Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2012

Banyada ritual pel 2013

Imatge
Una colla d'agosarats es llançava a les aigües de la platja de Vilassar de Mar, l'u de gener del 2012. Vídeo extret de Youtube. A banda de les tradicions clàssiques de Cap d'Any, prou conegudes  per tothom, un dels costums que ha esdevingut més popular, en les darreres dècades, és el d'organitzar remullades col·lectives, la primera jornada de gener. Malgrat que la més famosa  a Catalunya sigui a Barcelona, la pràctica ja està estesa a nombrosos municipis. He cercat una bona estona per la xarxa i no he aconseguit esbrinar d'on prové, exactament, aquesta dèria per banyar-se en unes condicions tèrmiques tan adverses.  Desconec si es tracta d'una pràctica d'arrels eminentment esportives o bé també hi són presents alguns components rituals, de més profunditat. En qualsevol cas, si tenim en compte el glaçat panorama social que s'albira pel 2013, potser no és una idea tan forassenyada la d'entrenar-se de bon començament. Es tractaria de llançar

Frank Capra i l'actualitat

Imatge
Malgrat que se'n pugui criticar el patriotisme o la ingenuïtat, algunes pel·lícules de Frank Capra contenen una poderosa crítica social, perfectament extrapolable als nostres dies. Imatge del cartell de Mr. Smith goes to Washington (1939).   S'ha convertit en una tradició nadalenca més, en diferents punts del mapa. El nostre país no és una excepció. La sala Truffaut de Girona, per exemple, ha projectat novament en aquestes dates la pel·lícula de Frank Capra, It's a wonderful life (1946) i alguna cadena de televisió també va emetre-la, ahir al vespre. Malgrat que se l'ha criticat per ésser excessivament ensucrat, no es pot negar que el film ens mostra un retrat implacable dels tentacles opressors de la usura, que seria perfectament extrapolable als nostres dies. Hauríem de puntualitzar que avui patim aquest fenomen corregit i augmentat,   a causa de la despietada cobdícia bancària,  la qual deixa el dolent de la pantalla a l'alçada d'un malvat escarra

La disfressa de "Manos Limpias"

Imatge
 El fundador del sindicat Manos Limpias , Miguel Bernad, és admirador declarat de Blas Piñar . Rere el tan proclamat interès en la lluita contra la corrupció, s'hi oculta la seva vertadera naturalesa... Foto:EFE.  Cada dos per tres tenim notícies d'algun exemplar directament transportat del Juràssic, terroritzat davant del perill independentista, que amenaça amb esquerdar la sagrada unitat d'Espanya. Curiosament, a aquestes bèsties del passat els esfereeixen els nacionalismes perifèrics, mentre que les reminiscències franquistes no els incomoden per a res. La qüestió és fer enrenou i generar tabola populista, encara que els gravíssims problemes del país restin sense resoldre. La secta liderada per Miguel Bernad , que ja ha presentat queixes de dubtosa base penal, contra nombrosos municipis catalans, ha denunciat aquesta vegada l'alcalde de Girona , Carles Puigdemont, per haver declarat simbòlicament la seva ciutat territori català lliure. Malgrat que hom pugui

Wert i Rigau, com el duo Pimpinela

Imatge
La Consellera d'Educació, Irene Rigau, ha progonitzat una plantada al seu retrògrad homòleg a Madrid, José Ignacio Wert. És una desavinença real, la seva, o té components d'espectacle interessat? Foto: EFE. Desgraciadament, el nombre creixent de despropòsits protagonitzats pels nostres pretesos representants polítics provoquen que l'enginy dels ciutadans, a l'hora d'organitzar les protestes, es vagi refinant de forma directament proporcional al disbarat de torn. Si no es crida l'atenció d'una manera intel·ligent i vistosa és probable que la reivindicació quedi ofegada, en l'oceà d'indignació que ens aclapara actualment. L'ull tapat, a l'estil pirata, a esdevingut recentment un trist emblema de protesta contra la brutalitat policial. Les proclames, pancartes, vagues i performances  per a denunciar tota mena d'abusos es multipliquen a cada moment. El món educatiu també està a la palestra, dia sí, dia també. Recordo que, per tal de

Qui neteja la brutícia dels bancs?

Imatge
Imatge extreta de Google Després de vulnerar drets humans a cor què vols, amb total impunitat, els bancs segueixen en l'obstinada línia de voler-se rentar la cara. Fan servir una clàssica estratègia de màrqueting, amb la finalitat de greixar els mecanismes de compensació i neutralització psicològics, tan habituals en el gènere corrupte. Allà on hi ha quelcom realment podrit per camuflar, és habitual comptar amb una legió de famosos acomodats, disposats a atacar la immundícia més resseca, per un bon grapat de calés. Bé, sempre surt alguna estrella abnegada, que assegura que ho ha fet per amor a l'art. Al costat del fotògraf de torn, explica que ha entregat la generosa suma a una coneguda ONG, la qual treballa sense descans per ajudar els pobres, perquè mai no deixin de ser pobres. Ja ho he comentat en altres ocasions: aquesta gent em fa més por que una pedregada. Frega que fregaràs, rasca que rascaràs, proven d'eliminar l'adherida greixina que acumula la màfia

La llei del silenci en l'assetjament sexual

Imatge
Imatge extreta de Google  Reprenc el fil del darrer post per procurar analitzar amb més detall  l'opacitat que tot sovint envolta els casos d'assetjament sexual, els quals són  tapats cínicament pels membres de certes organitzacions corrompudes i tenen tràgiques conseqüències per a les víctimes, massa sovint oblidades i menystingudes. Algunes d'elles són titllades de mentideres o desequilibrades, mentre que l'agressor surt indemne de la situació. En el cas de Savile, la brutalitat va ésser silenciada, rere magnífiques condecoracions, rebudes de mans d'altes instàncies. ¿Com és possible que el mal aconsegueixi obrir-se camí amb tanta facilitat? ¿Quina esperança conserven les víctimes de ser rescabalades, ni que sigui una mica, per tot el sofriment que varen haver de suportar? Centenars de menors, en edat d'escoltar encara contes de fades, que necessitaven creure en un món just, van ser violats fredament per un personatge malvat que els va manllevar la inn