Si plores perquè has perdut el Sol...

Algunes vegades escric sobre els problemes dels quals m'ocupo a la consulta. És una manera com una altra de fer referència a l'actualitat i als dilemes que planteja la nostra societat. Aquests últims dies, com era d'esperar, m'he trobat amb molta gent que té por d'agafar l'avió. No us penseu que són pacients amb agorafòbia o amb un trastorn d'ansietat especial. Hi ha famílies que han cancel·lat vols i han canviat a última hora els plans de les vacances a causa del terrible accident a Barajas. Imagineu-vos fins a quin punt el tractament sensacionalista d'una notícia pot influir en la salut mental de la població. Suposo que us parlaré més extensament d'aquesta qüestió en un altre moment. Un tema freqüent que sorgeix a la teràpia és el de l'acceptació de la pròpia personalitat. En general, tenim una relació difícil amb els nostres "defectes". El desig de perfecció no és només relatiu a l'aspecte físic sinó també al psicològic. Volem un

Quan em vaig assabentar de l’accident d'Spanair, de seguida vaig rememorar l'11-M. Vaig pensar que encara no s’havia curat la ferida d'Atocha, que ja se n'obria una altra a Barajas. Algú pot dir que moren centenars de persones cada dia, víctimes de la fam, la guerra o les imprudències al volant i que la societat no hi reacciona de la mateixa manera. És ben cert. No és pas que unes vides valguin més que les altres sinó que en determinades circumstàncies es produeix un impacte emocional més rellevant. Entre les cendres de l’avió d’Spanair, hi van desaparèixer famílies senceres, víctimes d’un acte tan quotidià com el de tornar de vacances. De la mateixa manera que gairebé dues-centes persones van perdre la vida quan anaven a treballar, aquell fatídic onze de març. No es d’estranyar que, de manera espontània, sorgeixin les frases de sempre: “tots anàvem en aquell tren, en aquell avió…”. La proximitat dels fets i la ressonància mediàtica també tenen una pes important en la

D'ençà que es recullen firmes d'adhesió al Manifiesto por una lengua común que tinc un neguit lingüístic que no me'l trec de sobre. Aquesta iniciativa només ha servit per atiar l'odi entre catalanoparlants i castellanoparlants. Sempre en detriment del català, només faltaria. El generalíssim s'ho deu passar d'allò més bé, contemplant-nos des del més enllà... No cal que us digui que personatges com l'Albert Boadella, un dels impulsors del Manifiesto , em resulten absolutament insofribles. Que algú signi un document imperialista com aquest per una qüestió d'ignorància és lamentable però que ho faci coneixent la realitat lingüística catalana, ho trobo senzillament delirant. No sé què li passa pel cap a aquest home. Tan bé que estava en l'època del pujolisme! Apoltronat al Poliorama, estrenant obres cada dos per tres! En va treure prou rendiment del nacionalisme català, que tant de mal se suposa que li ha fet. Ara, en canvi, no es menja ni una rosca.

Porto uns quants dies abduïda pel best-seller Gomorra , del napolità Roberto Saviano . A Saviano se'l veu somrient a la foto tot i que està amenaçat de mort per la Camorra. Amb només 29 anys, ha de viure permanentment escortat. L'escriptor s'ha atrevit a dir en veu alta el que, de fet, tothom ja sabia a Itàlia. Ha explicat amb pèls i senyals el complex entramat econòmic d'aquesta organització mafiosa que s'extén per diversos països, inclòs Espanya i que involucra tota la societat en el crim organitzat. Indubtablement, es tracta d'un acte de valentia que li ha valgut l'apel·latiu d'heroi nacional, en boca d'Umberto Eco. Val a dir que també s'han aixecat veus que l'han acusat d'oportunista i de voler escalar, a través de la popularitat, a algun càrrec de poder. En qualsevol cas, l'èxit del llibre ha estat rotund i el proper 14 de novembre se n'estrenarà la pel·lícula homònima al nostre país. En una entrevista al diari El País , li

