Si plores perquè has perdut el Sol...

Que en els meus anys la joia recomenci, sense esborrar cap cicatriu de l'esperit. Oh, Pare de la nit, del mar i del silenci, jo vull la pau -però no vull l'oblit. Màrius Torres Aniversari

Tony Soprano (James Gandolfini) s'abraona violentament sobre la doctora Melfi (Lorraine Bracco), en una de les  nombroses ocasions en què se salta els límits de la teràpia. El líder de la màfia de Nova Jersey ha de gestionar els maldecaps que li generen tant la seva família com l’obscur món del crim organitzat en el qual opera. La psiquiatra, per la seva banda, no sempre veu clar com ha d’enfocar el tractament d’un pacient amb aquest singular perfil. Imatge: HBO. De totes les sèries que he vist fins ara cap m’ha fascinat de la manera que ho ha fet l’extraordinària creació de David Chase The Sopranos (1999-2007), la qual no descarto tornar a veure en el futur. A banda d’ésser un clàssic de la ficció sobre gàngsters, per la seva indiscutible qualitat, ofereix una visió controvertida i brillant de la psicopatologia contemporània i de la forma que tenim d’abordar-la. Tal com ha apuntat el mateix Chase, també hi ha implícita una crítica al capitalisme. A través de l’e

Una hipnòtica desfilada de Pikachus celebrada a la ciutat japonesa de Yokohama, l'agost de 2014. Vídeo extret de Youtube . D'ençà del llançament de Pokémon Go que els mitjans s'han omplert de tota mena de notícies referents al seu impacte social. La primera onada d'informacions es referia, sobretot, a les incomptables bondats. El turisme es beneficiaria d'una nova injecció econòmica, gràcies a l'atractiu que suposava col·locar els animalons en llocs estratègics. Els progenitors explicaven, del tot sorpresos, com els adolescents havien abandonat sobtadament el sedentarisme. Ja no romanien durant hores davant de la pantalla, escarxofats al sofà, sinó que ara caminaven quilòmetres i més quilòmetres, a la recerca de les bestioletes animades.  Als Estats Units, es feia broma sobre el fet que   el videojoc  havia derrotat Michelle Obama en tan sols uns dies, en la seva croada per aconseguir que els nord-americans practiquessin exercici físic.  La comun

L'activista Lagarder Danciu és reduït per un grup de guardespatlles, després d'irrompre en un míting del PP, tot cridant " El PP, sois la mafia ". Fotografia extreta d 'El País : Álvaro García. “No concebo la vida sense lluita” Lagarder Danciu.   Sociòleg, treballador social i activista . Es fa difícil que un sol ésser humà arreplegui tantes etiquetes potencialment estigmatitzadores com el popular “sense sostre” Lagarder Danciu . Tal com s’ha exposat a la premsa, l’incombustible activista es defineix com a gitano, romanès, ateu, gai, rodamón i okupa. Per acabar-ho d’arrodonir, a través de les xarxes socials, ha explicat obertament que pren medicació per al VIH i que en alguna de les múltiples detencions de les quals ha estat víctima, la hi han presa com a mesura repressiva. Així doncs, les mateixes etiquetes nacionals, ètniques, sanitàries o d’orientació sexual que serveixen per a legitimar la normativitat i excloure’n els cada cop m

  La blogaire Sarah Coffman va idear el projecte Line Series , una de les nombroses iniciatives crítiques amb els cànons estètics imposats a les dones que ha tingut èxit a la xarxa.   Foto: Terrance Smalls. Ahir llegia a La Vanguardia que una cadena de roba britànica havia decidit  tapar els miralls dels emprovadors de senyores perquè considerava demostrat que, en no agradar-los la imatge que veien reflectida, les potencials compradores eren menys propenses a adquirir la peça en qüestió. Per aquesta raó, havien decidit tirar pel dret: mort el gos, morta la ràbia. Evidentment, la dràstica mesura ha estat durament criticada perquè no té en compte per a res la tirania de la imatge, especialment cruel en l'univers femení. En comptes d'apostar per l'acceptació del cos, s'optava directament per la seva "aniquilació". Al meu entendre, aquest és l'estil de proposta destructiva en la qual també podem caure fàcilment quan ens endinsem en dietes restrict

"I em vaig preguntar: a nosaltres, els metges, per què ens paguen tant?" Sami Timimi, psiquiatre infantil britànic Abans que el fantasma del pare de Hamlet revelés el gran secret, el sentinella Marcel -que no té res a veure amb l’àngel de la guarda de Jorge Fernández-Díaz- sospitava que quelcom feia pudor de podrit a Dinamarca [ Something is rotten in the state of Denmark ]. Això mateix és el que pensem cada cop amb més freqüència els ciutadans, en aquesta societat, corcada per la corrupció. Quan tenim sospites que es produeixen irregularitats, tenim l’opció de provar de posar-hi remei -tal com va fer Hamlet amb la mort del rei, assassinat a mans de son germà- o bé mirar cap a una altra banda, la qual cosa, segurament, ens estalviarà una bona colla de maldecaps. Potser és per l’aversió a nedar a contracorrent que la primera opció no és precisament la més habitual. Permeteu-me que posi un parell d’exemples recents d’aquesta indolència: el primer,