Si plores perquè has perdut el Sol...

Sóc la princesa Sol i vull explicar-vos la desgràcia recent que ha viscut el nostre regne. El futur el veiem fosc però tenim forces per lluitar. Resistirem. Els meus pares han insistit perquè em posés a escriure aquestes ratlles. L’any que s’acosta compliré la majoria d’edat i asseguren que haig d’estar preparada per afrontar temps difícils. Algun dia, espero que sigui llunyà, hauré de rellevar-los en algunes de les tasques que realitzen i volen que entengui bé tot el que està succeint, sense perdre ni un sol detall. També diuen que a ells els van explicar moltes mentides i desitgen que jo ho vegi tot més clar, que no em deixi entabanar, amb històries falses i promeses vanes. Us ho explicaré amb les meves paraules. I no serà fàcil perquè el que us haig de contar és l’episodi més trist que he conegut en la meva vida. La mare va narrar-vos els esforços titànics que va fer la nostra família per procurar remuntar la crisi provocada per les pluges, que van arruinar les collites i van depaup

Les princeses no sempre viuen felices i mengen anissos. Algunes no encaixen en el paper que els han assignat i altres han d'afrontar interminables adversitats, carregades de força i de coratge. Capítols primer, segon, tercer, quart, cinquè i sisè. Capítol setè. Capítol vuitè. Una nova ombra amenaça amb destruir la vida al regne. Propera entrega, aviat a les seves pantalles...

Vaig trucar a la meva ETT, eren exactament les 17h. Un 22 de desembre. Encara no havia cobrat el mes de novembre i esperava que m'haguessin ingressat tot el que em devien. Però no. Tenia exactament 25 € al banc i el meu marit estava a l'atur, sense ni cinc a la butxaca. Aquella tarda, havia de comprar els regals pel nostre fill, per fer cagar el tió, i quatre coses per picar, perquè ja tenia coll avall que no faríem cap sopar de l'altre món. A l'altra banda del fil, l'enèsima secretària que havia vist desfilar per aquella empresa, em va contestar, tota pàmfila, que no tenia ni idea del que podia haver passat i que el responsable no hi era per donar-me una resposta. Sabia que m'estava mentint, la molt porca. En tenia la convicció perquè els enganys descarats eren marca de la casa. Vaig agafar un bus a la parada més propera i em vaig plantar a l'oficina, per veure si tenia un parell d'ovaris per dir-m'ho a la cara. Vaig trobar-los tots dos, la mar d

L'escriptora Lucía Etxebarria va escriure al seu Facebook que deixaria de publicar, atès que el nombre de descàrregues il·legals a la xarxa superava les vendes de seu últim llibre i no es veia amb cor de sobreviure de l'ofici. L'anunci ha causat un autèntic rebombori virtual. Foto extreta d'aquí . A Espanya torna a governar el Partit Popular i Lucía Etxebarria ha provocat -involuntàriament o no- un altre escàndol sideral. Sembla que tot sigui al seu lloc, en aquest racó de món, tan previsible i encarcarat. Determinats drames cíclics esgotarien fins al màrtir més sofert. Com que amb el primer tema m'embolicaria força, escullo el segon, sense ànim de tirar més llenya al foc sinó d'extreure quelcom positiu d'aquest foc creuat, entre la famosa autora i els pirates. Personalment, no penso que es tracti d'un debat entre bons i dolents. Una picabaralla entre víctimes i lladres. Simplement, estem davant d'un conflicte del nostre temps, que demana alguna so

