Un blog sobre psicologia i actualitat

Imatge extreta de mundotkm Si algun nom ha destacat en els Jocs Olímpics de Rio és sens dubte el de la prodigiosa gimnasta d’Ohio Simone Biles, a la qual no puc   admirar sense que em saltin les llàgrimes dels ulls. De segur que aquesta és una reacció emocional compartida per milers d’espectadors d’arreu. No és tan sols la rutilant bellesa del seu moviment ni l’alegre seguretat amb la qual executa els exercicis, allò que commou profundament, sinó també la seva història personal de superació, difosa massivament a través dels mitjans. Una infància cruel al costat d’uns pares toxicòmans és el primer capítol. El posterior ‘rescat’ per part de l'avi i el refugi que trobà en l’esport tenen ressonàncies cinematogràfiques prou recents en l’infern pel qual travessa la protagonista de ‘Precious’ (2009), un film produït per Oprah Winfrey, on es narren les desventures d’una adolescent de Harlem que, després de patir totes les formes de maltractament possibles -abús sexu...

  Arran de la darrera emissió del programa Salvados , dedicada a mostrar la cara fosca de les grans empreses del sector tèxtil, i també de la nova edició del Mobile World Congress , s'ha reobert l'etern debat sobre el consum responsable . Encara que habitualment no facin cap descobriment extraordinari, a Jordi Évole i al seu equip se'ls ha de reconèixer el mèrit de trencar tabús ben arrelats en els mass media ; en aquest cas, van aconseguir-ho en denunciar l'explotació present a Inditex -Amancio Ortega és un dels intocables als mitjans- i en deixar constància del profund temor que encara suscita criticar els gegants de la moda davant de les càmeres. Es van escoltar diverses veus, totes elles necessàries, però segurament en van mancar més, com les dels petits botiguers que han vist minvar significativament els ingressos -o fins i tot han estat abocats a tancar la barraca- a causa de la plaga de Zaras i altres cadenes del magnat gallec, que es troben arreu com la pud...

L’experiència de María Belón i la seva família va inspirar la famosa pel·lícula d’Antonio Bayona, Lo imposible . Aquesta coratjosa mare assegura que va preveure en somnis l’arribada de l’onada a les seves vides. Foto: José Luis Roca.   Confessaré d’entrada que no tinc cap intenció de veure la pel·lícula Lo imposible perquè el tsunami neoliberal i la devastació social que se’n deriva ja representen una catàstrofe prou terrorífica, com per haver-hi d’afegir el dramatisme de la gran pantalla. Això per no esmentar massacres horribles, com la que sofreixen els sirians, les quals fan perdre qualsevol rastre d’esperança en el futur de la humanitat. M’estimo més prescindir de les dosis extres de tragèdia col·lectiva per les quals, al damunt, s’hagi de pagar una entrada. En aquests moments, no tinc la butxaca ni el cervell preparats per segons quines aventures, fetes de mocs, llàgrimes i mocadors de paper. Amb tot, penso que el testimoni de María Belón –Naomi Watts, en la fic...

Si hagués de recomanar alguna lectura per Sant Jordi, em decantaria per El mundo bajo los párpados , de Jacobo Siruela. Estic força avesada a la literatura sobre somnis i no pensava que aquesta novetat em sorprendria tan gratament. He gaudit enormement amb diferents passatges però especialment amb l’aportació fenomenològica del marquès de Saint-Denys i les apassionants reflexions al voltant de la percepció del temps i l’inconscient, a cavall entre la parapsicologia i la física quàntica. Siruela aprofita el món oníric per obrir una porta cap a una dimensió transcendent i val a dir que se’n surt meravellosament bé. Hauria estat molt fàcil relliscar cap a l’esoterisme barat. Per contra, l’autor es manté en una exiquisida línia científica i filosòfica, sense renunciar a cercar respostes als més grans enigmes. En el seu estil s’hi descobreix una precisa voluntat divulgadora, que no sofreix d’ínfules de divinitat. La unió de la humilitat i el coneixement sempre dóna bons fruits. Per...

