El triomf de la vulgaritat


Circulant per l'Empordà, aquests dies, és habitual ensopegar amb la dissuasiva fesomia del fill d'Isabel Pantoja, altrament conegut com a Paquirrín. El noi actuarà en una coneguda discoteca de l'Escala i s'esbomba la seva aparició estel·lar als quatre vents. Un cartell per aquí, un flyer per allà, com en un malson del qual no pots escapar. No sé si Paquirrín cantarà, ballarà, farà de DJ, deixarà anar algun monòleg suat... Tant se val, exercirà de fill de famosa.

M'imagino que per aquest bolo cobrarà bastant més que molts mileuristes amb tres carreres, dos màsters i un curs de doctorat. És el triomf de la vulgaritat?. Em podria limitar a fer un sermonet sobre la mala influència que aquesta mena d'individus tenen sobre els adolescents, que els veuen com un referent per forrar-se ràpidament, sense fotre brot, però resulta que la mediocritat també s'ha infiltrat en el món de la política, tal com ho mostrava ahir un interessant reportatge a La Vanguardia.

Belén Esteban és la reina de la petita pantalla, Jorge Javier Vázquez ha estat guardonat amb un Ondas, Joan Laporta té un web que s'ha vist desbordat, l'advocat de Fèlix Millet es vol presentar com a president del Barça, Aznar se sent orgullós de la seva grolleria, John Cobra és el nou heroi nacional... Ens estem berlusconitzant a marxes forçades... A veure si algun dia es gira la truita, ni que sigui per afartament.

Comentaris

Clidice ha dit…
és curiós observar com allò que va començar sent una moda de l'esquerra intel·lectual, encimbellar alguns ítems de la "plebs", mentre el poble intentava imitar els costums més burgesos, ara ens bufeteja pel mateix mecanisme. I pel mateix preu que en el seu moment semblava una gran cosa, un divertiment, una boutade més o menys simpàtica, ara ens embafa i ens ofèn.

Per la mateixa regla de tres, ara la gent del "poble pla" corre a ca'ls cirurgians plàstics. Serà curiós quina una es posarà de moda d'aquí, posem-hi deu anys?

I entretant alguns intentem amagar-nos sota les pedres davant d'aquest tsunami de ... prefereixo no posar-hi cap epítet, no fos cas.
Tot aquest món d'escombraria m'avorreix fins a la nàusea. Fins fa poc, entenia que a algú li pogués fer gràcia un personatge com Paquirrín però amb tota aquesta crisi i amb la dificultat que hi ha per trobar una feina digna, em sembla lamentable que algú cobri un dineral pel fer el ridícul per les discoteques...
Lluís Bosch ha dit…
Fa una mica de por la situació tal com la pintes, i cal reconèixer que és realista. Nosaltres ho podem veure amb certa distància, però els nens i joves ho segueixen, perquè capten que són models importants.
No sé massa bé cap on podem anar, si si és el principi de la berlusconització. A mi em queden dos consols (esperances): els fenòmens solen ser cíclics i la seva pròpia dinàmica els crema, i tota tendència crea una tendència oposada. No sé si serveix...
Si que serveix, és clar! Una mica era el que volia apuntar al final del missatge, tot passa i tot torna... diria que ja hi ha símptomes notables de fàstic en la població cap a tots aquests fenòmens de telescombraria, els programadors haurien de ser més valents i apostar per nous formats. I el tema de la política, bé, això ja ho veig bastant més complicat!

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia