Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2010

L'enigma Carmen Laforet

Imatge
[L'escriptora Carmen Laforet] Vaig assabentar-me per La Vanguardia que una biografia de l’escriptora Carmen Laforet - Una mujer en fuga. Biografía de Carmen Laforet - havia guanyat el Premi Gaziel de Biografies i Memòries, treball que veurà la llum la propera primavera (suposo que pels imperatius comercials de Sant Jordi). La veritat és que sabia ben poca cosa de l’autora de Nada , però arran d’aquesta notícia, suggestionada per l’aura de misteri que l’envoltava, m’he informant una mica de la seva trajectòria. Carmen Laforet va guanyar la primera edició del premi Nadal molt jove, l’any 1944, a l’edat de 23 anys. Segons he llegit, ja em corregireu si m’equivoco, l’escriptora no va pair la gran expectació que van aixecar tant ella com Nada , que va ser traslladada al cinema . Atès que l’obra presentava trets clarament autobiogràfics, molta gent del seu entorn s’hi va sentir identificada i li ho va retreure, reacció que va tenir un impacte significatiu en el seu equilibri emocional.

Sabina Spielrein

Imatge
[Kira Knightley serà Sabina Spielrein] La psicologia analítica o profunda, fundada pel psiquiatre suís C.G. Jung, es considera més femenina que la del patriarca de la psicoanàlisi, Sigmund Freud. Jung estudià conceptes com la intuïció o la presència d'allò femení en la psiquis humana, l'ànima, i va desenvolupar una teoria que incorporava elements de l'espiritualitat oriental. Mentre que el cercle psicoanalític fou un club eminentment masculí, Jung va comptar amb la presència de nombroses dones al llarg la seva trajectòria professional i personal. Entre les més destacades hi ha l'esposa, Emma Jung; l'amant, pacient i deixebla, Toni Wolff; l'eminent analista Marie-Louise von Franz o la secretària, Aniela Jaffé. Després de Jung, han estat moltes les autores que s'han interessat per la seva obra i n'han difòs el contingut a través de les seves particulars interpretacions: Jean Shinoda Bolen, Marion Woodman, Verena Kast, Clarissa Pinkola Estés... Les dones d

Facebook i temps líquids

Imatge
Ahir vaig seguir amb interès el debat al voltant de la intimitat al programa Banda Ampla . Els participants van intercanviar opinons sobre la presència d'escàners corporals als aeroports, càmeres de vigilància al carrer, els avantatges i inconvenients de ser famós o l'ús de xarxes socials a Internet. Penso que aquest darrer punt ja mereixeria un capítol a part perquè la utilització del facebook, per exemple, pot ser tan productiva com perniciosa i requereix que es prenguin certes mesures que, al meu parer, encara no són prou conegudes. Fins a quin punt una xarxa social es pot girar en contra de l'usuari? A part dels inqüestionables punts forts , els problemes que observo més freqüentment són: -L'excés de temps que s'hi dedica, que distreu l'atenció d'altres activitats importants. -La lleugeresa amb la qual es penja informació de la vida privada. -Els falsos rumors que circulen sobre persones que no es poden defensar. -La publicació de material d'amics o

Menys diners, menys salut

Imatge
L' Avui informa: Celestino Corbacho afirma en una carta als afectats que amb l’increment d’un 1% els pensionistes milloraran el seu poder adquisitiu. En el mateix comunicat, la Seguretat Social incrementa l’IRPF de la retribució un 2%. Els afectats asseguren que mai abans havien cobrat menys que l’any anterior. Entre els diversos efectes negatius que pot tenir una retallada de les pensions, hi trobem l'evidència que existeix una correlació entre ingressos baixos i un estat de salut pobre fet que, al seu torn, és susceptible de repercutir en un augment de les despeses sanitàries (un cop més, pa per avui i gana per demà). Per altra banda, tenint en compte que les persones grans són un col·lectiu creixent i especialment vulnerable en temps de crisi, es pot dir que la mesura del Govern, a part de tramposa, és cruel amb els més desafavorits. Vista la sensibilitat que gasta el senyor Corbacho, quan vinguin les eleccions, podria tenir la deferència de no vendre la moto de la justíci

"No tinc bones notícies..."

