Si plores perquè has perdut el Sol...

    Una sessió de teràpia electroconvulsiva, aplicada a l'hospital clínic de Barcelona. Foto: Vicens Giménez. Quan provo de mantenir-me al dia de les darreres novetats en el camp de la salut mental, de vegades topo amb informacions que semblen extretes del fotograma d’alguna pel·lícula de terror o bé d’una paròdia de la part més fosca de la història de la psiquiatria, depèn de com ho enfoquem. Posem que ara us explico que un grup d’investigadors té la intenció de tirar endavant un estudi, l’objectiu del qual és provar l’eficàcia de la combinació de la teràpia electroconvulsiva (TEC) i la ketamina , una droga anestèsica, com a fórmula innovadora de tractament per a la “depressió severa”. És probable que creguéssiu que us estic descrivint algun capítol sòrdid, ocorregut en aquells grisos manicomis del franquisme o potser que em refereixo a pràctiques vigents en alguna dictadura contemporània, on encara es reprimeixen els presos polítics amb tota mena de tècniques av

Imatge extreta de Google Fa una colla de dies, vaig anar a tallar cabells i la perruquera em va preguntar si no temia quedar-me calba en el futur. Segons ella, tenia tots els números perquè arribés ben aviat aquest fatídic dia, de tan castigat com tenia el cuir cabellut. Vaig respondre-li que en el moment oportú ja prendria les mesures que convinguessin o que ho deixaria córrer, si calia. La resposta no va satisfer-la en absolut i va començar a alliçonar-me, com si parlés amb una excèntrica desadaptada, que menystenia la importància del factor estètic. Va recordar històries de clientes d’edat avançada que es lamentaven amargament que en la seva època no haguessin existit productes per prevenir les entrades i les clapes. Si haguessin nascut uns quants anys més tard, assegurava, haurien pogut frenar l’apocalipsi capil·lar. Ara ja no hi eren a temps, les pobres! ¿Com podia ser que no estés amoïnada? ¿Per què no aprofitava les meravelles que m’oferien els avenços de la ciència i

La millor manera de combatre les tergiversacions dels mitjans de comunicació respecte la Diada és caminar pels carrers i copsar en primera persona l'ambient que s'hi respira. Entre la propaganda unionista i la secessionista, es fa difícil fer-se una idea clara de què està passant realment a Catalunya. Aquests són quatre retalls de les múltiples "diades" que, com milions de ciutadans, vaig viure el passat onze de setembre. N'hi podria haver moltes més.   A la tradicional ofrena floral al monument de Rafael de Casanova s'hi distingia el conegut signe de prohibició de les estisores, com a reivindicació de l'aturada de les polítiques d'austeritat. Una de les flagrants contradiccions de CiU i Esquerra és que reclamen la independència per millorar la nostra situació econòmica -entre altres qüestions- però no els tremola la mà en recolzar les receptes neoliberals més salvatges, les quals ens enfonsen miserablemen

Entre la Marta Ferrusola i en Jordi Pujol hi ha hagut, com a mínim, una altra dona: la bruixa Adelina . Foto: Efe. A aquestes alçades del partit, dubto que ningú estigui en condicions d’afirmar que el mal anomenat “cas Pujol” és un afer estrictament familiar. La quantitat de personalitats que podrien quedar-hi empastifades és tan important que hom juraria que el matrimoni format per l’ex Molt Honorable i Marta Ferrusola encara no ha perdut el nervi. Deu ser per allò de si s’estira de la manta. El pare de Convergència es passejava tranquil·lament per Queralbs, sense expressar la més petita espurna de penediment. Davant de les càmeres, encara feia alguna brometa, com si amb la falsa simpatia pretengués escombrar l’espoli cap a un discret segon pla. Aquí s’aturava a fer-la petar amb un veí i allà queia per terra i deixava anar, en to victimista: “Només em faltava això!” La matriarca conserva la mirada severa i la supèrbia d’una primera dama en plenes funcions. Fa poc ha engega

    Jane Fonda i Michael Sarrazin eren Gloria i Robert, els desesperats protagonistes de Danzad, danzad, malditos (1969). La setmana passada, acabava el darrer post parlant del furor que ha causat aquest estiu la trobada amorosa entre la incombustible María Teresa Campos i el mític Bigote Arrocet. Vulguis o no, t'acabes assabentant dels safarejos nacionals perquè te'ls serveixen a través de tots els canals possibles. Ahir al matí, mentre escoltava la ràdio, vaig saber que, segons els experts en la matèria, qui ha donat realment la campanada no ha estat pas la madura parella sinó el germà de la malaguanyada Rocío Jurado, l'inefable Amador Mohedano, al qual han enxampat defecant en una platja de Chipiona . La merda com a espectacle. Passat l'estupor inicial, em vaig sentir envaïda per una ràfega de preguntes. ¿Com és possible que els excrements d'un pseudopersonatge televisiu interessin l'audiència? ¿En plena recessió i espoli massiu; en l'a