si teniu un bloc en català i desitgeu incloure aquests botons, heu d'entrar a: www.empresadata.com/trad . Tan sols haureu de copiar els codis per a cada idioma i enganxar-los a la plantilla del bloc. Si teniu algun dubte, us atendran molt amablement a través del correu electrònic. Ja ho veieu, amb el català també s'arriba lluny!

L'estranya , de l'hongarès Sándor Márai, és un dels darrers llibres que m'he llegit. Malgrat que no és la seva millor novel·la (almenys pel meu gust) conté alguns fragments memorables. Sándor Márai em captiva perquè m'inquieta profundament. Em costa comprendre el comportament dels seus personatges, condemnats a un destí fatal. Sempre penso que ho podrien haver evitat, que no era necessari arribar fins a l'abisme. Conservo l'esperança que, per molt decepcionant que hagi estat l'existència, sempre hi ha una possibilitat de canviar la pròpia vida i dirigir-la cap a un lloc millor. Hi ha quelcom d'inexorable en les històries de Márai que no aconsegueixo copsar. No sé si és el destí o els condicionants socials que les aboquen a un final tràgic. Val a dir que Sándor Márai es va suïcidar l'any 1989 a Califòrnia, una decisió que, tot i respectable, sempre és costosa d'acceptar. No sé fins a quin punt això pot explicar la naturalesa de les seves novel

L'altre dia comentava amb una col·lega que els casos de trastorns alimentaris són ben escassos a les consultes. Per cada un que ens n'arriba, en vénen trenta d'altres problemàtiques. Podria ser per tres motius. Un, que ha baixat el percentatge de persones afectades. Dos, que encara els costa demanar ajuda professional. Tres, que acudeixen a centres especialitzats i no pas a psicòlegs "generalistes". No us prengueu aquestes hipòtesis com a res científic. Són divagacions meves. Últimament noto menys la pressió cap a l'esveltesa per part dels mitjans de comunicació. Diria que no m'equivoco en afirmar que el model de dona que s'està fent un lloc en el món de la moda és més voluptuosa i curvilínia que la de les últimes dècades. Podríem dir que es tracta d'un pas endavant, però encara queden altres fronts on batallar. L'obsessió per cuidar-se és molt present en el psiquisme femení. Un virus que, lentament, també s'apodera dels homes. Si bé és ce

Aquest diumenge vaig viure una d'aquelles aventuretes surrealistes amb les quals et sorprèn la vida de tant en tant. Vaig anar a passejar per Platja d'Aro, sense ànims de comprar res perquè tinc la butxaca ben escurada... Al fons d'una botiga outlet vaig adonar-me que hi havia la baronessa Thyssen amb el seu seguici d'assistentes personals. No és tan estrany topar-se amb Carmen Cervera per aquests rodals. Com probablement sabeu, té una casa a Sant Feliu de Guíxols i passa força temporades a la nostra comarca. En altres ocasions, ja havia vist el seu fill Borja i la controvertida Blanca Cuesta de shopping pel mateix municipi. El cas és que, en un obrir i tancar d'ulls, em vaig veure tancada a la botiga, plena de mossos i amb un individu acorralat en un provador. L'aparador tampoc va trigar a emplenar-se de curiosos, que tafanejaven l'interior, a veure què havia passat. Vaig pensar que tot aquell rebombori tenia alguna cosa a veure amb la presència de la ba

Avui us faré un petit apunt sobre un problema social no gens agradable: la venda de droga als instituts. Un tema tabú del qual pràcticament ningú no vol sentir a parlar. A vegades, ni els propis mestres o directors dels centres educatius. Malgrat tot, és una realitat dura que preocupa seriosament molts pares i mares. El consum de tabac, cànnabis, drogues de síntesi o cocaïna és un fenomen que afecta adolescents cada vegada més joves. En certs instituts es coneix sobradament la dinàmica de compravenda de substàncies al voltant del recinte educatiu, quan no dins la mateixa escola. Ho saben els mossos, els professors, els pares i, òbviament, els nois i noies que consumeixen. Es donen quadres de dependència entre els menors que em recorden als de drogodependents amb uns quants anys d'historial de consum. Tot i la gravetat del problema, a l'hora d'agafar el toro per les banyes, és dóna el clàssic fenomen de la patata calenta. L'escola posa la culpa a la família, la família