Un cop enterrada la sardina , s’escau parlar d’aquell moment en el qual ens traiem la disfressa de sobre i la guardem novament a l’armari, enfundada en el plàstic corresponent. O la tornem a la botiga de lloguer, encara que els temps no estiguin per als dispendis. A banda de la disbauxa sorollosa i cent vegades passada de voltes –que condueix a la cefalea infernal i a unes ganes boges d'esborrar-se del mapa- el Carnestoltes partia de la necessitat de prescindir temporalment de la repressió sexual. Permetia als feligresos deixar-se anar de valent, amb els cinc sentits, abans que comencessin els rigors ascètics de la Quaresma. El Carnestoltes és també una oportunitat única per als manifestos més desllenguats, sense que l'atreviment oral tingui conseqüències, més enllà del divertimento, espontani i acotat. Ben mirat, també ens disfressem en altres èpoques de l’any, malgrat que no estigui institucionalitzada la festa. En aquest sentit, encara que ni la tradició pagana ni el cristi...

Aquest matí pensava en els somnis frustrats i en les revolucions. Com en poden arrelar, de lluny. Pensava en els projectes mutilats i les expressions oníriques que els acompanyen. En tanta opressió silenciada i l'esclat d'una revolta, gestada llargament. Aquestes divagacions inconnexes m'han conduït a les teories revolucionàries del pensador de Martinica Frantz Fanon i les seqüeles psicopatològiques dels pobles subjugats. L'anorreació de la identitat, l'assimilació d'una cultura estranya, el buit espiritual, l'alcoholisme. Un camp de recerca tan oblidat com apassionant. Després he enllaçat mentalment amb la peculiar biografia Recuerdos, sueños, pensamientos , del psiquiatre suís C.G. Jung, autor que va marcar de forma definitiva la meva formació i que ara recupero amb certa perspectiva crítica. És aquella mena de teòrics que convé passar pel sedàs del temps i la distància. A la part final, hi narrava la seva descoberta de l'Àfrica. Mentre penetrava per ...

El malson, de Henry Fuseli "El món dels somnis i la vida quotidiana" Clara Esquena i Freixas, psicòloga clínica. Dies 2 i 16 de febrer, 2 i 16 de març a les 18h Centre Cívic Can Castelló (Cal inscripció prèvia) C/Castelló, 1-7. Sarrià-Sant Gervasi. Com arribar-hi.

La clau dels somnis, de René Magritte Tots somiem més o menys amb la mateixa proporció, això no obstant, resulta sorprenent la quantitat de persones que declaren que no somien mai. Aquest aspecte es pot solventar, si es tenen en compte unes quantes consideracions: L'estil de vida occidental, orientat de cara a l'exterior, sovint resulta un impediment, atès que no hem après a valorar el missatge que poden contenir els somnis; així, ens passen desapercebuts com si es tractés d'esdeveniments fútils. Aquesta actitud seria impensable en altres cultures, en les quals als nens i nenes, de ben petits, se'ls ensenya a valorar i a tenir en compte els continguts onírics, que formen part de l'educació espiritual. Una de les principals maneres de recordar els somnis, doncs, és donar-los la importància que mereixen. En ocasions, apareixen continguts que no són agradables, potser no els entenem i això ens irrita, d'altres vegades ens avergonyeixen o ens espanten. Aquestes emo...