Imatge
Aquest cap de setmana vaig anar a veure Up in the air , un film que em va semblar perfectament prescindible i que, no obstant, resulta força entretingut. El guapo de George Clooney - aquell de les cafeteres , com diu una veïna del meu poble- es posa a la pell d'un executiu que viu literalment als núvols. Viatja d'una punta a l'altra del país, amb el seu inseparable trolley , contractat per diverses empreses que sol·liciten que acomiadi alguns treballadors, atès que els principals responsables no tenen el coratge suficient per fer-ho. La feina bruta , consisteix en amorosir al màxim el traumàtic moment, prometent que es farà un seguiment a la persona despatxada quan, en realitat, se l'abandona miserablement a la seva sort. La història es complica encara més quan apareixen en escena dues dones. Una d'elles és una joveneta brillant -a la fotografia- que pretén iformatitzar el sistema d'acomiadaments per abaratir costos i l'altra és una atractiva executiva que

Esquizofrènia, intervenció precoç

Imatge
Durant uns quants anys, els freaks televisius van ser una font d'ingressos important. Alguns d'ells patien problemes de salut mental evidents, trastorns psicòtics com ara l'esquizofrènia i a vegades deliraven davant de les càmeres, mentre el públic es recargolava de riure. Afortunadament, d'un temps cap aquí, aquesta pràctica ha anat minvant tot i que encara hi ha espais que utilitzen l'esmentat recurs per a despertar els instints més baixos de l'audiència. Com us podeu imaginar, a mi no em fa ni mica de gràcia (malgrat que he expressat la meva queixa als programes corresponents, mai no he obtingut cap resposta). Penso que a ningú se li acudiria fer befa d'una persona que pateix càncer o algun tipus de discapacitat, posem per cas. Aquesta mena de burla, tal com ho mostra Narcís Oller a La Bogeria , també es pot considerar un factor patogen i caldria que tots plegats prenguéssim consciència de fins a quin punt afavorim el sofriment dels malalts. Al llarg de

Jane Avril

Imatge
[Jane Avril, vista per Toulouse-Lautrec] "Jane Avril havia esdevingut, aquells anys, la ballarina predilecta de Toulouse-Lautrec. Se la tenia per espiritual i afectava ésser molt elegant. Ballant al Moulin Rouge, amb la quadrilla desencadenada, que dirigia la sensualitat rossa i suada de La Goulue, a Jane Avril se la veia plena de gràcia, distinció i talent. En el seu petit art era reflexiva i elaborava les seves figures coreogràfiques curosament. Aconseguia una dansa apassionada, harmoniosa i continguda, d'un calfred voluptuós. A Jane Avril li agradava vestir amb intencionada espectacularitat. Fins i tot en la seva roba interior: les quadrillles del can-can portaven, amb unànime disciplina, la roba interior blanca i les mitges negres, però Jane Avril sabia escollir la seva de colors: liles finíssims, roses frescos, delicioses puntes d'un groc llimona. Les mitges, tanmateix sempre negres, enfundaven unes cames i unes cuixes fines i àgils, que no eren massa del gust de l

Suport veïnal

Imatge
M'expliquen moltes persones grans que un dels aspectes que més enyoren del passat és una relació fluïda amb els veïns. Ho recorden de manera entranyable, quan veuen determinades sèries de televisió: Cuéntame , Amar en tiempos revueltos ... Troben a faltar l'entrar i sortir d'una casa a l'altra, la confiança de deixar els fills amb altres famílies, el fet de saber que, si tens un contratemps, comptaràs amb algú que vindrà donar-te un cop de mà. I es lamenten de l'individualisme imperant que, de mica en mica, s'ha anat apoderant de tots nosaltres. Els costa entendre que hi hagi veïns que ni es coneguin, que no es saludin quan es creuen per l'escala o passegen pel carrer. Després entren a internet i parlen amb desconeguts! Una qüestió valorada a l'hora de referir-se al seu benestar és una bona relació amb els veïns que, afortunadament, encara es conserva ben viva en alguns pobles i barris. Per la meva part, no tinc cap mena de dubte que aquest és un factor

