Si plores perquè has perdut el Sol...

Una dona es manifestava davant de l'Ambaixada espanyola a París, per protestar contra la restricció del dret de l'avortament. Imatge: EFE.   Es clou l’any i en floreixen les valoracions de tot tipus. Llegeixo el rànquing de les millors pel·lícules del 2013, que elabora El Periódico de Catalunya . La primera posició l’ocupa The master , un film sobre la secta de la Cienciologia. El segon lloc és per la La vie d’Adèle, que ressegueix una intensa història d’amor entre dues adolescents. Me les vaig perdre totes dues. Com que sóc addicta al cinema, però tinc la butxaca escurada, pateixo la desagradable síndrome d’abstinència que comporta no poder gaudir de bona part de les novetats més seductores de la temporada. Amb tot, puc recuperar unes quantes joies del passat, a través dels préstecs que faciliten les biblioteques públiques. M’abstinc de les pel·lícules que emeten a la TDT perquè, quan no les interrompen els constants talls publicitaris, et trobes amb què no existeix ...

Una imatge de l'exposició fotogràfica Incomunicados Arran del cas d’espionatge al restaurant “La Camarga” alguns empresaris han declarat als mitjans que no volen parlar de temes “delicats” a través del mòbil. S’estimen més deixar el terminal a l’oficina i reunir-se en un parc, per estalviar-se el mal tràngol de pensar que algú els està enregistrant la conversa. No es tracta de cap deliri paranoide sinó d’una preocupació prou raonable, atesos els incomptables informes encarregats a la famosa agència “Método 3”. Em vaig imaginar l’escena i mentre m’hi recreava me’n feia creus. En plena revolució digital, quan els Iphone i les tauletes ho inunden tot, dos executius encorbatats es trobaven per passejar a la Ciutadella, on hi discutien sobre si pagarien tal o qual quantitat en A o en B. No havien pas decidit desfer-se dels aparells per motius ideològics –les guerres pel coltan del Congo els importen un rave i l’espiral frenètica del consumisme, també- sinó per qüestions estri...

Imatge: burbuja.info "Jo vull la taula parada com el temps que era nin a prop de la llar fumosa baix el sostre revellit." Àngel Guimerà. Fragment de Nit de Nadal.    Recordo els típics versos que ens feien aprendre a l’escola abans de les Festes i que ara recita novament la canalla. En un o altre moment, una taula ben parada hi feia –encara hi fa, de fet- una aparició estel·lar. Me l’imaginava llarguíssima i coberta amb unes estovalles vermelles, brodades amb fils d'or. Era una mena de fantasia “dickensiana”, com les peripècies d'aquells personatges dels contes que van vestits amb parracs i miren del carrer estant l’interior d’una casa, en el menjador de la qual es percep la fastuosa opulència de les celebracions de les famílies més acabalades. Els pobres es pelen de fred i es freguen les mans per entrar en calor. Mentrestant, acosten el nas al vidre del finestral i saliven davant de la visió de tanta abundància inabastable. Si hi ha sort, potser ...

Mossèn Reixach al seu domicili del Passeig Marítim de Blanes, escenari del crim. Foto d'arxiu del Diari de Girona . Començarem per dir que mossèn Reixach és una patum. Quan una persona de la seva posició, amb una influència considerable en l'àmbit eclesial, mediàtic, educatiu i cultural del país, és present en l'escenari d'un crim, quelcom trontolla violentament en el cor de la societat catalana benpensant. Personalment, en aquests casos, em fa la impressió que els fonaments sobre els quals s’edifica l’estructura de les relacions humanes de poder reben una violenta sotragada. Per a tots aquells que no conegueu els fets: El dijous 5 de desembre, al voltant de les 19h, Eulogio Sol Lumalang, un home filipí de 44 anys, va irrompre al domicili del capellà de Riells i Viabrea per, presumptivament, matar-hi a ganivetades el jove brasiler de 22 anys que convivia amb ell, Odycleidson Kekeo Moraaes do Nascimiento. Val a dir que les versions que n’ofereixen els diari...

Mantenim la creença que el servilisme ens protegirà de l'infortuni però el cert és que,  a la llarga,  sempre ens perjudica greument. Imatge: lamarea.com . "El cas va anar així: un jornaler del camp que es va fer ric i es va comprar una barca gran, de les que al camp en diuen dahabiya. Es va comprar roba cara i elegant i seia en el seu dahabiya que anava lliscant per l'aigua. El terratinent que era l'amo de la terra on ell treballava, un home arrogant i de males entranyes, que el va veure, va manar als seus treballadors que assaltessin el dahabiya i fessin presoner el camperol. El van portar davant del terratinent i aquesta va ser la conversa que van tenir: Terratinent: ¿Des de quan els camperols naveguen en dahabiyas nous?  Camperol: És gràcies a la vostra compassió, justícia i generositat, senyor. Us hauria de fer content perquè és un signe de la vostra gràcia i bondat. Terratinent: ¿Com es pot permetre que els jornalers imitin els seus amos i ...