Si plores perquè has perdut el Sol...

Una imatge del pis incendiat, on van perdre la vida els petits Ayub (11), Thami (8), Mohammad (6) i Ossama (4). Foto: ANC. La policia científica dels Mossos mira d’esbrinar com es va originar l’incendi. Que si una burilla, que si una espelma, que si un braser. La hipòtesi del curt circuit a la instal·lació elèctrica ha quedat descartada. L'autòpsia ha revelat que els quatre menors van morir per inhalació de fum. Aquestes són les causes en minúscules. Petiteses per passar l'estona. Notícies d’escassa importància. La desgràcia es podria repetir avui mateix, en un altre punt castigat del territori perquè al barri de Les Planes del Vendrell (Baix Penedès) s’hi van congriar un conjunt de factors mortals. Aquests en majúscules. L'atur, els desnonaments i l'absència de prestacions sotgen amenaçadorament milers de vivendes i anuncien un futur tràgic als seus inquilins. Vuit membres d’una mateixa família malvivien en condicions d’infrahabitatge, en un pis de 60m...

 Imatge extreta de Google Aquest és un post que podria haver escrit en qualsevol moment perquè respon a una queixa que escolto freqüentment des de fa temps i que jo mateixa experimento quan necessito l'assessorament d'un professional de la salut o de qualsevol altre àmbit. Quan una persona truca a la teva porta, en el meu cas, d'una psicòloga, passa que de vegades ha travessat prèviament per un periple llarg i dolorós, en el qual ha patit diversos desenganys. El primer que cal fer en aquests casos és provar de restituir la confiança en el fet que és possible trobar algú que realment estigui disposat a ajudar i no tingui d'altres intencions ocultes. Òbviament, partim de la base que tots ens podem equivocar i, sens dubte, hem de procurar reparar els nostres errors, si això succeeix. Quan miro enrere, hi ha nombrosos problemes que abordaria de forma ben diferent. L'ímpetu de la joventut i la manca d'experiència poden jugar males passades. Amb tot, les quei...

Una escena de la sèrie Mad Men , en la qual la secretària Peggy Olson pateix un assetjament sexual a l’ascensor, el primer dia de feina. Imatge: AMC. La rància ferum ideològica, inherent al neoliberalisme, s’infiltra per diferents escletxes de la nostra quotidianitat. Encara no aconsegueixo fer-me a la idea que estiguem immerses en un procés involutiu tan ferotge. Que un Ministre de l’Interior condecori una Verge és quelcom que, senzillament, no m’acabo de creure. Forma part d’un món prehistòric que considerava ingènuament superat. Fa un parell de dies, vaig començar el llibre de Jane Maas, Mad Women , en el qual l’autora recorda la seva ascendent trajectòria professional en agències publicitàries similars a la Sterling Cooper, de la sèrie Mad Men. Vaig pensar que seria una lectura més aviat frívola, que m’ajudaria a desconnectar de la muntanya de preocupacions habituals. Em pensava que m’evadiria de la resclosida actualitat. En repassar les inaguantables humiliacio...

 Imatge extreta de Google Aquesta macroestafa ens deixa vivències difícils –probablement impossibles-, de digerir del tot. No ens quedarà altre remei que aprendre a conviure amb records horribles, com la mort per suïcidi dels nostres veïns, alguns dels quals han patit despietats assetjaments, a causa de problemes financers o conflictes laborals. Malauradament, encara hi ha persones que poden matar-ne d’altres, amb total impunitat i sense tacar-se les mans de sang. El “mobbing” o les maniobres de pressió que tiren endavant les entitats bancàries, per exemple, són formes de violència salvatge que no deixen marques físiques però que tenen responsables clars. És difícil poder-ne demostrar la culpabilitat directa. D’això se serveixen els botxins. Existeixen individus malvats –els tenim a la vora, no cal pensar en el banquer de moda-, que no s’aturen davant de res ni de ningú. Darrerament, he observat que prolifera una mena de hiena que fins i tot aprofita el moment de mé...

El creador de Facebook durant la seva intervenció al MWC14, a Barcelona. Imatge: EFE. Era esperable que el joveníssim pare de Facebook aixequés una monumental expectació al Mobile World Congress, sobretot després de l’oportuna jugada que ha suposat l’adquisició de WhatsApp. A banda de Felip de Borbó, que dormitava a primera fila, la resta de “privilegiats” assistents a la ponència han despertat l’enveja dels centenars de persones que es van perdre l’experiència vital de tenir-lo al davant, de cos present. Imagino que deu ser una cosa així com si els amants de les armes haguessin tingut l’oportunitat de veure Charlton Heston a Barcelona i ara poguessin explicar-ho als seus néts, plens d’orgull i de nostàlgia bèl·lica. Cal dir que la veneració ha arribat a cotes malaltisses a la ciutat de Girona. D’ençà que Mark Zuckerberg i Priscilla Chan van posar-hi els seu milionaris peus, s’ha desfermat un deliri que encara no m’explico. La premsa va informar a primera plana –com s...