Les paraules tenen un poder enorme. Poden salvar o destruir un ésser humà. A la meva professió, la paraula és l'única eina de la qual disposo per guarir les persones (a part d'una capsa de kleenex, que sempre tinc a prop). Els grans escriptors o escriptores han ajudat la humanitat a prosperar. Els dictadors han destruït milions de vides amb el verí del seu discurs. Els periodistes omplen pàgines i més pàgines. Els tertulians radiofònics i televisius ens inunden diàriament amb tones de banalitat... Abans d'escriure aquest missatge em preguntava si no abusem de la paraula, tots plegats. Penso que el silenci també és valuós i l'hauríem de practicar sovint. És infinitament més intel·ligent callar que deixar anar qualsevol absurditat. Evitaríem tant soroll inútil!

A la vida quotidiana, a vegades utilitzem paraules importades de la psicologia que, tot sovint, no s'ajusten al significat científic. Aquest matí he anat a fer el cafè de rigor i la cambrera que m'ha atès, en el temps de servir-me, m'ha parlat de la psicosi que té tothom de perdre la feina, d'arruinar-se o de passar gana en el futur. També m'ha explicat que ara no treballen tant com abans, que es passen molta estona mà sobre mà i que potser algun dia arribaria l'amo i despatxaria la meitat del personal. Després m'ha parlat de la xafogor, que si no vindrien unes pluges terrorífiques, com aquelles que es veuen per la tele. Per tirar més llenya al foc, li he deixat anar una dita de la meva àvia: el foc té aturador, que l'aigua no! Bé, tot això per puntualitzar que la psicosi és un trastorn mental que comporta un trancament amb la realitat. Explicat d'una forma planera, les persones malaltes viuen en un món paral·lel de deliris i al·lucinacions. Dins l

Els problemes de parella són un dels molts motius pels quals les persones decideixen anar al psicòleg. En aquest cas, les primeres preguntes que em faig, abans fins i tot que se les formulin els propis pacients són: la relació és igualitària? n'hi ha un que vampiritza l'altre? existeix el respecte mutu? El tema és francament delicat perquè a vegades no s'està preparat per obrir els ulls a la realitat. Les respostes a aquestes qüestions no són evidents i cal treure'n l'entrellat al ritme adequat de manera que, si existeix una víctima en la parella, aquesta pugui adonar-se'n a temps i buscar una vida millor. També és cert que a, vegades, les relacions no se sustenten en la cura de l'altre, el fet de compartir valors, interessos, afecte o admiració mútues. En ocasions, la parella és, simplement, una mena de contracte temporal de convivència en el qual tots dos es comprometen a complir uns punts imprescindibles perquè la vida conjunta no esdevingui un infern.

El dissabte vaig començar un curs sobre psicologia de les emergències. La veritat és que la temàtica trenca tots els esquemes dels psicòlegs avesats a treballar en una consulta. Confesso que hi va haver moments en els quals vaig tenir ganes de marxar corrent. No sé si mai arribaré a assistir ningú en una emergència, en qualsevol cas, crec que les eines que obtindré em seran molt útils (imprescindibles, fins i tot) per a la pràctica clínica. Malgrat que els pacients ens narren tota mena de sofriments, l'actuació en una emergència és completament diferent en el sentit que t'obliga a submergir-te en el caos i assumir el repte de posar-hi una mica d'ordre. T'ubiques d'una manera més real en la situació de la persona que sofreix perquè l'atenció es dóna en el lloc dels fets. Es tracta d'oferir assistència psicològica a persones afectades per atacs terroristes, incendis, inclemències del temps, explosions de gas, accidents de trànsit i un llarg etcètera de catàst

És una mica temerari moure's per la vida pensant que tothom du bones intencions. Anar amb el lliri a la mà pot portar conseqüències nefastes. Tots hem passat per aquell moment, per aquell ritual iniciàtic, d'emportar-nos grans decepcions amb les persones de l'entorn. Amics, parella, familiars o companys de feina que crèiem de la nostra confiança i que, quan menys ens ho esperàvem, ens han traït vilment. Després del "gran desengany" passem per un procés psicològicament interessant. Tenim l'opció de replegar-nos en nosaltres mateixos, tornar-nos escèptics, paranoics o malpensats crònics. També podem fer com si no hagués succeït res i continuar endavant, tancant els ulls a la realitat, fent veure que no ha passat el que ha passat... Recordo que, per superar un desengany (no recordo quin) em van ajudar les paraules de la psicòloga Clarissa Pinkola Estés, autora del llibre Mujeres que corren con los lobos. Clarissa distingia entre ingenuïtat i innocència. La pers

