Si plores perquè has perdut el Sol...

Un tècnic de la brigada de neteja de l'Ajuntament de Barcelona, cobria una pintada a Gran de Gràcia, ahir al migdia. Frases com "Can Vies resisteix" van desaparèixer en un temps rècord de les parets del barri. Foto: Clara Esquena. L’Ajuntament de la capital, presidit per Xavier Trias, se segueix prenent molt seriosament l’eslogan “Barcelona posa’t guapa” perquè en menys de 24 hores va deixar algunes de les parets de la Vila de Gràcia més netes que una patena. Em queda el dubte de saber si aquesta diligència té relació amb la voluntat de mantenir el barri ben polit o bé d’esborrar-hi qualsevol rastre de dissidència. La batalla de l’opinió pública, no ens enganyem, també es guanya al carrer. Sigui com vulgui, l’espurna del desallotjament i enderrocament de Can Vies, al barri de Sants, ha encès diversos focs, tant a dins de la ciutat com a diferents punts del territori. Aquest efecte expansiu ha estat comparat encertadament amb el que es va produir arran del proje

Arias Cañete és un polític de paraula, d'aquells que ja no en queden. Al programa “El Hormiguero” va demostrar que ell també menja iogurts caducats, per afrontar les penúries de la crisi.  Honestament, no sé què faríem si Arias Cañete desaparegués de la primera línia de la política. M’esgarrifo de pensar que pugui fracassar a les urnes, el proper diumenge. Les primeres eleccions al Parlament europeu, l’any 1979, van registrar una participació ciutadana del 62%, la qual es va desplomar fins a un misèrrim 43%, l’any 2009. Els esforços dels candidats per a convèncer els votants de les bondats democràtiques de la UE, fins ara, han estat debades. Gràcies al nostre galant cavaller, però, les pansides xifres es podrien revifar. Si a algú li devem la recuperació de l’interès per aquests comicis és a ell. Si hi ha un artífex indiscutible, en l’heroïcitat d’aconseguir que Espanya recuperi el somriure, després d’una penosa agonia, aquest és el representant del Partit Pop

Foto:Bulent Kilic  Em sembla una curiositat històrica que Francisco Franco fos un amant de la copla i comptés entre els seus artistes favorits a Antonio Molina, després del qual ningú no ha estat capaç d’igualar, ni tan sols remotament, la interpretació de “Soy minero”. De ben segur que l’esmentada predilecció no era deguda a la resistència antifeixista que representaven els miners, mirall de tota la classe obrera. Dubto que, en escoltar aquella veu prodigiosa, el dictador pensés en la insurrecció asturiana del 1934 ni que recordés la melodia durant la llegendària vaga del 1962, gràcies a la qual es van assolir èxits notables, magrat que els “subversius” també fossin durament reprimits –les tortures van incloure pallisses i agulles sota les ungles, entre altres crueltats-. Esclafar-los a ells era una forma d’advertència a la resta de combatents i ho segueix essent, encara. Malgrat la brutalitat del “Movimiento”, les traïcions dels sindicats, el desviament de les subvenci

 Mariano Rajoy s'ha reunit am b els empresaris més importants del país, a la Moncloa. A la foto de família, no hi havia cap dona. Imatge : Efe. A banda d’una pobra noia que punxa un preservatiu en un anunci de roba –els responsables de la marca deuen saltar per un peu perquè la publicitat generada per la polèmica és impagable-, el dia de la mare ha motivat que es posin en relleu notícies vertaderament preocupants, com ara la significativa davallada de les baixes per maternitat a l’Estat espanyol, marcada per la caiguda de la natalitat i l’increment de l’atur. Com a afegitó al drama social, cal tenir en compte l’endèmica opressió patriarcal, patida per ambdós gèneres. Malgrat que cada vegada hi hagi més pares que, feliçment, defensin amb convicció el seu paper en la cura dels nadons, la pràctica clínica demostra que el pes principal encara recau sobre les dones, les quals noten en l’estat d’ànim les enormes transformacions experimentades en la rutina diària. Una que

Foto: eleconomista.es L’any 1985, l’incombustible Pedro Pacheco, en aquella època alcalde de Jerez de la Frontera, va dir una frase memorable, que li va costar una condemna: “La gente dirá que la justicia es un cachondeo y yo les tengo que dar la razón” . El malestar expressat pel batlle de Jerez responia a la suspensió per part de l’Audiència de Sevilla de l’enderrocament parcial del xalet de Bertín Osborne; s’hi havien fet reformes sense llicència municipal i la construcció no s’ajustava al pla d’ordenació urbà. La polèmica decisió suposava un greuge per alguns dels seus conciutadans, els quals, a diferència del famós cantant, no s’havien salvat dels estralls de les excavadores. D’aleshores ençà, cada vegada que algun poderós se’n surt tan panxo d’una irregularitat, se sol recordar que, en aquest país, “la justicia es un cachondeo” . Malgrat que va tenir problemes per dir una veritat com un temple, a Pacheco no se’l pot considerar precisament un màrtir, perquè en el decurs