Si plores perquè has perdut el Sol...

  Arran de la darrera emissió del programa Salvados , dedicada a mostrar la cara fosca de les grans empreses del sector tèxtil, i també de la nova edició del Mobile World Congress , s'ha reobert l'etern debat sobre el consum responsable . Encara que habitualment no facin cap descobriment extraordinari, a Jordi Évole i al seu equip se'ls ha de reconèixer el mèrit de trencar tabús ben arrelats en els mass media ; en aquest cas, van aconseguir-ho en denunciar l'explotació present a Inditex -Amancio Ortega és un dels intocables als mitjans- i en deixar constància del profund temor que encara suscita criticar els gegants de la moda davant de les càmeres. Es van escoltar diverses veus, totes elles necessàries, però segurament en van mancar més, com les dels petits botiguers que han vist minvar significativament els ingressos -o fins i tot han estat abocats a tancar la barraca- a causa de la plaga de Zaras i altres cadenes del magnat gallec, que es troben arreu com la pud

Imatge extreta de Google   Mentre repassava alguns articles que havia escrit temps enrere m'he adonat que cada cop he dedicat menys espai als posts amb contingut de caràcter diguem-ne terapèutic per centrar-me en denúncies de caire social que per la seva cruesa i transcendència em costa passar per alt. Per altra banda, no puc concebre cap problema psicològic que no estigui immers en una dialèctica permanent amb l'entorn. Si algunes persones cauen en el fatalisme, per exemple, potser no és tant perquè individualment no disposin de prou recursos com perquè les condicions d'opressió circumdants no els permeten besllumar un horitzó millor. Penso que l'ésser humà és resilient de mena i quan té una vertadera oportunitat no la deixa pas escapar; ara bé, quan es tanquen totes les portes i els intents de transformació social o de prosperitat personal esdevenen quimeres o fins i tot són durament represaliades llavors és natural que s'instal·li un cert desànim que

Pintada a un dels accessos de l'escola dels Maristes a Sants-Les Corts, que demana la castració per a l'agressor confés Joaquim Benítez. La consideració dels abusadors de menors com a malalts mentals és objecte d'un intens debat que caldria visibilitzar en els mitjans de comunicació. Fotografia extreta de La Vanguardia. Arran del colpidor escàndol de presumptes abusos sexuals perpetrats a l’escola dels germans Maristes de Sants-Les Corts i que, segons el testimoni d’algunes víctimes es produïren en el context del silenci còmplice del centre docent –una vegada més, el fantasma de l’encobriment plana per damunt d’una institució religiosa-, certs opinadors omnipresents s’han referit a l'agressor confés, el   professor d’educació física Joaquim Benítez, amb el terme de “malalt incurable”. No és la primera vegada que s’emet un diagnòstic psiquiàtric en un plató de televisió, columna de diari o debat radiofònic, sense que cap professional del ram hagi efect

En una escena de la pel·lícula Mi vida sin mí   de la cineasta Isabel Coixet, Sarah Polley, que pateix un càncer d’ovaris, li diu a Mark Ruffalo: " Si no em beses ara mateix, em posaré a cridar". Foto: Google Images.    “La familia no es, por lo tanto, un “espejo sin reflejo”; es el sistema básico de cuidado y protección y el reflejo de ansiedad y miedo del paciente y de cada uno de los miembros de la familia. […]. Cuando tratamos a un grupo familiar, como microcosmos, estamos tratando de percibir su funcionamiento como unidad dinámica de cuidado y apoyo, dentro de los factores macro-económicos y sociales más amplios en los que la familia está inmersa” Lea Baider (2003), doctora de l'Institut “Sharett” d’Oncologia i Radioteràpia, a l'Hospital Universitari Hadassah d'Israel. En aquest blog he criticat en diverses ocasions la ideologia conservadora del pensament positiu, principalment per la manera com aquesta ha pretès moldejar socialm