Si plores perquè has perdut el Sol...

En l'últim missatge d'aquest bloc us parlava de l'inquietant cas de Gil Lossada, denunciat per uns cooperants de tot tipus d'abusos i negligències al centre d'acollida que dirigia a Adis Abeba. L'advocat dels querellants era l'incombustible Sebastià Salellas, que va morir abans d'ahir a l'Hospital Clínic de Barcelona. Salellas es va començar a trobar malalment, precisament, en un viatge a Etiòpia, on hi va viatjar per aprofundir en les acusacions que pesen sobre el director de Global Infantil. Ja malalt, el passat 7 de maig, encara va interrogar-lo a l'Audiència Nacional. Amb l'últim episodi de la seva vida n'hi ha prou per adonar-se que no feia falta haver conegut "l'advocat de les causes justes" per trobar-lo a faltar. A casa, jugàvem a una mena de joc, de tant en tant. Algú llegia el diari i, de sobte, en treia el nas per fer una pregunta: endevineu qui porta el cas del Comando Dixan... i tothom contestava: En Salellas!....

Segurament esteu al corrent de les gravíssimes acusacions que pesen sobre Gil Lossada, president de l'ONG catalana Global Infantil. Gil Lossada és pintor i va dirigir durant set anys un centre d'acollida de nadons, infants i adolescents a la capital d'Etiòpia, Adis Abeba, càrrec del qual va ser destituït el passat 14 d'abril per les autoritats del país. El pintor va ser acusat per uns cooperants de severs maltractaments a menors i d'intrusisme professional, ja que exercia de metge sense titolació. Per donar compte d'aquests fets, el passat 7 de maig, Lossada va haver de comparéixer al Jutjat nº 3 de l'Audiència Nacional, davant del magistrat Fernando Grande-Marlaska. Segons els cooperants, prèviament ja havia estat denunciat per familiars de menors etíops, a causa de les seves heterodoxes actuacions al centre. El cas de Lossada planteja la necessitat d'un debat urgent sobre la professionalitat amb què treballen les ONG. No sabem com es resoldrà el seu ...

En èpoques de depressió és difícil mantenir l'esperança. No es concep la possibilitat de sentir-se feliç algun dia. Hi ha un sofriment derivat del fet que s'estan morint les coses velles i han de néixer les noves. L'ésser humà es pot transformar a través del dolor. A vegades sofrim per créixer humanament i esdevenir millor persones. I arriba un moment que surt el sol... Us deixo amb la veu de la Nina Simone Here comes the sun

Ja us he parlat alguna vegada del procés de desnaturalització del sofriment a la nostra societat. Hi ha una tendència general a patologitzar-lo i medicalitzar-lo. Sempre reivindico que el paper del professional de la salut mental no és tant el de liquidar els símptoma quan abans millor, com si es tractés d'una plaga d'escarabats, sino més aviat el de comprendre'l i abordar-lo d'una manera rigorosa, humana i natural. És ben cert que hi ha trastorns que requereixen d'una intervenció farmacològica però, tot i així, s'hauria d'anar en compte de no reduir el pacient a un simple ball de neurotransmissors. La psiquiatria clàssica havia treballat molt en el terreny d'una comprensió profunda dels trastorns mentals, però actualment hi ha una dedicació gairebé exclusiva a l'enfoc purament biologista que, tot i necessari és, al meu entendre, completament insuficient. Cal escoltar amb atenció al pacient per saber en quin context es dóna el sofriment i en quin pro...

Aquest és el moment en què la simpàtica Juno s'adona que està embarassada. Té setze anys. Se suposa que estem davant d'un drama realista. Però no us equivoquéssiu! Es tracta de la comèdia que va estar nominada com a millor guió original en l'edició dels Oscar 2007. Per si no heu vist el film, us explicaré que la història tracta d'una noieta que es queda prenyada del seu noviet, que és un vailet ensucradet aficionat als caramelets que està enamoradíssim d'ella. Els seus pares són d'un enrotllat que fa por, al principi se'ls veu seriosos però recolzen a la Juno en tot. La seva millor amiga té un look una mica Britney i despista, perquè sembla falsa, però és una amiga amiga. La Juno primer pensa en avortar, després s'hi repensa, posseïda per una mena de rampell pro-vida. Vol donar la criatura en adopció a una parella modèlica, que troba a través d'un anunci al diari. La sorpresa desagradable és que al final se separen i adéu al somni de família feliç. S...