Expressió de dolor extrema entre els nord-coreans, arran de la mort del dictador comunista Kim Jong-il. Foto extreta del diari El País . Entre l'any 1947 i 1948, el britànic George Orwell escrivia una de les novel·les distòpiques més famoses de tots el temps: 1984. El nom de l'obra va sorgir, simplement, de capgirar les dues darreres xifres de la data en la qual va ser concebuda. L'autor volia cridar l'atenció sobre els perills de les dictadures i transportava el lector a un paisatge humà apocalíptic, on hi manava la tirania del socang . La mirada constant del Gran Germà controlava el més mínim detall, fins i tot podia entreveure els propòsits secrets dels aterrits habitants d'Oceania, que havien esdevingut individus mecanitzats, mancats de qualsevol essència humana. No es pot negar que les metàfores que utilitza Orwell són fascinants i, de manera indirecta, ens porten a reflexionar sobre la naturalesa de la democràcia i amb quina facilitat la podem perdre.

El debut de Chelse Clinton a la televisió ha rebut crítiques contundents per part de la premsa nord-americana. Alguns analistes veuen la seva aparició mediàtica com una estratègia per fer el salt cap a la política. D'aquesta manera, rellevaria els seus poderosos progenitors i donaria continuïtat a la dinastia Clinton. Foto Peter Kramer. Convindreu amb mi que, si aspirem a viure en plena democràcia, el nepotisme és una de les múltiples xacres que necessitem combatre. Abans de la primavera àrab, Gamal Mubàrak es perfilava com a clar successor del seu pare. Els ciutadans no podien tolerar el descarat absolutisme en el traspàs de poders, la qual cosa va sumar-se als nombrosos abusos que van motivar la revolta de la plaça Tahrir. En paraules de l'escriptor Alaa Al Aswani, el faraó tractava Egipte com si fos una granja de pollastres. El govern podia heretar-se, còmodament, de pares a fills, sense que existís una autèntica participació ciutadana. No sabem si la transició serà per a

El passat divendres, al voltant de les 22h, es va trobar el cos mort d'una dona a la via, a uns 800 m de l'estació de Maçanet-Massanes (a la imatge). La informació va aparèixer publicada a la premsa de dissabte: Diari de Girona , Diari Ara i La Vanguardia , entre d'altres. Si mai coneixeu un escriptor que es trobi en plena crisi creativa, no ho dubteu ni un moment: aconselleu-li els trens de la Renfe com a font d'inspiració. Recomaneu-li que s'emporti un bloc de notes, un llapis esmolat i, òbviament, que mantingui els cinc sentits molt oberts. Si no passa res especial, que pari bé les orelles, perquè segur que algun viatger està explicant la seva intimitat amb pèls i senyals a algú, pel mòbil o en directe, sense el més mínim pudor. Assegureu-li que, malgrat que a vegades no donarà crèdit a determinats relats, que no serien creïbles ni en els serials més recargolats, aquelles històries tenen un potencial extraordinari i poden sedimentar en una magnífica novel·la. Q

Una de les muses del franquisme ha participat en el CD de La Marató d'enguany. A la imatge, la portada d'un disc nadalenc del 1965. La Història recent d'aquest país és com un liquen llefiscós, que portem enganxat a l'esquena. A cada moment, apareixen mostres de la seva resistència a abandonar-nos. Aquest és el preu de no aixecar les catifes, de deixar que la brutícia es vagi podrint, mica en mica. Un dels molts interrogants que planen sobre el cap d'un fill de la Tansició està relacionat amb la incredulitat que genera la presència constant de determinades muses del franquisme a la televisió. Hem vist Raphael cantant el Tamborilero a les pantalles franquistes de Cuéntame. Hem conegut tota la seva família, a les revistes del cor, en fotos setinades i titulars aduladors, que els abracen amb tendresa. I després ens l'hem empassat infinites vegades, en gales de tota mena, amb el seu etern somriure i la seva postureta histriònica. Personalment, dins de la meva co

