Un blog sobre psicologia i actualitat

El passat 17 de juliol va fer un any que ens va deixar Andrea Camilleri , l'autor sicilià internacionalment conegut per donar vida a l'atípic comissari Montalbano, el nom del qual, com és ben sabut, és un homenatge a un altre autor de referència de la novel·la negra: el seu bon amic Manuel Vázquez Montalbán. Al seu torn, el traductor al català de Camilleri, Pau Vidal, ha batejat amb el nom de Camil un dels seus personatges de ficció. Segurament, l'admiració pel mestratge del sicilià deu haver deixat nombroses picades d'ullet literàries.  Les aventures del policia de Vigata -un topònim inventat, inspirat en Porto Empedocle, el seu poble natal- són ideals per a fer més passables els colorosos dies d'estiu, sobretot per a aquelles persones que no estiguin predisposades a les espessors literàries, entre la xardor i la pandèmia, que encara remena la cua.  Un dels darrers títols de la sèrie, que trobem fàcilment a les llibreries, és L'altre cap ...

Il·lustració: Maitena Una de les reivindicacions presents en el manifest del vuit de març d'enguany , encapçalat pel lema Juntes som més , ha estat la despatologització de les vides, les emocions i les circumstàncies de les dones atès que, tal com s'afirma en el text, la medicalització respon als interessos de les grans empreses i no pas a la salut femenina. S'hi conclou que els nostres processos de vida no han de ser considerats com a malalties. Vaig sospirar alleujada quan vaig escoltar que aquest punt havia estat inclòs en l'escrit perquè el seu impacte en la quotidianitat de les dones és tan profund com a voltes invisible. Em sentia una mica menys sola en la defensa d'un discurs crític, el qual, si bé gaudeix d'un espai propi en el món acadèmic, resulta més aviat marginal en la pràctica clínica. D'aquesta bretxa ja en parlarem en una altre moment. No és la primera vegada que esmentem la gravetat de la situació exposada en el manifest  fem...

Una imatge de la mobilització d’ahir al matí, al passeig de Palamós. Foto: Clara Esquena. Si la quantitat d’esdeveniments polítics que estem intentant de pair aquests dies fos comparable a un banquet, podríem dir que estem entaulats en un d’aquells restaurants xinesos en els quals, abans que t’hagis acabat l’arròs tres delícies, ja et porten els rotllets de primavera i el pollastre amb ametlles. Així successivament: ens presenten un rosari inacabable de plats d’un regust que passa del dolç a l’amarg en un tres i no res. Ahir no em sentia preparada per afrontar amb cap mena d’entusiasme la vaga general perquè l’angoixa per la repressió de l’u d’octubre -a mesura que passen les hores cada cop em sembla més una operació bèl·lica, amb la corresponent conversió de víctimes en botxins per part de l'aparell de poder espanyol- amb prou feines em deixava respirar. Suposo que a molta gent el disgust li devia sortir de dins el dia després. Només cal una nova imatge, unes parau...

La desaparició de Santiago Maldonado ha fer remoure de la seva tomba els fantasmes més temibles del passat recent. Un dels horrors que es visqueren durant la dictadura argentina va ser la tortura, de la qual en foren còmplices nombrosos metges i psicòlegs. A la pel·lícula de Roman Polansk i Death and the Maiden (1994) [La mort i la donzella], una represaliada, Paulina Escobar (Sigourney Weaver), es retroba inesperadament amb qui considera que fou el seu torturador, l’aparentment encantador doctor Miranda (Ben Kingsley). El xoc emocional i la inversió de rols es produeixen en presència de l'astorat marit de Paulina, l’advocat dels drets humans Gerardo Escobar (Stuart Wilson). Un jove argentí desapareix i tremola la terra. L’artesà de vint-i-vuit anys Santiago Maldonado participava el passat u d’agost en una manifestació a la Patagònia, quan va ésser vist per darrera vegada, abans que la policia de fronteres argentina dissolgués la mobilització, amb bales de plom i d...

Malgrat que les fases del dol concebudes per Kübler-Ross -negació, ira, negociació, depressió i acceptació- gaudeixen d’una gran popularitat, no hi ha base empírica que en recolzi l’existència. Fa temps que la ciència les qüestiona però en els mitjans de comunicació se segueixen oferint consells que s’hi inspiren. Pintura de Karine Douliez. Era qüestió de dies que aparegués a la premsa algun article on es recollís el consell d’un psicòleg expert en catàstrofes que recordés als familiars de les víctimes i a altres persones impactades pels recents atemptats gihadistes que, a partir d’ara, transitaran per diverses etapes fins que   assoleixin l’anhelada acceptació o adaptació a la rutina diària. El 24 d’agost va fer tretze anys que ens va deixar la psiquiatra suïssa Elizabeth Kübler-Ross i el seu controvertit model encara segueix viu en el nostre imaginari, entre altres motius, perquè tenim poca cultura científica, encara que haguem elevat certs investigadors als altars....

Un senzill homenatge, improvisat, a les víctimes de l'atemptat de Barcelona, en un carrer de Platja d'Aro, ahir a la tarda. Foto: Clara Esquena. Aquesta és la mena de missatges que no voldria haver d'escriure mai. El dolor i la incertesa m'embolcallen, com si d'ençà del dijous haguéssim despertat en un nou context pel qual ningú no ens havia preparat. Sabíem que podia passar però volíem creure que era evitable. Em costa de trobar les paraules: em semblen fútils davant de la destrucció i l'horror que assoten el món d'avui.  És clar que tenim por però haurem d'aprendre a conviure-hi, amb perseverança, sense caure en els paranys que trobarem pel camí. El terrorisme gihadista a Catalunya ha deixat víctimes que ja no podran llevar-se pel matí. I persones estimades, desolades per la pèrdua. Romanguem al seu costat, amb respecte i en silenci.

Imatge extreta de Youtube És probable que qualsevol persona que hagi compartit moments distesos amb el personal d'infermeria o de medicina d'algun hospital, s'hagi sorprès de la propensió que tenen a les bromes macabres sobre la patologia, la decadència i la mort que presencien en la seva pràctica quotidiana. Haig de confessar que la primera vegada que vaig ser-ne testimoni me'n feia creus d'aquells comentaris; desitjava amb totes les meves forces no haver-me de trobar en la situació de dependre de professionals tan desaprensius com aquells, que es mofaven obertament de la cara de pomes agres que feia un difunt o de la poca mà esquerra amb la qual un company havia comunicat un mal pronòstic a un pobre pacient, que tenia un futur ben fosc per davant.  Mai no he aconseguit sentir-me còmoda amb aquesta mena d'acudits perquè sempre tinc el temor que puguin derivar en una mena de sarcasme crònic, que dificulti l'empatia ...

Imatge d’algunes membres de Les Kellys de Mallorca, que també se sumen a la lluita contra la violència masclista. Foto extreta de La Directa . Probablement trobaríem pocs sectors tan invisibilitzats o caricaturitzats com el de les treballadores de la neteja. A trav é s dels mitjans de comunicaci ó -en s è ries de ficci ó o a les not í cies- se les sol representar a través de l’estereotip de la choni analfabeta o bé el de la gemegaire que es fa la víctima però que, en realitat, té poques ganes de pencar. El col · lectiu de “ Las Kellys ” - las que limpian - trenca amb els tòpics habituals i potser per això resulta tan incòmoda la seva veu. Elles no sofreixen en silenci ni tampoc munten cap numeret histriònic -al més pur estil d’ Aída - sinó que denuncien amb coratge i contundència l’esclavatge del mercat laboral. I ho fan a múltiples nivells, d’una manera ben poc habitual, malgrat trobar-se en una posició d’extrema precarietat -un percentatge gens menyspreable ...

El dimecres al matí vaig engegar la televisió després de llevar-me, com milions de persones arreu del món, amb l’objectiu d’assabentar-me per quin percentatge de vots havia guanyat la incombustible Hillary Clinton les eleccions nord-americanes però em vaig topar amb una ‘bomba informativa’ de les que fan època: el magnat Donald Trump -aquell sac d’odi- seria amb tota probabilitat el proper president dels Estats Units. Els mateixos analistes que no ho haurien previst ni el pitjor dels seus malsons, ara s’afanyaven a trobar-hi una explicació. Com quan va esclatar la ‘crisi financera global’, l’any 2007, de la qual, a posteriori, tothom n’era expert. L’actor Robert de Niro manifestaria més tard que davant d’aquella victòria va experimentar el mateix sentiment que quan van caure les Torres Bessones de Nova York. Comparteixo la sensació d’incertesa pel que fa al futur convuls que ens espera, durant els quatre anys vinents. Tant de bo que les properes generacions no hagin de preguntar...

"Consells per treballar la memòria, dia a dia" A càrrec de Clara Esquena i Freixas Psicòloga Divendres 21 d'octubre, a les 19h Biblioteca de Palafrugell Sala polivalent C/ Sant Martí, 18 Entrada lliure. Cal portar paper i llapis. Resum: En aquesta xerrada repassarem alguns conceptes bàsics sobre la memòria i exposarem com aquesta es transforma, a mesura que ens fem grans, sofrim algun tipus de dolor o travessem per un procés depressiu. Revisarem quins són els oblits quotidians més freqüents i desgranarem quines estratègies cognitives podem seguir per evitar-los, tot basant-nos en el caràcter associatiu de la memòria. Sabies que el consum de determinats fàrmacs pot ser perjudicial, mentre que l'adequada gestió de l'estrès pot resultar beneficiosa? Com ens influeixen l'exercici físic o l'ús de les noves tecnologies, a l'hora de consolidar els records? No t'oblidis d'apropar-te a la biblioteca per d...