Quan visito un museu, m'agrada dosificar la quantitat d'art de què m'impregnaré en les properes hores. Val a dir que poques vegades ho aconsegueixo. Diria que tenim una capacitat d'absorció de bellesa limitada en un període determinat de temps (d'aquí la coneguda Síndrome d'Stendhal). Pensareu que desbarro, però no podria dir si he gaudit més en una galeria perduda en el mapa o a la Galleria degli Uffizi, a Florència. En el segon cas, l'embriaguesa arriba a tal punt que em torno incapaç d'apreciar les obres més sublims de la història de l'art. És difícil contenir-se en aquests casos, l'ambició de veure-ho tot acaba per anestesiar els sentits. En un passeig intranscendent, en canvi, és possible commoure's amb la pintura més senzilla, la fotografia més banal... The Manchester Art Gallery és un exemple de museu, de petites dimensions, que conté veritables tresors. Podríem dir que concilia a la perfecció la bellesa i la mesura. Em vaig quedar u...

Encara existeixen certes reticències pel que fa a la figura del psicòleg. Hi ha persones que pensen que acudir a la consulta d'un professional de la salut mental és sinònim d'estar, si em permeteu l'expressió, com una regadora. No els culpo pas. És evident que encara pesa un estigma considerable sobre els problemes psicològics. És cent vegades més tolerable, a nivell d'acceptació social, una apendicitis que no un atac d'ansietat o un brot psicòtic. El sofriment emocional és sinònim de debilitat. Vivim una època on el patiment és tabú. Representa que tot ens va de meravella i que sentir-se enfonsat és un fet inadmissible, que s'ha d'ocultar peti qui peti. Hi ha persones que fan tot el que poden perquè ningú sàpiga que van al psicòleg. Temen els comentaris i els xiuxiueigs. Les crítiques per l'esquena. D'altres vegades, no es perdonen el fet de sofrir. Creuen que és culpa seva, que no han estat a l'alçada de les circumstàncies. Penso que tot plega...

Fa cosa d'un mes vaig llegir un article d'opinió que em va esborronar: feia apologia de la pedofília. Sé que circulen aquesta mena de missatges per la xarxa, però veure-ho escrit en un rotatiu de volada em va glaçar la sang. Me'n vaig fer creus que se'ls hagués colat un text tan aberrant. L'última cosa que m'hagués imaginat és que un diari servís de plataforma de difusió d'idees perverses. No d'aquesta classe, si més no. Com que sóc susceptible de mena (deu ser deformació professional), vaig decidir enviar-lo al Col·legi de Psicòlegs i a la Fundació Vicky Bernadet, que treballa en la prevenció dels abusos a menors. Necessitava saber si coincidien amb el meu parer. Totes dues institucions em van respondre ràpidament i van estar d'acord que es tractava d'un text que defensava obertament el dret dels infants a gaudir d'una sexualitat madura amb persones adultes. Em van agrair que els hagués fet arribar la queixa i em van assegurar que emprendri...

El dijous passat us parlava dels efectes destructors de l'enveja. Avui us volia fer un petit apunt sobre el concepte de resiliència, que fa referència a la capacitat humana per aprofitar els recursos de l'entorn i reeixir de les situacions més doloroses. Boris Cyrulnik és un prestigiós neuròleg especialista en aquest concepte. Quan era un infant, va sobreviure als horrors dels camps de concentració i ara és un reconegut professional que escriu llibres i viatja arreu del món per divulgar els seus coneixements. A la consulta, sóc testimoni d'aquesta capacitat per transcendir el sofriment i extreure'n, fins i tot, un aprenentatge positiu. Els psicòlegs parlem de factors de protecció a l'hora de referir-nos a tots aquells condicionants que són favorables per a la salut mental i poden ajudar-nos en el camí de la superació: una feina satisfactòria, la pràctica d'un esport...No disposo de cap estudi que ho corrobori, però us puc dir que, per la meva experiència profess...