Les nines Monster High vénen acompanyades d'una poderosa campanya de màrqueting i són la sensació de la temporada Se suposa que les Monster High tenen vocació de trencar amb la tradicional imatge de Barbie. Tan pàl·lides i amb unes cames com filferros, algunes d'aquestes nines em recorden el polèmic heroin chic de les models dels noranta, capitanejades per Kate Moss. Ben lluny d'haver desaparegut, l'esmentada estètica encara està present en els blogs que fomenten dietes draconianes , entre altres estratègies per perdre pes de forma dràstica. Reneixen també en les revistes més prestigioses. Recentment, ha esclatat una polèmica encesa a la xarxa, arran de la publicació a Vogue d'unes fotografies fantasmagòriques de Steven Meisel, a la top Karlie Kloss . Tant Meisel com Vogue s'havien mostrat compromesos en la lluita contra els trastorns alimentaris. Però ara la truita s'ha girat -capricis de la moda!- i no han pogut reprimir l'impuls de retratar un

Una imatge insòlita ha reflectit recentment la cara amarga de la tirania financera. La ministra italiana Elsa Fornero no va poder reprimir les llàgrimes , durant la conferència de premsa on s'anunciaven les dràstiques mesures del flamant govern tecnòcrata, liderat per Mario Monti. Foto Pier Paolo Cito. La Ministra de Treball italiana es mou bé en les entranyes de l'elit financera, d'altra manera, hauria estat complicada la seva presència en l'executiu de Mario Monti, home de Club Bildelberg i Goldman Sachs. Amb tot, les seves llàgrimes són la constatació empírica que existeix un cor humà, que batega en l'interior dels executors de les salvatges tisorades. Elsa Fornero és una dona intel·ligent i formada, per això sap que les mesures imposades en el decret que va haver d'anunciar, pomposament anomenat Salva Italia , tindran tràgiques conseqüències. El col·lectiu de la gent gran és un dels més vulnerables en situacions de depressió financera. La precarietat de les

Logotip de la Shopping night Barcelona. Imatge extreta d'aquí . El passat dimecres vaig donar un tomb per la Shopping night Barcelona , que va resultar ser tot un èxit d'assistència , segons ha informat la premsa. La sensació que es vivia a Passeig de Gràcia era d'eufòria, entre tantes propostes lúdiques i les llums enceses, que feien un goig espectacular. Em va fer la impressió que ens havien extirpat de l'univers de la crisi per traslladar-nos a un paradís magnífic, tenyit d'un color esplendorós. Com que tinc la butxaca més aviat escurada -com és habitual- no vaig comprar res. Potser m'hauria animat a adquirir alguna peça de roba però els números són els que són. Segons els organitzadors, l'objectiu principal no era generar consum immediat sinó promoure aquella zona de la ciutat com a pol d'atracció comercial. Després d'haver passat una tardor horribilis , sembla que aquesta nit glamurosa sigui una terapèutica bombolla d'oxigen, que aju

Javier Bardem i família van participar en una manifestació a favor dels drets del poble sahrauí . Recentment, l'actor recollia un premi a Nova York de mans de la reina Sofía, juntament amb altres celebritats. Són compatibles ambdues activitats? Mantenir un compromís ferm amb alguna causa justa no és cosa fàcil. A la primera de canvi podem caure en clamoroses contradiccions. Generem un boicot per protestar contra la teleporqueria. Per altra banda, però, mirem els programes més casposos quan ningú no hi és per a jutjar-nos. Critiquem rabiosament els mètodes carronyaires les revistes del cor i, al mateix temps, ens falten cames per comprar el darrer exemplar de Lecturas , per conèixer els detalls més recòndits de l'últim escàndol de la temporada. Clamem contra el menjar escombraria, malgrat que de tant en tant també en consumim... Així podríem continuar, amb determinades cadenes de roba, multinacionals de la informàtica i un llarg etcètera de condemnables xacres per a la humanitat