Històries de superació

Imatge
Fa una colla de mesos, parlàvem de l'èxit editorial dels títols anomenats d'autoajuda i ho atribuíem al fet que vivim una època de crisi, en diversos sentits i aquesta mena de literatura, agradi més o menys, apareix com un recurs al qual recórrer. També és prou evident el moment de vaques grasses que travessen els gurus de la nova economia, l'optimisme o el creixement personal, sense saber massa bé si el que volen veure créixer és l'esperit o el compte corrent. Darrerament, llegeixo diversos diaris o suplements dominicals que dediquen força pàgines a recollir testimonis que relaten un renaixement vital, sorgit de la superació d'experiències traumàtiques diverses. Històries de persones que han sortit reforçades humanament de pous emocionals ben foscos. Són pares que han perdut un fill, persones que han patit (o pateixen) greus malalties, executius estressats que han reorientat la seva professió... En qualsevol cas, es tracta d'homes i dones que no s'han queda

Mina de bauxita

Imatge
El terrible incendi dels Ports i les seves tràgiques conseqüències ens deixen capítols més desconcertants cada dia que passa. Pels qui no seguiu el succés, us en recordo un dels darrers episodis: Medi Ambient ha autoritzat una mina de bauxita dins de la zona cremada, protegida pel PEIN i Xarxa Natura 2000. És inevitable formular-se les pitjors preguntes possibles. ¿Per quin motiu un grup que es defineix com a ecologista autoritza un projecte d'aquestes característiques? ¿Quins interessos s'amaguen darrere l'obstinada ocultació d'informació sobre les causes de l'incendi, per part de la branca verda del tripartit? I el més esborronador: el foc al bosc...era un encàrrec? Al meu parer, aquest afer situa el cas Palau o el Pretòria a l'alçada d'un inofensiu joc de criatures, cinc vides humanes es van volatilitzar entre les cendres i els principals responsables van mirar cap a una altra banda, mentre silenciaven les veus discrepants. A Horta de Sant Joan, no hi

Un home a les vies

Imatge
El primer dia de l'any,després de la revetlla amb els meus amics, vam agafar el metro a Paral·lel per tornar a casa a les vuit del matí. Una dona aterrida se'ns va apropar demanant-nos que "el salvéssim". En mirar vam veure un home, de mitjana edat i nacionalitat marroquina, que s'havia tirat a les vies. Entre plors i crits balbotejava que volia morir. Tres valents no van dubtar a baixar per salvar-lo, encara que s'hi resistia. Amb molt d'esforç, el vam posar fora de perill. Els agents de seguretat, que van trigar uns deu minuts, tot i que havien retardat el tren (ens veien per les càmeres?), van aparèixer caminant tranquil·lament per l'andana com si la situació no els incumbís. En acostar-se a l'home, que jeia a terra, el van mirar i un li va dir: "Tú, dame los papeles". Li vam demanar que no el tractés així, però ens va respondre que no li diguéssim com fer la seva feina, que la seva comesa era posar-li una sanció i per això necessitava

Defensors de la vida

Imatge
Hi ha una mena de defensors de la vida que em tenen d'allò més intrigada. Per un costat, no dubten a qualificar la nova llei de l'avortament de genocidi legalitzat o d'anomenar assassines les persones que prenen la difícil decisió d'interrompre l'embaràs. Per altra banda, i aquí ve la part realment pertorbadora, tampoc vacil·len quan és hora de recomanar un bombardeig a Somàlia, per resoldre la crisi de l' Alakrana o de relativitzar la catàstrofe humanitària d'Haití, tot comparant-la amb el materialisme de la societat. ¿Com es pot ser enemic acèrrim de la mort del fetus i, al mateix temps, partidari del foc a discreció? Que algú m'ho expliqui, perquè no entenc res...

Ajuda humanitària

Imatge
Tornen les imatges de mort i destrucció. Haití. Hi ha un no sé què d'obscè en la recerca de cossos inerts, que il·lustrin la portada. Un titular resa: Peor que Tailandia. Mentre penso en l'horror, m'arriba un missatge al mòbil. Una ONG demana la meva col·laboració. Més tard, en el correu electrònic, tornen a sol·licitar ajuda. Diners, urgentment. Viatjo mentalment a l'illa de Phuket i penso en el caos i la corrupció que també envolten l'ajuda humanitària. Què haig de fer?