Crec que l'enveja es podria considerar un indicador de mediocritat humana. Trobo absurd establir divisions en funció del nivell econòmic, el tipus de professió, l'estatus social o la capacitat intel·lectual. La tendència a odiar tot allò que brilla en els altres, en canvi, em sembla una mostra de baixa talla personal, que marca una diferència clara entre individus. Utilitzem els mots enveja i gelosia indistintament. El diccionari conté definicions prou semblants d'ambdós termes. En la meva opinió, hi ha diferències subtils. En la gelosia hi predomina el desig de posseir allò que un altre té. Si ens enamorem d'una persona, sentirem gelosia si la veiem en braços del veí. Les persones envejoses, en canvi, no cobegen necessàriament allò de què gaudeixen els altres. El que preval en l'enveja és, al meu entendre, la tortura interior de contemplar qualssevol forma de felicitat aliena. Val a dir que l’envejós no s'atura en la simple experimentació de l'odi; ...

Quan perdem una persona estimada, com sabeu, passem per un procés de dol. No cal que us n'expliqui les diferents fases, perquè podeu trobar aquesta informació fàcilment. Per altra banda, és un dels aspectes més recurrents a l'hora d'abordar aquesta qüestió. Tan sols us volia apuntar una petita reflexió de l'escriptor polonès Ryszard Kapusckinsky, que va viatjar als indrets més recòndits del planeta, defugint sempre els llocs comuns. En una entrevista que li va fer el periodista Ramon Colom a Millenium, el reporter explicava que a l'Àfrica, on la tradició espiritual és molt viva encara, es considera que els morts no desapareixen sino que es transformen. Passen d'habitar el món tangible a poblar el nostre univers interior. Em va semblar una aportació interessantíssima. Podem dir, realment, que els éssers estimats que un dia van morir, han desaparegut? Potser no els recordem? No en parlem? No els somiem? No procurem de transmetre'n els valors? Sobreviuen, cert...

Aquest cap de setmana he llegit l’últim llibre de l’Espinàs: El meu ofici . L’exemplar ve acompanyat de dos detalls que no m’han passat desapercebuts. A la portada hi ha un gomet que assenyala que ja se n’han venut 20.000. A la contraportada s'hi llegeixen cites, d’intel·lectuals de contrastada solvència, que n’exalten les qualitats. No és la primera vegada que em trobo amb aquests dos elements i, quan m’endinso en el text, potser perquè les expectatives són elevades, experimento un cert desengany. Ja sé que l’Espinàs és un escriptor merescudament reconegut, que les seves reflexions són clares i honestes, però aquesta vegada les he trobades excessivament properes a un taller d’escriptura per a principiants. Que si la dificultat de renunciar a certes parts del text, que si un escriptor ha de tenir personalitat, que si hi ha pocs editors que facin bé la seva feina, que si el tactac de la màquina d’escriure... En un dels capítols, Espinàs ens parla de l’ortografia. Fa referència a la...

El primer llibre important de la meva vida va ser La revolta dels animals, de l'escriptor britànic George Orwell. Me'l van regalar quan era una nena, en forma de còmic i duia per títol Rebel·lió a la granja o alguna cosa semblant . Amb els canvis de domicili el vaig extraviar. No sé què faria per recuperar-lo! Més endavant vaig llegir la novel·la i la història em va tornar a captivar, encara que no amb la mateixa força. Probablement teniu present l'argument, que és una faula referent al règim comunista totalitari. L'acció transcorre en una granja, on tots els animals hi treballen pel seu amo. Les condicions de vida són àrdues, es penca de sol a sol, però tothom està més o menys content amb el que té. Un bon dia, el grup dels porcs exigeix millores perquè considera injust el sistema de treball. Reclama que no hi hauria d'haver jerarquies ni subordinacions, ja que tots els animals són iguals i haurien de gaudir de les mateixes condicions de vida. Les idees inicials s...

N'estic fins al monyo del doctor Estivill. Primer van ser els seus llibres d'autoajuda, després els contes infantils, tot seguit ens amenaça ballant country i tocant en un grup de folk... Ara resulta que també l'hem d'aguantar a les pauses publicitàries, donant consells sobre el son. Com si no en tinguessim prou que ens presentin la programació laminada fins a l'infinit, que encara ens l'hàgim de trobar a ell. Ja sabem que en aquest país tenim un representant mediàtic per a gairebé tot, però és que el tema Estivill ja passa de mida. Segur que teniu present el seu arxiconegut mètode per fer dormir els nadons que ploren durant la nit. En primer lloc, cal aclarir que el que ell presenta com a "mètode Estivill" està basat en principis conductistes que són més vells que el jeure. De fet, el seu sistema d'adoctrinament de criatures és una còpia gairebé exacta del "mètode Ferber", basat en pressupostos molt similars. No hi ha evidències científi...