Si plores perquè has perdut el Sol...

Una colla d'agosarats es llançava a les aigües de la platja de Vilassar de Mar, l'u de gener del 2012. Vídeo extret de Youtube. A banda de les tradicions clàssiques de Cap d'Any, prou conegudes  per tothom, un dels costums que ha esdevingut més popular, en les darreres dècades, és el d'organitzar remullades col·lectives, la primera jornada de gener. Malgrat que la més famosa  a Catalunya sigui a Barcelona, la pràctica ja està estesa a nombrosos municipis. He cercat una bona estona per la xarxa i no he aconseguit esbrinar d'on prové, exactament, aquesta dèria per banyar-se en unes condicions tèrmiques tan adverses.  Desconec si es tracta d'una pràctica d'arrels eminentment esportives o bé també hi són presents alguns components rituals, de més profunditat. En qualsevol cas, si tenim en compte el glaçat panorama social que s'albira pel 2013, potser no és una idea tan forassenyada la d'entrenar-se de bon començament. Es tractaria de llançar

Malgrat que se'n pugui criticar el patriotisme o la ingenuïtat, algunes pel·lícules de Frank Capra contenen una poderosa crítica social, perfectament extrapolable als nostres dies. Imatge del cartell de Mr. Smith goes to Washington (1939).   S'ha convertit en una tradició nadalenca més, en diferents punts del mapa. El nostre país no és una excepció. La sala Truffaut de Girona, per exemple, ha projectat novament en aquestes dates la pel·lícula de Frank Capra, It's a wonderful life (1946) i alguna cadena de televisió també va emetre-la, ahir al vespre. Malgrat que se l'ha criticat per ésser excessivament ensucrat, no es pot negar que el film ens mostra un retrat implacable dels tentacles opressors de la usura, que seria perfectament extrapolable als nostres dies. Hauríem de puntualitzar que avui patim aquest fenomen corregit i augmentat,   a causa de la despietada cobdícia bancària,  la qual deixa el dolent de la pantalla a l'alçada d'un malvat escarra

 El fundador del sindicat Manos Limpias , Miguel Bernad, és admirador declarat de Blas Piñar . Rere el tan proclamat interès en la lluita contra la corrupció, s'hi oculta la seva vertadera naturalesa... Foto:EFE.  Cada dos per tres tenim notícies d'algun exemplar directament transportat del Juràssic, terroritzat davant del perill independentista, que amenaça amb esquerdar la sagrada unitat d'Espanya. Curiosament, a aquestes bèsties del passat els esfereeixen els nacionalismes perifèrics, mentre que les reminiscències franquistes no els incomoden per a res. La qüestió és fer enrenou i generar tabola populista, encara que els gravíssims problemes del país restin sense resoldre. La secta liderada per Miguel Bernad , que ja ha presentat queixes de dubtosa base penal, contra nombrosos municipis catalans, ha denunciat aquesta vegada l'alcalde de Girona , Carles Puigdemont, per haver declarat simbòlicament la seva ciutat territori català lliure. Malgrat que hom pugui

La Consellera d'Educació, Irene Rigau, ha progonitzat una plantada al seu retrògrad homòleg a Madrid, José Ignacio Wert. És una desavinença real, la seva, o té components d'espectacle interessat? Foto: EFE. Desgraciadament, el nombre creixent de despropòsits protagonitzats pels nostres pretesos representants polítics provoquen que l'enginy dels ciutadans, a l'hora d'organitzar les protestes, es vagi refinant de forma directament proporcional al disbarat de torn. Si no es crida l'atenció d'una manera intel·ligent i vistosa és probable que la reivindicació quedi ofegada, en l'oceà d'indignació que ens aclapara actualment. L'ull tapat, a l'estil pirata, a esdevingut recentment un trist emblema de protesta contra la brutalitat policial. Les proclames, pancartes, vagues i performances  per a denunciar tota mena d'abusos es multipliquen a cada moment. El món educatiu també està a la palestra, dia sí, dia també. Recordo que, per tal de

Imatge extreta de Google Després de vulnerar drets humans a cor què vols, amb total impunitat, els bancs segueixen en l'obstinada línia de voler-se rentar la cara. Fan servir una clàssica estratègia de màrqueting, amb la finalitat de greixar els mecanismes de compensació i neutralització psicològics, tan habituals en el gènere corrupte. Allà on hi ha quelcom realment podrit per camuflar, és habitual comptar amb una legió de famosos acomodats, disposats a atacar la immundícia més resseca, per un bon grapat de calés. Bé, sempre surt alguna estrella abnegada, que assegura que ho ha fet per amor a l'art. Al costat del fotògraf de torn, explica que ha entregat la generosa suma a una coneguda ONG, la qual treballa sense descans per ajudar els pobres, perquè mai no deixin de ser pobres. Ja ho he comentat en altres ocasions: aquesta gent em fa més por que una pedregada. Frega que fregaràs, rasca que rascaràs, proven d'eliminar l'adherida greixina que acumula la màfia