Aquest matí m'he despertat de sobte. Sentia picades de bec al clatell. Encara no he perdut la xaveta sinó que he experimentat un fenomen oníric que consisteix en sentir en el propi cos algun element del somni. No sé si us ha passat alguna vegada. Estava asseguda a la terrassa d'un pis, davant del mar, a Palamós. Al meu costat hi tenia una taula, amb un bol ple de mandarines a sobre. De sobte, una ventada les ha fetes volar i han començat a dansar pels aires, com un estol d'ocells, d'aquí cap allà. Era el teatre de la natura, un espectacle meravellós. Passada una estona, les mandarines han esdevingut ocellets de paper que dansaven i dansaven aquest ball hipnòtic, del qual no em podia desenganxar. He agafat la càmera per gravar-los i un d'ells ha vingut cap a mi: ha començat a picotejar-me el clatell, amb una violència insospitada. I jo m'he sentit com Tippi Hedren. He passat de l'èxtasi a l'horror en un no-res. Una mica com a la vida. Suposo.

Entre els cursos, xerrades i tallers que imparteixo, un dels que dono habitualment és sobre son i somnis. De les diverses menes de somnis que existeixen, el que desperta més interès, sens dubte, és un tipus de somni extrasensorial: el profètic. En aquests somnis es prediuen, amb precisió i detall, fets futurs més enllà del dia següent. Encara que d'acord amb la creença popular són molt abundants, les evidències demostren que són més aviat infreqüents. Quan arribem en aquest punt del curs, no obstant, molts participants s'animen a explicar somnis d'aquesta mena, ocorreguts a ells mateixos, familiars, amics o saludats, la qual cosa enriqueix de manera considerable el diàleg entre els assistents. Ocasionalment, un somni pot profetitzar un fet significatiu en la vida de moltes persones, o fins i tot per una o més nacions. Així va passar amb l'assassinat del president Kennedy, del qual molta gent va dir que n'havia somiat la mort, o la caiguda de les Torres Bessones. Con...

Poca cosa puc escriure que no s’hagi dit de l’estrena del nou Estadi. El 2 d’agost del 2009 passarà a la història i no és per a res una frase tòpica. Els pericos no oblidarem mai el dia que vàrem posar el peu per primera vegada a la nostra nova casa, després de 12 anys d’exili a Montjuïc i el record dolorós de l’enderroc de Sarrià. Personalment, ho vaig viure com un somni del qual encara no m’he despertat. L'ambient va ser pacífic i festiu, l’espectacle, d’un gust exquisit -del principi fins al final- i en l’aspecte futbolístic l’equip va estar superlatiu. De la Peña, brillant com sempre, Nakamura apuntant bones maneres i Ben Sahar...un jove crac que ens va deixar amb la boca oberta. En un dia rodó fins i tot la lluna era blanc-i-blava! Postdata: Com no podia ser d’altra manera, vaig gravar uns quants vídeos casolans. Focs artificials, castellers i xaranga.

És quan dormo que hi veig clar, Foll d'una dolça metzina, Amb perles a cada mà Visc al cor d'una petxina, Só la font del comellar I el jaç de la salvatgina, -O la lluna que s'afina En morir carena enllà. És quan dormo que hi veig clar, Foll d'una dolça metzina. J.V. Foix És quan dormo que hi veig clar [Quadre: Antonio Cazorla ]

Dia de Tots Sants a Palafrugell: cementiri, flors, pluja i panellets. Pensaments sobre la mort i el seu misteri. Avui m'he llevat amb el record d'un somni on hi sortien persones que ens han deixat. No m'ho invento a propòsit de la diada, és del tot cert. A vegades (com a tantes persones) em passa que somio amb difunts. Els morts, a vegades persones properes, d'altres no, em saluden o em fan preguntes que no sé com contestar. Aquests somnis no són com tots els altres perquè em trasbalsen d'una manera que no sé com explicar. En algunes cultures hi ha la creença que els somnis d'aquesta mena són una forma de comunicació amb els difunts. Potser si. Qui sap si són una experiència a través de la qual els humans ens fem a la idea que ja no veurem més les persones que van morir. Una forma d'acomiadar-nos o d'elaborar un dol. No ho sabem del cert. No tenim respostes per a tot...