Si plores perquè has perdut el Sol...

Malgrat que les fases del dol concebudes per Kübler-Ross -negació, ira, negociació, depressió i acceptació- gaudeixen d’una gran popularitat, no hi ha base empírica que en recolzi l’existència. Fa temps que la ciència les qüestiona però en els mitjans de comunicació se segueixen oferint consells que s’hi inspiren. Pintura de Karine Douliez. Era qüestió de dies que aparegués a la premsa algun article on es recollís el consell d’un psicòleg expert en catàstrofes que recordés als familiars de les víctimes i a altres persones impactades pels recents atemptats gihadistes que, a partir d’ara, transitaran per diverses etapes fins que   assoleixin l’anhelada acceptació o adaptació a la rutina diària. El 24 d’agost va fer tretze anys que ens va deixar la psiquiatra suïssa Elizabeth Kübler-Ross i el seu controvertit model encara segueix viu en el nostre imaginari, entre altres motius, perquè tenim poca cultura científica, encara que haguem elevat certs investigadors als altars....

Un senzill homenatge, improvisat, a les víctimes de l'atemptat de Barcelona, en un carrer de Platja d'Aro, ahir a la tarda. Foto: Clara Esquena. Aquesta és la mena de missatges que no voldria haver d'escriure mai. El dolor i la incertesa m'embolcallen, com si d'ençà del dijous haguéssim despertat en un nou context pel qual ningú no ens havia preparat. Sabíem que podia passar però volíem creure que era evitable. Em costa de trobar les paraules: em semblen fútils davant de la destrucció i l'horror que assoten el món d'avui.  És clar que tenim por però haurem d'aprendre a conviure-hi, amb perseverança, sense caure en els paranys que trobarem pel camí. El terrorisme gihadista a Catalunya ha deixat víctimes que ja no podran llevar-se pel matí. I persones estimades, desolades per la pèrdua. Romanguem al seu costat, amb respecte i en silenci.

Imatge d’una obra de l’artista belga ROA, en un edifici de Berlin Ja fa cinquanta-cinc anys que es va publicar per primera vegada la magnífica novel·la Las ratas de Miguel Delibes. L’escriptor vallisoletà, emmordassat en la seva condició de periodista   i director del diari El Norte de Castilla , va haver de recórrer a la ficció per mostrar sense subterfugis la precarietat i l’abandó a què es veia abocat el medi rural durant la dictadura franquista, el qual, per postres, havia de batallar contra la duresa tossuda del terreny i els implacables designis de la meteorologia. Aquesta és una denúncia recurrent en la seva obra i encara resulta vigent en els temps actuals, que han pres una deriva salvatge que pocs haurien pogut imaginar. Només cal recordar notícies recents, com ara les que exposen l'explotació que pateixen els temporers de la província de Lleida, molts dels quals, després de jornades laborals extenuants i pèssimament remunerades, es veuen obligats...

Retall d'un reportatge publicat recentment a la revista Cuore , sobre els problemes psicològics de diverses famoses, entre les quals l'actriu Amanda Seyfried. Foto: Clara Esquena. L’any 2008, moguda per un abrandat esperit de denúncia, vaig escriure un article pel diari El Punt sobre la greu crisi per la qual travessava el màrqueting dels antidepressius, incapaç de sostenir per gaire temps més -segons creia ingènuament- la clamorosa farsa respecte la seva eficàcia, àmpliament divulgada però del tot injustificable des d’un punt de vista científic. D’aleshores ençà, ha plogut molta més evidència sobre les greus mancances de la fluoxetina i companyia, criticables a múltiples nivells, però el cas és que aquest coneixement exhaustiu no s’ha traduït en un canvi de tendència pel que fa a les receptes estampades per metges i psiquiatres ni tampoc en una millora substancial de la informació publicada als mitjans de comunicació, que si bé en alguns casos han deixat espai p...

Imatge d'El Rubius, extreta de Briefland Magazine En una de les darreres emissions del 30 minuts de TV3 vàrem veure un reportatge ben interessant i recomanable per familiars i educadors sobre el fenomen dels y outubers , que s’adrecen a un públic majoritàriament infantil i adolescent. Vaig trobar especialment revelador el moment en el qual es preguntava a uns quants adults que passejaven pel carrer si reconeixien aquells rostres però ningú era capaç d’identificar-los. Entre els menors, per contra, no hi havia ningú que no en coregés el nom amb veu alta i gran entusiasme: ¡Rubius te queremos!. Ja he fet una prova similar al meu entorn i el resultat ha estat si fa no fa el mateix. Quan he demanat pel nom de y outubers coneguts, El Rubius, Wismichu i Auronplay han estat els primers en ser esmentats. Després han sorgit els canals de Paula Gonu, Sandra Ci res Art i Yuya, entre molts altres dels quals ignorava completament l’existència. La veritat és que més d’una vegada he...