Fa poc que ens hem assabentat del desmantellament d'una xarxa de pedofília, que es dedicava a traficar amb imatges pornogràfiques d’infants per internet. El resultat de l’operació policial -“l’Operació Carrussel”- van ser 121 detinguts i 96 imputats, tots ells varons, 49 dels quals operaven a Catalunya. Es van confiscar milions de vídeos i fotografies extremadament dures que implicaven menors de 13 anys, fins i tot nens i nenes molt petits, gairebé nadons. Vosaltres, companys internautes, us preguntareu amb lògica indignació quin futur els espera als criminals. Com a resposta, i perdoneu el meu pessimisme, em referiré al cas d’Uwe Bradler, un pedòfil detingut a Roses l’any 2006, que estava en possessió de material pornogràfic infantil i a qui l’Audiència de Girona ha condemnat recentment a la pena d’un any de presó. Pel que s’ha pogut demostrar, "només" utilitzava l’esmentat material (profundament violent i vexatori) pel seu ús personal. Pel que fa al tractament mediàtic

Les persones grans que vénen a la consulta presenten alguns trets que les diferencien dels adults més joves. Un d'ells és la notable necessitat de recapitular. Si un pacient d'edat avançada té un accident amb el cotxe, per exemple, quan ve a veure'm no només relata aquella topada si no totes les que ha tingut amb els diferents vehicles que ha conduït al llarg de la vida. Si es dóna el cas d'una discussió amb la parella, emergeixen unes quantes de les picabaralles que han sorgit d'ençà que es van conèixer i de quina manera s'han arribat a solventar. Percebo la necessitat de construir una història coherent sobre tots els anys viscuts, potser una il·lusió de continuïtat o l'esboç d'una identitat que, malgrat els canvis, s'ha mantingut íntegra en la seva essència. D'aquesta necessitat deuen provenir les clàssiques "batalletes" dels avis i àvies que més d'una vegada hem considerat avorrides o banals. Penso que s'hauria de potenciar i

Quan els psicòlegs quedem per fer un cafè podem ser d'allò més pesats. És més que probable que la conversa derivi, en un moment o altre, cap a l'anàlisi detallada de tota mena de patologies i sofriments. La desgràcia la té la persona que assisteix a la conversa, si no pertany al ram de la salut mental. Com que estem en permanent contacte amb el dolor emocional als psicòlegs se'ns pot encomanar una visió un punt pessimista de la vida. Per això és necessari aprendre a desconnectar de les mil maneres possibles. A mi, escriure en aquest bloc, em va la mar de bé... Fa uns dies, parlava amb una companya que treballa amb dones que pateixen (o han patit) severs maltractaments físics i psicològics per part dels seus marits. Jo li vaig comentar que, per fortuna, a la consulta hi veia moltes dones estimades per la seva parella que no patien pel masclisme ni per les ànsies de possessió. La seva reacció va ser de completa incredulitat! La vaig haver de convèncer que era del tot cert el

En general, les activitats amb les quals sóc poc competent em fan una mandra insuperable i miro d'evitar-les tan com puc. Em fa por fer el ridícul i em tanco en banda. Defujo l'experiència. Admiro les persones que, tot i no brillar especialment en alguna disciplina, s'hi llancen sense pensar-s'hi, mirant d'assaborir el present i aprendre tan com sigui possible. Suposo que aquesta mena de temeritat és una bona mostra d'autoestima i amor per la vida...Una manera de no tancar-se portes, d'obrir-se pas per camins poc explorats... Us preguntareu què té a veure tot això amb l'inefable Julio Salinas. Un bon dia vaig sentir com debutava amb un català macarrònic per la ràdio. Traduïa literalment del castellà però s'esforçava tant que resultava entendridor. Tenia ganes d'animar-lo: Molt bé Salinas! Endavant! Tu pots! . Vaig pensar que l'exfutbolista seria un bon fitxatge per aquella campanya de la Generalitat que pretenia incentivar l'ús del cat