L'executiu espanyol en funcions ha indultat el conseller delegat del Banco Santander , Alfredo Sáenz, de la pena de tres mesos de presó i suspensió de l'exercici professional . Imatge Cadena Ser. Fa una colla de setmanes, ens qüestionàvem en aquest blog si la imposició de l'escut antímissils a la base naval de Rota, seria la darrera barrabassada del Govern de Zapatero. Una decisió profundament torbadora, en un Estat que es fa dir democràtic. Recordem que, de la mateixa manera que es va reformar la sagrada Constitución a corre-cuita, tot prescindint de l'opinió ciutadana, es va optar per la tàctica bel·licista, en la més absoluta opacitat i sense convocar ni un trist referèndum. La resposta a la pregunta ha estat que no. L'executiu socialista ha decidit posar la cirereta del pastís, justament a un pas d'abandonar la seva missió de timoners del Titanic. Ara com ara, no se sap si, en aquesta ocasió, el PP estava assabentat de la polèmica mesura o els eterns riva

Filla amb la seva mare, quadre extret de Google. Desgraciadament, un dels temes estrella del consultori segueix essent la violència de gènere. Tant de bo aquesta fos una tragèdia exclusiva del 25 de Novembre. Setmana rere setmana n'apareixen nous casos, no tan sols a les pàgines dels diaris, també en la nostra quotidianitat més propera. Aquesta és una qüestió que em preocupa especialment i de la qual procuro ocupar-me força sovint al blog. Penso que encara no som conscients de fins a quin punt el masclisme pot ser devastador per a la nostra salut. Evidentment, els homes també se'n veuen afectats, encara que no de la mateixa manera. Per un costat, tenim l'encasellament de rols al qual es veuen igualment sotmesos. Per altra banda, quan són ells qui pateixen la violència, la mateixa tirania patriarcal els impedeix expressar obertament els sentiments i cercar ajuda, quan la necessiten amb urgència. ¿Un home de debò es deixaria maltractar per la seva parella? La crua rea

El 20 de novembre del 1975 va morir el dictador Francisco Franco. Més de tres dècades després, qüestions com la memòria històrica i la plena democràcia resten sense resoldre . Foto extreta de Flickr . No puc explicar-vos què feia quan Franco va morir. Bàsicament, perquè no havia nascut. He escoltat amb interès les historietes de familiars, coneguts i saludats, en una data tan assenyalada. En la majoria de casos, em feia ben bé la impressió que aquelles narracions quotidianes es referien a una mena de batalleta remota, de nul·la vinculació amb el present. Que si aquest va brindar amb cava, que si l'altre va tornar de l'exili. De la seva boca, tot semblaven bons auguris. Val a dir que també hi havia testimonis del 20-N que optaven per un silenci obstinat i escèptic, que feia grinyolar les versions més falagueres. La intuïció infantil, més aguda del que hom pot recordar a l'edat adulta, deixava entreveure els secrets més amargs del passat històric. Durant l'anomenada e

La campanya Unhate de Benetton ha causat el rebuig encès del Vaticà i de la Casa Blanca . Els diferents muntatges fotogràfics estan inspirats en el petó històric dels dirigents comunistes Erich Honecker i Leonid Brèjnev. L'artista Dmitri Vrubel va plasmar-lo en el Mur de Berlín Tot caminant per Passeig de Gràcia, ahir em va sorprendre la cua que hi havia davant de la botiga H&M. Ignorava què podia motivar aquella gentada, que s'arrenglerava pacientment en una llarga filera. Un exèrcit de formiguetes, restava dempeus, durant no sé quanta estona, per vés a saber quina promoció. No vaig poder resistir la temptació i vaig apropar-m'hi per tafanejar. Al capdavall, jo tampoc estic al marge de la febre consumista. En contemplar l'aparador -fins i tot hi havia gent que en tirava fotografies-, vaig descobrir que la causa d'aquella expectació era la línia que Versace havia dissenyat per la coneguda marca. Contràriament al que suposava de bon principi, els preus de les pe

