Un blog sobre psicologia i actualitat

La novel·la d'Ottessa Moshfegh El meu any de repòs i relaxació m'ha deixat amb un garbuix de sentiments contradictoris que tinc la necessitat d'ordenar. Abans, faig un avís de spoilers .  El punt de partida de la història és brillant; l'autora -a la imatge- té ofici i ens regala uns quants personatges inoblidables: paròdies àcides d'éssers humans que es mouen en un entorn devastat per la banalitat, les aparences i la mercantilització de tot el que es belluga.  Anem a pams i comencem per la protagonista i narradora: una jove de vint-i-pocs anys, extremadament atractiva i esquerpa, que s'ha quedat òrfena fa poc i treballa en una galeria d'art al barri de Chelsea de Nova York. Té una 'parella intermitent' -o com redimonis es digui-, en Trevor, un home que la utilitza com un mocador de paper i una 'amiga' de la Universitat, la Reva, amb greus problemes de bulímia, a qui rebutja i alhora necessita desesperadament. És l'any 2000 i estem a les ...

Imatge de la peça  El rei sol de l'escultor Gerard Mas El passat diumenge vaig anar a Sant Feliu de Guíxols, a gaudir de l’exposició de pintura de l’Espai Carmen Thyssen. De rebot, vaig descobrir la mostra d’escultura Iconoplàstia , que es pot veure al Monestir fins al 15 d’octubre. Allò que m’ha impulsat a escriure sobre aquesta troballa accidental ha estat que totes les peces em van sorprendre per la seva capacitat d’absorbir l’atenció i provocar uns instants de descol·locació reflexiva. Encara no coneixia l’artista, el ganxó Gerard Mas, guanyador -això ho vaig saber després- d’un premi atorgat per la Fundació Vila Casas. Em va impactar el fet que materials majestuosos com el marbre o l’alabastre, que generalment associem a respectables representacions clàssiques, adoptessin la forma de personatges irreverents. Vaig quedar embadalida davant d’aquelles figures, alhora belles i burletes. Semblava que testimoniessin un canvi, una metamorfosi que havia passat desaper...

Imatge extreta de Mujer del Mediterráneo En el marc del 25 de novembre, dia internacional contra la violència masclista, en diverses ciutats, entre les quals Barcelona , s’hi ha acollit un cop més l'exposició itinerant Zapatos Rojos , ideada per l’artista de Ciudad Juárez Elina Chauvet. Aquesta famosa iniciativa, que ja ha esdevingut internacional, va arrancar l’any 2009 amb els trenta-tres parells de sabates que van donar les veïnes de la població mexicana, tristament coneguda per l’elevat nombre de desaparegudes i assassinades que s’hi compten. És precisament sobre aquesta crua realitat global sobre la qual la instal·lació de Chauvet pretén cridar l’atenció.   A cada país s’hi pot incorporar algun detall singular, com ara el de la mostra equatoriana que apareix a la imatge, on també s’hi van afegir els noms de les víctimes, així com la data i el lloc de la brutal agressió. Elina Chauvet va aclarir en una entrevista a Pikara Magazine que el vermell evo...

Il·lustració extreta de FSP Vintage Collection La presidenta del Brasil, Dilma Rousseff, va fer un emotiu discurs al Senat per exercir la seva pròpia defensa, en el polèmic procés de destitució que l’ha apartada temporalment del càrrec. Sense entrar a valorar el llegat del seu mandat, ni els vertaders motius que han conduït els opositors a posar-la entre les cordes -es troben tota mena d’anàlisis d’aquest complicat afer en els diaris-, vaig trobar encertades i sentides les seves paraules. Durant el parlament, Dilma va recordar la tortura que va patir durant els anys d’activista a la presó: un període en el qual va témer la mort, la pèrdua de la fe en l'espècie humana i les seqüeles que li podrien quedar després dels cruels mètodes de turment que van emprar contra ella. Al mateix temps, va rememorar un càncer que també va superar. Mentre s'expressava, la violència física, la malaltia i la mort van passar-nos per davant dels ulls. La ...