Pobra Carme, no la deixen tranquil·la. Resulta que han aparegut unes pintades ofensives als panells informatius municipals de la Bisbal del Penedès. Uns bàndals hi han escrit: "Carme Chacón a la Bisbal, persona non grata" . Com és natural, l'ultratge ha motivat que els mossos investiguin a quines ments perilloses se'ls pot haver acudit injuriar de manera tan vil a la ministra més optimista. No hi ha vergonya... El problema és que sempre plou sobre mullat. Aquesta polèmica ve seguida de la que va motivar el concorregut viatge a l'Afganistan, en el qual s'hi va endur tot un equip mèdic, per vigilar de prop el seu estat de bona esperança. De manera complementària, i per a irritació dels envejosos, també la van acompanyar una estilista, una perruquera i una maquilladora. Tothom es va llançar a sobre de la Carme, demanant explicacions...Però en quin món vivim? No sé què se li pot retreure a una ministra de defensa que vol estar sempre a punt per supervisar les trop

A vegades tenim dificultats per mantenir l'atenció, tolerar la frustració o cultivar la paciència. Aquests són alguns dels problemes que genera la nostra societat hipermoderna. L'informació viatja a la velocitat de la llum i tan sols prement un botó tenim el món a l'abast de la mà. Per la televisió, el mòbil o internet, ens presenten imatges a un ritme vertiginós. Fagocitem les notícies sense digerir-les. Som hiperactius i trepidants. Estem ultraconnectats. Recordo que quan feia teràpia infantil (ara em dedico més als adults) treballava aquesta qüestió amb nens i nenes amb TDAH (Trastorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat), a través d'un joc que anomenàvem "les bombolles màgiques" que, malgrat el nom, no deixava de ser el clàssic joc de sempre. Calia tenir paciència, bufar poc a poquet i tolerar la frustració quan la bombolla no sortia del cercle ensabonat. L'exercici comportava certes enrabiades i maldecaps però quan el tema ja estava dominat, s

Les cases no s'han d'encendre. Que no caiguin més bombes. La nit és per dormir-la. Viure no ha de ser un càstig. Que ja no plorin les mares I que la gent no es mati. Que tothom construeixi I et puguis fiar dels altres. Els joves han d'assolir-ho I els vells també poden Bertolt Brecht "Prec dels infants"

No sé si recordeu aquella campanya que es va engegar a diversos països en què alguns voluntaris anaven pel carrer oferint abraçades als vianants. Crec que la idea fins i tot es va utilitzar en algun spot publicitari. D'entrada, pot semblar una iniciativa una mica quixotesca però la veritat és que està ben connectada a la realitat actual. Deixant de banda que posa en relleu les mancances afectives que existeixen en la nostra societat individualista, també ens fa pensar en els enormes beneficis per a la salut que pot tenir una senzilla abraçada. Des del punt de vista psicològic, potencia els vincles, millora l'estat d'ànim i actua com un agent antiestrès. A nivell mèdic, afavoreix l'alliberació d'una hormona anomenada oxitocina, que és preventiva contra el càncer, segons asseguren els experts. L'abraçada també ha demostrat ser beneficiosa per a la salut càrdiovascular. Així doncs, podem considerar-la com a part d'una medicina revolucionària per al S.XXI: grat

Si hagués de dir quin és el tema principal del qual m'ocupo a la consulta, ho tindria claríssim: el maltractament psicològic. Ja us he dit alguna vegada que els pacients que truquen a la porta no són gairebé mai els qui exerceixen l'assetjament, sinó les seves víctimes. El 80% de les persones a qui atenc són, o han estat, víctimes de violència psicològica i a vegades, no tantes, física. La violència perversa és a tot arreu. A la feina, entre les amistats , a l'escola, a la parella, dins la família... Malauradament, em trobo no poques vegades amb persones que són revictimitzades una vegada i una altra, quan acudeixen a buscar ajuda i el mateix professional de la salut (sigui metge o psicòleg, és igual) es desentén del seu sofriment. Val a dir que ja tinc certa pràctica en el fet d'ajudar els pacients a obrir els ulls a les situacions d'humiliació moral. Insisteixo molt en el fet que és necessari prendre mesures per allunyar-se de les persones tòxiques, perquè són de

