Si plores perquè has perdut el Sol...

Christine Lagarde substituirà Dominique Strauss-Khan al capdavant del Fons Monetari Internacional i serà la primera dona en ocupar aquest càrrec Després que DSK decidís renunciar al càrrec, segons ell, per protegir l'honorabilitat de la institució, la designació de la Ministra d'economia francesa té un efecte cosmètic refrescant. Gràcies a una intensa campanya mediàtica, ens havíem imaginat l'antic director com un autèntic tigre de Bengala, tot abraonant-se brutalment sobre una humil cambrera d'hotel. Les víctimes que ara el denuncien, després de molts anys de silenci, només ha fet que reforçar la imatge d'home faldiller i abusador. El cabell platejat i la rutilant elegància de Lagarde resulten una benedicció per a la vista. Vet aquí l'aparador. Aparentment, el model de mascle alfa serà substituït per una línia d'actuació més femenina. El cas judicial que té pendent Lagarde , no ha frenat pas el seu nomenament. Pregunta obligada a la flamant directora, e

A la Mònica Terribas i l'Emili Manzano se'ls veia molt ben avinguts, a La nit al dia, un altra interessant proposta evaporada de la graella , quan el presentador de L'hora del lector hi participava. Hi havia feeling . Res no feia presagiar que l'aleshores periodista -ara no sé com l'hauríem d'anomenar, perquè no veig gaire clara la seva feina- aniquilaria uns anys més tard el celebrat espai de lectura. La misteriosa desaparició dels programes de llibres del 33 mereixeria un capítol a part. No disposo de dades suficients per escriure el que intueixo, no obstant això, podem aventurar-nos a fer unes quantes reflexions. Com sempre, les vostres aportacions seran benvingudes. Recordem que Manzano va prendre el relleu a Vicenç Villatoro, després de clausurar el Saló de lectura de BTV, en un context de marcades desavinences amb l'Ajuntament de Barcelona. Els autèntics motius del tancament, l'any 2006, tampoc van quedar gaire clars. Després de quatre a

Els familiars de les víctimes de Castelldefels reclamen una reactivació judicial del cas. Foto Alberto Estévez/Efe. S’ha repetit la mateixa escena horrorosa. Altra vegada hem hagut de presenciar el desesperat lament d’un grup de víctimes desateses per l’Administració. El telenotícies els ha concedit uns minuts per a la legítima queixa. D’aquí uns dies, tornaran a relegar-les a l’oblit. Sense més recerca ni reivindicació. Sense complicacions. La quota mediàtica indispensable, absent de profunditat. Planera com un full de paper. Buida i ràpida. Distorsionada. No hi ha temps per a res més. No pas per aquestes qüestions. Fa exactament un any, arran de la tragèdia de la nit de Sant Joan, a l’estació de Castelldefels, tot eren mostres de condol i promeses de suport. Avui, sabem que la investigació encara està en bolquers i l’atenció psicològica, a familiars i amics, ha brillat per la seva absència. Amarga sensació de déjà vu . Una filera de drames apareix davant dels meus ulls, de

El tractament mediàtic del bacteri E.coli resulta d'allò més desconcertant. Darrere del soroll persistent, sovint s'hi amaga alguna cosa terrible. En boca d'alguns experts, se senten tocar campanes de guerra biològica . Un cop més, naveguem entre cortines de fum, acusacions sense fonament i algunes opinions solvents. En un tèrbol mar informatiu, és molt difícil destriar el gra de la palla. Bé, si més no, sabem que és improbable que el telenotícies ens ofereixi la resposta. Més val això que no res. Arran de la crisi del cogombre, no puc evitar recordar que, recentment, s'han complert 30 anys del vergonyós muntatge de l'oli de colza, suposadament adulterat amb anilines. Pel que he pogut llegir, les desenes de milers de víctimes d'aquell experiment amb armes químiques -perquè això és el que realment va ser- encara se senten oblidades. A aquestes alçades del partit, alguns mitjans s'entossodueixen en defensar la versió oficial, malgrat que disposem de b