Imatge extreta de Google  Reprenc el fil del darrer post per procurar analitzar amb més detall  l'opacitat que tot sovint envolta els casos d'assetjament sexual, els quals són  tapats cínicament pels membres de certes organitzacions corrompudes i tenen tràgiques conseqüències per a les víctimes, massa sovint oblidades i menystingudes. Algunes d'elles són titllades de mentideres o desequilibrades, mentre que l'agressor surt indemne de la situació. En el cas de Savile, la brutalitat va ésser silenciada, rere magnífiques condecoracions, rebudes de mans d'altes instàncies. ¿Com és possible que el mal aconsegueixi obrir-se camí amb tanta facilitat? ¿Quina esperança conserven les víctimes de ser rescabalades, ni que sigui una mica, per tot el sofriment que varen haver de suportar? Centenars de menors, en edat d'escoltar encara contes de fades, que necessitaven creure en un món just, van ser violats fredament per un personatge malvat que els va manllevar la inn

L'escàndol dels abusos comesos pel "carismàtic" Jimmy Savile ha posat en dubte el prestigi de la BBC, sospitosa d'haver tapat les nombroses agressions sexuals de l'estrella. ¿La llarga impunitat de què va gaudir el pederasta, qüestiona només la  famosa cadena o tota la societat britànica? La història de l’agressor sexual Jimmy Savile conté tots els ingredients per una pel·lícula de terror perfecta, sobretot si s’explica des de la perspectiva de les víctimes. Les grans oblidades en el drama dels abusos sexuals a menors. Encara que no sóc gens entusiasta de la morfopsicologia , confesso que contemplar la cara de Savile, un cop descobertes les atrocitats comeses, em genera una profunda torbació. Al costat d’aquest rostre, entre inquietant i grotesc,  el de Bela Lugosi resultaria ideal per a interpretar el paper d’un angelet de la guarda, en un film de Frank Capra. Òbviament, no ens trobem pas davant d’una ficció, de la qual podem escapar, tal i

La mutilació de la cultura , expressada en forma d’augment de l’IVA i severes retallades pressupostàries, limita de forma preocupant la nostra capacitat de comprensió de la complexitat del món. Imatge extreta de Google. La lobotomia fou un brutal tractament psiquiàtric, aplicat durant la primera meitat del segle XX, que consistia en seccionar quirúrgicament les fibres nervioses que uneixen el còrtex cerebral prefrontal amb les formacions nervioses de la base del cervell, amb la pretesa finalitat de corregir certs trastorns mentals, com ara l’esquizofrènia o la depressió. Tot i que la literatura de l’època va descriure millores en alguns pacients, de seguida es van observar greus alteracions de les funcions cognitives -atenció, memòria, facultats lingüístiques...-, en persones que havien estat víctimes de l’implacable bisturí. Una de les crítiques que va rebre la salvatge intervenció estava basada en el fet que els pacients patien una evident regressió a la infància

Al voltant de la figura de l'alcaldessa de Madrid s'hi conjuguen algunes de les pitjors xacres de la política. Mediocritat, nepotisme, fredor, incompetència i supèrbia són alguns dels mots que podrien definir-la. Imatge extreta de cuatro.com Per a poder parlar de la senyora Botella és necessari començar pel seu nomenament com a alcaldessa de Madrid, que fa un tuf de nepotisme antidemocràtic francament difícil de suportar, si no és amb uns quants litres de colònia reconcentrada . Quan partim d'aquesta senzilla base, ens topem amb una qüestió força fàcil d'entendre. Si una persona no ocupa un càrrec públic per mèrits propis, la catàstrofe, tard o d'hora, fa la seva dramàtica aparició. I així hem arribat a Madrid Arena. Recordo com se li trencava la veu, a doña Ana, quan evocava l'aprenentatge que va suposar tenir com a referent el seu marit, José María Aznar. Quina visió tan repugnant, contemplar com algú s'emociona, en elogiar un personatge que va