Avui, a la consulta, he parlat amb un metge recent arribat de les vacances. Que bé que estic! -m'ha dit- visc en un altre món! No us podeu ni imaginar la seva cara de felicitat! M'ha despertat una enveja una mica insana. No sé com aneu vosaltres d'estressats però jo somio amb uns quants dies de relax. De moment, per desconnectar, vaig a la platja i faig alguna sortideta en bici. Qui no es conforma és perquè no vol! El quadre és d'un pintor de Huelva que es diu Antonio Cazorla. Us enllaço amb el seu web, per si voleu donar un cop d'ull al seu magnífic treball: http://www.antoniocazorla.com/

Tinc una agenda on hi cap pràcticament de tot. Acostumo a apuntar-hi, entre moltes altres coses, els temes dels quals algun dia m'agradaria parlar en el bloc. Quan em decideixo, com és el cas d'avui, pot ser que el tema en qüestió estigui més passat que els paraigües vermells (utilitzant una expressió de la meva àvia). Anem al gra. Fa una colla de dies, vaig veure un reportatge al TN sobre un cos de dones policia d'algun país europeu que, com sabem, sempre estan més avançats i ens donen quaranta voltes en tot. Una dona que ostentava un càrrec important comentava que les dones policia s'havien negat a formar part dels llocs directius només per una qüestió de percentatge. Volien que canviessin les estructures per tal que les dones tinguessin accés al seu treball per mèrits propis i no pas perquè algú havia decidit que "tocava" que estessin allà per donar una imatge d'igualtat. La policia assegurava que no volien ser dones de quota perquè això, a la llarga,

Fa uns quants dies saltava a la premsa la notícia de l'aparició d'un nou fàrmac, el raltegravir , presentat pels doctors Bonaventura Clotet i Josep Maria Gatell, especialistes de Can Ruti i l'Hospital Clínic respectivament, per tractar els pacients amb VIH. Tal com han explicat aquestes primeres espases en la investigació de la malaltia, es tracta d'un medicament que redueix la càrrega viral ("quantitat" de virus) a nivells indetectables i eleva el nivell de leucòcits ("defenses") en persones per a les quals no hi havia tractament. Aquest fàrmac és pioner en el sentit que aconegueix bloquejar un enzim anomenat integrassa, un dels tres que el VIH utilitza per replicar-se i infectar noves cèl·lules. Una altra bona notícia la trobem en la 17a Conferència Internacional sobre VIH que se celebra actualment a Mèxic. La noia de la fotografia és Karen Dunaway, una adolescent hondurenya que pateix la malaltia, igualment com els seus pares i que va ser la prot

Obro el correu i m'hi trobo un de tants missatges col·lectius que circulen per la xarxa. Porta per títol: "Joyas del franquismo:sección femenina". Tot i que la informació no és nova, m'esborrona el que llegeixo. Sembla extret d'un llibre de ciència-ficció (malgrat que formi part de la nostra història més recent). Investigant per la blocosfera he trobat uns quants extractes de publicacions de l'època. Aquí teniu una mostra de la filosofia d'adoctrinament de la "dona perfecta" del franquisme. Diria que totes aquestes monstruositats expliquen prou bé els problemes de la dona (i de l'home) d'avui: 1.)LES INFIDELITATS DEL TEU MARIT SÓN CULPA TEVA: "Es un imperdonable error la negación al esposo del débito conyugal. La mujer no debe, bajo ningún pretexto, negar a su marido lo que le pertenece. Muchas mujeres que se lamentan de las infidelidades de sus esposos no quieren darse cuenta de que fueron ellas las culpables de la traición por no h