Efe Esperanza Aguirre es va enfadar quan va saber que els mitjans internacionals comparaven Espanya amb Egipte. Segons la presidenta de la Comunitat de Madrid, la primavera àrab no té res a veure amb el moviment 15-M. Per ser més acurats, Aguirre es va indignar, perquè ara tothom està molt indignat, a la seva manera. Val a dir que Espe ha sabut adoptar un to més populista, tot prometent que hi haurà llistes obertes , en les properes eleccions autonòmiques. Com era de preveure, la proposta ha estat adequadament aplaudida en els mitjans afins, els mateixos que qualificaven de perroflautas , els acampats a Puerta del Sol. Veurem fins on arriba la seva paraula. Artur Mas va utilitzar una expressió semblant per a referir-se a l'assetjament que van patir els diputats a la Ciutadella, per part d'alguns manifestants, que van obligar-lo a desplaçar-se per aire, en comptes de fer-ho a través dels mitjans terrestres habituals. Amb el pas dels dies, els fets han perdut gravetat, a f

El president de Justícia i Pau, a l'acampada. Foto Vilaweb. Començo amb la preceptiva condemna a la violència, no fos cas que per posicionar-me al costat de l'Arcadi Oliveres algú em pogués acusar de donar suport al vandalisme. És evident que el moviment 15-M molesta, perquè fa tremolar grans interessos. Això no és cap secret com tampoc ho és l'escàs marge de maniobra que tenen els mitjans de comunicació per denunciar determinats abusos. Trobaríem exemples a cabassos de violència econòmica, silenciada sistemàticament en ràdios, diaris i televisions -massa ocupats en discutir hores i hores sobre el darrer enfrontament Mourinho-Guardiola- . No fem veure que venim de l'hort perquè tots coneixem aquesta sopa. No ens estirem dels cabells per quatre brètols que reaccionen amb hostilitat, perquè les tones de porqueria amagada -per molts d'aquests que ara criden pels platós- també fa mal a la democràcia. Un mal profund, lacerant i durador. Tots aquells que han mirat cap

Silvio Berlusconi ha sortit malparat dels quatre referèndums proposats a Itàlia. Estic fermament convençuda que les persones grans haurien de tenir un paper més rellevant en la política mundial. Escoltar la seva veu és un imperatiu global. Penso, potser m'equivoco, que als Estats Units no és tan infreqüent com a Europa la presència de professionals d'edat avançada, que decideixen ocupar un càrrec polític destacat. Això no exclou que adoptin un rol concret, en funció del seu potencial físic i mental. La saviesa del sènior és un magnífic complement a la rauxa dels novells. Durant aquests dies de protesta massiva, s'ha vist clar el grau de complicitat i respecte que mantenen, en relació a temes fonamentals, de gran transcendència social. Stéphane Hessel, José Luis Sampedro o Arcadi Oliveres han estat, d'una o altra manera, al costat dels indignats més joves, per oferir-los el seu inestimable coneixement, com a possible guia del moviment. Òbviament, aquest fet no té res

Sarah Jessica Parker i Noomi Rapace són Carrie Bradshaw i Lisbeth Salander, respectivament Devia ser una de les poques mortals que encara no havia vist ni un capítol de Sex and the city . Per obra i gràcia de l'embafadora Divinity -una cadena que aglutina tones de tòpics ensucrats-, ja me n'he empassat uns quants. Les aventures de Carrie Bradshaw i les seves amigues, inaguantables totes elles, només es poden acceptar en clau de fantasia eròtica. Al meu entendre, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Carrie és columnista de prestigi, icona de moda, ciutadana glamurosa de New York , amiga exemplar, soltera autosuficient i amant apassionada. Esbalaïda, he navegat per alguns blogs de fervents imitadores del seu lifestyle. Espero que no necessitin una farmaciola farcida de psicofàrmacs, per haver-ho de superar. Si aquest model de dona alliberada és la substitució de les trampes tradicionals, no sé amb quina mentida em quedaria. Amb cap, segurament. Preferiri

Foto Guillem Sánchez Ja sabem que l'art de la dimissió , inherent a la democràcia des dels seus tendres orígens, no és el punt fort de la major part de polítics d'aquest país. Si tiréssim d'hemeroteca, quedaríem esgarrifats de la impunitat de què gaudeixen. Qualsevol de nosaltres, en cas de tenir feina, no necessitaria ni una mil·lèsima part d'incompetència, per rebre una solemne puntada de peu al cul. Vet aquí la desafecció. Com si no hi hagués un abisme prou desolador entre ciutadania i Govern, els nostres pretesos representants encara s'entossudeixen de forma pueril a mantenir-se en el poder, malgrat haver demostrat sobradament la seva manca de capacitat. No en marxen ni amb aigua calenta. Malgrat el depriment escenari, alguna ànima càndida encara devia esperar un tímid gest de penediment per part de Felip Puig. Després de les flagrants irregularitats comeses durant la càrrega policial als indignats, hi va haver una pluja de denúncies. A la preocupant viol

El tàndem Sánchez-Camacho-García Albiol, en plena campanya. Flickr. Malgrat que en altres escenaris no hagi tingut la més mínima importància, la llista més votada ha esdevingut la consigna que CiU ha emprat per a justificar que personatges tan inquietants com García Albiol prenguin possessió de l’alcaldia de Badalona. Està per veure si els nacionalistes tindran cap mena de pudor a l’hora de pactar amb Plataforma per Catalunya, per assolir El Vendrell i Salt. Paradoxalment, s’esgrimeix un argument democràtic per a permetre que discursos que promouen la xenofòbia formin part activa dels nostres Ajuntaments. En el cas de SORTU, es va estendre un debat nacional, a pulmó obert, sobre el fet que aquesta formació, malgrat haver condemnat el terrorisme i haver-se’n posicionat al marge, pogués mantenir encara algun vincle secret amb ETA. Com era de preveure, el PP de García Albiol va abanderar la retòrica del fals penediment de l’esquerra abertzale. Una estratègia que tindrà continuïtat

Foto de Pedro Madueño, La Vanguardia Un cop guanyades les eleccions, el pare del flamant President va regalar-li un timó amb una inscripció que ja és ben coneguda: cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra. Artur Mas no va dubtar a representar mediàticament el seu paper de dirigent de Catalunya, en una nova escena del gran teatre de la política. Es va fotografiar com un autèntic llop de mar que no tem la tempesta. Timó en mà, el capità es disposava a comandar el vaixell enfonsat per la crisi econòmica i el tripartit. En el cas de Felip Puig, el bat de beisbol ha estat un bon motiu per a la paròdia, corregida i augmentada després de la càrrega policial als indignats . Podem afirmar, de la mateixa manera, que el timó és un objecte que representa fidelment el líder convergent. No pas perquè l'utilitzi amb bon criteri sinó perquè hom diria que l'ha perdut i no sap on trobar-lo. He conversat amb alguns votants de CiU -no pretenc que representin la majoria-, que no esperaven

Foto Daniel G. Andújar Fa uns dies, llegia al Periódico de Catalunya que algun Mosso d'Esquadra, en la tristament famosa operació de neteja a plaça Catalunya, va expressar que si no portés uniforme, estaria assegut al costat dels joves, per a reivindicar més i millor democràcia per aquest país. Com que el duia posat, però, havia d’assumir el rol que li pertocava. Desconec si l’agent en qüestió estava a primera línia, repartint llenya, a tort i a dret. Fos com fos, de ben segur que va patir una jornada complicada, la qual, per altra banda, no seria comparable a la que sofririen els manifestants hospitalitzats. Si més no, els pacifistes indignats gaudien de coherència interna. Restar immòbils, amb els braços alçats, mentre aguantaven la pluja de garrotades, estava en harmonia amb els seus principis, per més ingenus que puguin semblar, als ulls d’alguns ciutadans. La solidaritat local, nacional i global, actuaria també com un bàlsam, per a les ferides de la violència matinal. La vi