Un assassí "encantador"

Imatge
Bèlgica es torna a veure fortament sacsejada pels crims d'un assassí en sèrie. Després de Marc Dutroux , Ronald Janssen ha confessat a la policia que és l'autor de diversos crims, fins a 15, segons algunes fonts. Janssen era professor de dibuix i ha estat descrit pel seu entorn com una persona encantadora, amable i sociable , que mai no havia aixecat cap sospita. Si bé és cert que molts maltractadors presenten aquesta doble cara, a l'estil Dr. Jeckyll i Mr. Hyde i que alguns passen completament desapercebuts, en el cas d'un psicòpata d'aquestes característiques , encara que pugui estar socialment integrat, resulta increïble que ningú veiés les orelles al llop. No sóc cap experta en criminologia i una dissociació tan extrema entre la vida quotidiana i l'activitat criminal em sembla més pròpia d'una pel·lícula que de la realitat. Hi ha fenòmens que s'escapen de la meva comprensió.

Menors i cirurgia estètica

Imatge
Segons dades de la Sociedad Española de Cirugía Plástica y Reparadora , a Espanya es realitzen prop de 380.000 operacions de cirurgia estètica a l’any, la qual cosa ens converteix en el quart país mundial en l’aplicació d’aquest tipus d’intervencions, amb un augment de la demanda entre un 5 i un 10%. Una altra dada rellevant és que una cada deu es realitza a un menor , que ha de comptar amb l’autorització paterna fins als 16 anys. A partir d’aquesta edat, l’adolescent pot decidir lliurement si desitja operar-se, en cas que els metges valorin que ha assolit el grau de maduresa suficient (els progenitors són informats i la seva opinió és tinguda en compte només si la intervenció pot tenir conseqüències greus per a la salut del pacient). Davant d’aquesta limitada regulació, el passat 3 de març, la Junta de Andalucía va publicar un decret de protecció als menors d’edat , segons el qual també es requerirà l’examen d’un psicòleg, extern al centre quirúrgic, que determini si el noi o noia pa

No tornaré a ser jove

Imatge
No volveré a ser joven Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde -como todos los jóvenes, yo vine a llevarme la vida por delante. Dejar huella quería y marcharme entre aplausos -envejecer, morir, eran tan sólo las dimensiones del teatro. Pero ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma: envejecer, morir, es el único argumento de la obra. Poemas póstumos Jaime Gil de Biedma

Vicis privats, públiques virtuts

Imatge
L'escàndol Iris Robinson només ha fet que començar, els seus efectes col·laterals creixen cada dia que passa. Com bé sabeu, la diputada del Partit Unionista Democràtic i esposa de l'actual ministre principal nord-irlandès, Peter Robinson, és una dona de fervents creences religioses, amant de la família i fèrria opositora dels drets dels homosexuals, a qui han descobert una vida íntima d'allò més agitada. No és, ni de bon tros, la primera vegada que es destapa un affaire de característiques semblants a una persona d'altes responsabilitats polítiques. El que crida l'atenció d'aquest cas, al meu entendre, és que es tracta d'una dona i que, a més a més, és ultraconservadora, amb la qual cosa xoquen frontalment l'actitud pública i la vida privada. Aquest darrer fet, des d'un punt de vista psicològic, no és tan sorprenent ja que l'activitat sexual vindria a compensar un discurs ideològic extramadament intolerant i polaritzat. (Ja m'agradaria veu

Excèntrics

Imatge
En l'estudi de la psicologia, pot resultar difícil distingir la salut del trastorn, un tema relliscós, de fronteres díficilment delimitables. Podem caure en l’error, per exemple, de confondre estils de vida que s’escapen d’allò corrent amb la presència d’una malaltia mental, amb el sofriment que comporta. En aquest terreny, hi trobem les persones definides com a excèntriques. Un dels estudis més coneguts sobre la tema -no n’hi ha massa- el va tirar endavant el Royal Edinburgh Hospital. Un equip de neuropsicòlegs va realitzar una investigació sobre l'excentricitat , entesa com una forma peculiar de personalitat que es podria definir, a grans trets, com un compendi d’ inconformisme social , sentit de l'humor i felicitat. Es tracta d'un perfil que no es pot identificar a simple vista, només per una indumentària singular o un determinat comportament en públic. El doctor David Weeks , expert en la matèria, va desgranar-ne una sèrie de característiques específiques. Segons W

La vida dels altres

Imatge
Alguns psicòlegs, sostenen que l'èxit de la premsa rosa rau en la necessitat humana, universal i atemporal, de veure reflectides les nostres misèries i alegries en els altres, tal i com succeïa amb les hagiografies, o vides de sants i les trifulgues dels déus de la mitologia grega, per posar dos exemples. En aquest sentit, no es pot negar que les celebrities proporcionen gran quantitat de material : matrimonis, divorcis, addiccions, infidelitats, malalties, morts, més matrimonis, fills i divorcis... La seva inestabilitat, exposada tothora als mitjans, ens permet tenir un mapa, encara que sigui confós i distorsionat, de diferents processos emocionals dels quals, de manera directa o indirecta, tots en tenim referència. Fins a cert punt, al marge de la xavacaneria, hi ha personalitats que aporten testimonis que poden resultar útils i confortants a molts ciutadans anònims que travessen moments adversos. Penso en Jane Fonda, Lance Armstrong, Isabel Gemio, Melanie Griffith, Marina Picas

Periodisme o oportunisme?

Imatge
Fa uns dies, el periodista Saül Gordillo anunciava en el seu blog que el llibre Les barbaritats de Fèlix Millet ja figura entre els més venuts. Em pregunto quin mèrit té recopilar les vergonyes del lladre més nostrat, ara que ja s'ha descobert tot el pastís. El que hauria estat realment noticiable i valent seria haver investigat quan hi havia indicis flagrants de robatori i tothom feia mutis, per si de cas perdo la cadira . D'això se'n diu periodisme? Encara resultarà que li farem un monument, al saquejador. Ja m'he topat amb uns quants defensors quotidians d'aquestes pràctiques milletianes . Asseguren que el senyor Fèlix va ser molt llest i que fer un pelotazo seria el somni de la seva vida. Gran estafa, bon advocat, una temporadeta a la presó (o no) i a gaudir de valent amb els calés de Suïssa! Les barbaritats de Fèlix Millet... A bones hores!

Temible guru

Imatge
Mentre feia inventari de l'última dècada, m'he adonat que el 2009 va fer deu anys que vaig acabar la carrera de psicologia. D'aleshores ençà, m'he implicat en una bona colla de projectes, feines, feinetes i fregats diversos. També he assistit a cursos, congressos, xerrades, tallers... He fet un màster, un postgrau, un curs de doctorat i un projecte de recerca. Si bé els resultats a nivell de coneixement són satisfactoris, pel que fa a la qüestió monetària segueixo anant més aviat justeta (si m'hagués casat amb un torero, m'hauria anat millor). Pel que fa a la docència, hi ha un tipus de personatge -home o dona- molt donat a les conferències: el guru de l'autoajuda. Sense ànim de posar tothom dins del mateix sac, perquè de ben segur que cometria injustícies, he observat que es tracta de persones que gaudeixen de gran popularitat i que transmeten unes quantes idees interessants, tan aplicables a la vida personal com a la pràctica clínica, encara que sovint es

Incomprensible retallada

Imatge
Una de les notícies més decebedores i polèmiques amb les quals hem acomiadat l'any ha estat, sens dubte, la retallada en investigació que ha proposat el Govern de Zapatero, adduint les dificultats econòmiques per les quals travessem. Tots els experts coincideixen en assenyalar que reforçar l'aposta per la recerca és, precisament, una mesura clau per a combatre la crisi. Per quin motiu, doncs, caminem just en la direcció contrària? No és cap secret que la promoció del coneixement està en hores baixes, en aquest país (fins i tot a les escoles, un dels motius més freqüents de bullying és el fet de destacar en els estudis). Quan es tracta de polítics, no ho puc evitar, tendeixo a malpensar i sospito que pretenen fomentar la mediocritat de la ciutadania, més fàcil de manipular si està enfonsada en el pou de la ignorància. Quines conseqüències pot tenir aquesta mesura? En una interessant entrevista, al programa Cara a Cara , a CNN+, l'eminent Manuel Patarroyo va exposar una ex

Afortunadament

Imatge
Afortunadament, queda gent amable, treballadora, honrada, respectuosa i agradable. Gent compromesa, ferma, creadora i sàvia. Gent amb empenta, que no s'acovardeix davant l'adversitat, que no es deixa governar per la tirania d'uns quants. Gent que sap estimar . Gent que tira endavant (malgrat el sofriment) i no viu instal·lada en el lament i la resignació perpètues. Val la pena llevar-se al matí perquè saps que en algun moment, a qualsevol lloc, et rebran amb un somriure i et faran la vida més fàcil. T'ajudaran a suportar l'odi, la deixadesa, la mediocritat, l'enveja, l'obscenitat i la barbàrie. Faran que creguis que el futur és un horitzó que paga la pena viure. Moltes gràcies, a tots ells.