Quico Pi de la Serra en una imatge del documental  La cançó censurada  En èpoques d’involució democràtica, les persones que hem estat educades en la pueril creença que vivim en un país que ha superat de forma modèlica el franquisme i hem gaudit d’una certa llibertat d’expressió, ens sorprenem com infants davant de la censura, malgrat que n’hàgim estat víctimes en repetides ocasions. La prohibició ens cau al damunt com un gerro d’aigua freda, com si no creguéssim que és realment possible emmordassar impunement algú a plena llum del dia. Determinades forces vives gaudeixen encara d’un poder extraordinari i són capaces de pressionar fins on calgui per “esborrar-te del mapa”, si els has tocat el voraviu amb alguna de les teves observacions. Més que parlar, embesteixen. I generalment se surten amb la seva. Cal tenir-ho present. Has d’estar preparada per entomar la garrotada, vingui d’on vingui i quan menys te l’esperis. Això és avui més clar que ahir i possiblemen...

Al costat de la fotografia del president Lluís Companys (1882-1940), al  Museu Memorial de l'Exili , algú hi havia deixat una rosa amb una targeta, on s'hi podia llegir: "Amb un gran record i agraïment, descanseu en PAU". Foto: Clara Esquena. Quan el viatjant es desplaça fins a La Jonquera a visitar-hi l'imprescindible Museu Memorial de l'Exili , com és evident, no es pot abstreure de l'entorn que l'acull, el qual descobreix, no sense amargor, sorprenentment degradat. Recordo quan en la meva infantesa la gent presumia d'haver-se desplaçat un cap de setmana fins a aquest poble de frontera, per adquirir-hi aquest o aquell producte exclusius, que eren complicats de trobar, a un determinat preu, a prop de casa. En retornar amb els paquets a sota del braç, al comprador l'envoltava una mena d'aurèola de nou ric que despertava certa enveja entre els conveïns. Eren temps d'eufòria econòmica i, encegats pel frenesí, no érem...

L’escena de l’accident de la Ventafocs de l’artista urbà Banksy, al recentment clausurat “antiparc temàtic” Dismaland   a Weston-super-Mare, a l’oest d’Anglaterra. Foto: David Levene per al the Guardian. El passat vint-i-set de setembre, després d’haver estat cinc setmanes obert al públic i haver rebut cent cinquata mil visitants, va tancar les portes Dismaland , la paròdia de Disneyland creada pel famós i alhora anònim Banksy, en col·laboració amb   cinquanta-vuit artistes més. Tal com estava previst, tota la fusta i elements de construcció seran enviats a Calais, França, i s'utilitzaran per a reforçar els camps de refugiats que acullen els immigrants que hi arriben. Per altra banda, el parc aquàtic Tropicana on es va ubicar aquest complex d’entreteniment distòpic també serà ocupat per a nous projectes i exposicions. No es pot negar que l’enorme èxit de la iniciativa ha comportat, al mateix temps, una injecció gens menysperable de diners -trenta mi...

La imatge i la música d’un joveníssim Dylan, en plena efervescència contracultural, als anys 60, han estat utilitzades recentement en l’anunci d’una entitat bancària . How does it feel How does it feel To be without a home Like a complete unknown Like a rolling stone?   Fragment de "Like a Rolling Stone"  Contemplar l’evolució personal de certs artistes és com veure-hi passar pel damunt, implacable, el corró de la Història. Em guardaré prou de qüestionar el talent del músic de Minnesota perquè, sense ser-ne cap admiradora, reconec el magnetisme del seu treball i no tinc prou coneixement per fer-ne cap crítica, ni res que s’hi assembli remotament. Ara bé, com a persona que no va viure la florida dècada dels 60 i ha hagut de suportar estoicament la incessant mitificació de l’època –el màrqueting del passat és incansable-, em permeto l’atreviment de subratllar la decadència revolucionària que representa el personatge. ¿Robert Zimmerman conserva cap...

La mutilació de la cultura , expressada en forma d’augment de l’IVA i severes retallades pressupostàries, limita de forma preocupant la nostra capacitat de comprensió de la complexitat del món. Imatge extreta de Google. La lobotomia fou un brutal tractament psiquiàtric, aplicat durant la primera meitat del segle XX, que consistia en seccionar quirúrgicament les fibres nervioses que uneixen el còrtex cerebral prefrontal amb les formacions nervioses de la base del cervell, amb la pretesa finalitat de corregir certs trastorns mentals, com ara l’esquizofrènia o la depressió. Tot i que la literatura de l’època va descriure millores en alguns pacients, de seguida es van observar greus alteracions de les funcions cognitives -atenció, memòria, facultats lingüístiques...-, en persones que havien estat víctimes de l’implacable bisturí. Una de les crítiques que va rebre la salvatge intervenció estava basada en el fet que els pacients patien una evident regressió a la infància...