Tant el populisme ultradretà com el fonamentalisme wahhabita, utilitzen el cos de la dona per a protegir els seus interessos Llegeixo que Plataforma per Catalunya segueix en la mateixa línia populista i utilitza reiteradament el burca com a element central de la seva propaganda xenòfoba. Recentment, la formació liderada per Josep Anglada , en un espot electoral, ha emprat la imatge d'una dona completament tapada, que contempla els atemptats de l'11-S, asseguda davant de la televisió. Aquest compendi visual mostra fins a quin punt la manipulació i la ignorància poden apoderar-se de la política. La clara intenció de difondre la por respecte una suposada invasió terrorista, condueix cap a situacions esperpèntiques. Això no obstant, apel·lar al burca és un recurs que crida l'atenció i aconsegueix un notable rèdit electoral per als partits extremistes. Fins i tot les formacions que mai no havien entonat discursos racistes pugen al mateix carro i fan servir el burca com a espan

Torna a sortir a la llum pública l'escàndol de corrupció vinculat presumptivament a Iñaki Urdangarin. Feia temps que se sentien tocar campanes. Foto AFP. Haig de confessar que mai no vaig entendre aquella escapada furtiva cap a Washington . Tan ben integrats que estaven a Barcelona. Ens van abandonar, així, com si res. Un parell de catalans adoptius més, abocats a l'exili. Entre La Caixa , el Barça i les vacances a Mallorca s'hi devia viure la mar de bé. Com oblidar les cròniques afalagadores de La Vanguardia, per altra banda. Aquells banys escumosos de paraules, calentons i relaxants. Quines ganes de passar fred als Estats Units. Canvia la mainada d'escola, que no són poca descendència. Fes el trasllat de domicili, etcètera. Els negocis els van empènyer a deixar el caliu de la llar. Primer és l'obligació que la devoció. O potser va ser aquell atemptat mesquí, que va patir la residència de Pedralbes . El món és ple de pertorbats. Fos com fos, els ducs de Palma v

L'espot electoral dels "tres maniquís" ha escalfat el darrer tram de la campanya. Foto diari Ara. Les retallades en matèria sanitària, educativa i social superen les fantasies més macabres que m'hagués pogut fer en el passat, respecte la política catalana. I mireu que no tenia grans expectatives. Ja no serveix de res que cap candidat s'emboliqui amb la senyera i es posi la mà al cor. Els ciutadans estem més cremats que la pipa d'un indi. Qualsevol intent electoral de vendre l'adoració pel país és rebut amb una suspicàcia indissimulable. El proper agosarat que torni a dir que estima Catalunya tindrà tots els punts per ser un sospitós habitual. Com acostuma a passar en els afers amorosos, quant més exaltades són les promeses passionals, més fosques són les pulsions que oculta l'enamorat. Penso també en aquell crac del futbol que besa tendrament l'escut del club, mentre l'afició el contempla embadalida. A la primera de canvi, el prometedor fitxatg

És probable que Vladimir Putin sigui escollit altre cop president de Rússia Imagineu-vos que viviu en un país on la principal opció presidencial és un home anomenat Vladimir Putin. Les eleccions russes són a la cantonada i tot sembla indicar que podria sortir-ne novament vencedor. Amb aquesta perspectiva, fins i tot el parell de candidats per al 20-N semblen una bona alternativa. Si tenim en compte que Putin silencia sistemàticament la veu de l'oposició, hom es pregunta de què serveix tota aquesta farsa democràtica. No cal recordar la quantitat de periodistes que hi han deixat la pell, durant el seu règim brutal. A la meva manera de veure, al marge de la minúscula finestra a la democràcia, oberta durant la perestroika , tota la resta ha estat pura barbàrie. El pitjor del comunisme és el que va venir després, va escriure algú. Sens dubte, una frase controvertida però la realitat és inquietant. La rapinya organitzada, que ha enriquit de forma descomunal els grans oligarques, ha arros