Jorge Alaminos El tràgic suïcidi de J.M. Domingo a Granada, hores abans de ser desnonat, va provocar que el col·lectiu Stop Desahucios, en aquella ciutat,  culpés directament els polítics i els banquers de la seva mort . El clam d'indignació ha traspassat fronteres i ha arribat a la premsa internacional. Com era d'esperar, no han faltat les previsibles veus que han titllat de desmesurada i demagògica la protesta d'aquest col·lectiu. ¿Es pot establir una relació tan estreta, de causa efecte, entre la dramàtica mort del quiosquer i la tirania financera? En el pol oposat ¿és possible negar qualsevol tipus de vinculació, entre la violència neoliberal i el fet que augmenti el nombre de persones que es senten abocades a posar punt i final a la seva existència ? A la meva manera de veure, ambdós interrogants tenen una resposta negativa. Tal i com assenyalaven els autors d'un article a la revista Psychiatry Services , relacionat amb els suïcidis de malalts menta

Els mitjans acostumen a mostrar una actitud optimista, en dones que han afrontat el càncer de mama. Malgrat el seu admirable testimoni, la relació entre la psicologia positiva i una evolució favorable de la malaltia no està científicament demostrada. Imatge extreta de gossipfashionweek.com. El passat 19 d'octubre es va celebrar el Dia Mundial contra el Càncer de Mama , motiu pel qual es van realitzar els habituals actes de solidaritat amb les dones que pateixen aquesta cruel malaltia. Quant als mitjans de comunicació, val a dir que no es tracta d'un tema que  abordin exclusivament en dates assenyalades sinó que s'acostuma a tocar prou sovint, sobretot a través d'entrevistes a persones que han passat pel mal tràngol i han decidit oferir lliurement la seva experiència als espectadors.  Convé assenyalar que no és habitual que hi apareguin persones que expressin obertament la desesperació o la manca de recursos -interiors i de l'entorn- que poden haver sofert a

L’experiència de María Belón i la seva família va inspirar la famosa pel·lícula d’Antonio Bayona, Lo imposible . Aquesta coratjosa mare assegura que va preveure en somnis l’arribada de l’onada a les seves vides. Foto: José Luis Roca.   Confessaré d’entrada que no tinc cap intenció de veure la pel·lícula Lo imposible perquè el tsunami neoliberal i la devastació social que se’n deriva ja representen una catàstrofe prou terrorífica, com per haver-hi d’afegir el dramatisme de la gran pantalla. Això per no esmentar massacres horribles, com la que sofreixen els sirians, les quals fan perdre qualsevol rastre d’esperança en el futur de la humanitat. M’estimo més prescindir de les dosis extres de tragèdia col·lectiva per les quals, al damunt, s’hagi de pagar una entrada. En aquests moments, no tinc la butxaca ni el cervell preparats per segons quines aventures, fetes de mocs, llàgrimes i mocadors de paper. Amb tot, penso que el testimoni de María Belón –Naomi Watts, en la ficció-

 Un grup de nens i nenes contempla un quadre de l'àrea de paisatge naturalista , de l'exposició inaugural de l'Espai Carmen Thyssen, a Sant Feliu de Guíxols. La majoria de museus, actualment, ofereixen activitats adreçades a la mainada. Foto: PC. Vaig aprofitar el Día de la Hispanidad per visitar l'exposició inaugural de l' Espai Carmen Thyssen de Sant Feliu de Guíxols: Paisatges de llum, paisatges de somni. De Gauguin a Delvaux . Vaig animar-m'hi després de llegir que havia estat un èxit d'assistència i havien decidit prorrogar-la. Ja temia que no hi seria a temps -com m'ha passat amb altres exposicions-, però, afortunadament, aquesta vegada no vaig fer salat. Val a dir que la bona premsa fa justícia a la deliciosa mostra de pintures. Les elevades expectatives, doncs, van quedar plenament satisfetes. Recomano la visita com una oportunitat per a gaudir de l'art amb tranquil·litat, en un entorn captivador. Aquest singular museu està ubi

Una coneguda teoria sosté que els dinosaures van extingir-se durant la Transició però l’actualitat demostra que encara sobreviuen agressius exemplars, plàcidament instal·lats en l’hàbitat del poder. Paral·lelament, proliferen les espècies intel·ligents i evolucionades, que pugnen per eradicar-los definitivament dels àmbits d’influència Existeix una Espanya inculta, casposa, anacrònica, essencialista, colpista, corrupta i masclista de la qual bona part de ciutadans –catalans i espanyols- ens voldríem emancipar. Una Espanya amb la qual la Catalunya de la puta i la Ramoneta ha fet tractes prou rentables, des d’un punt de vista estrictament interessat i electoralista. Si fem cas a la Història oficial, hauria de resultar senzill foragitar els elements reaccionaris de les altes esferes, perquè la pell de brau va transitar per una modèlica Transició. La crua realitat, però, demostra que no és gens fàcil cercar el camí de la llibertat perquè les grotesques bèsties del passat