Si plores perquè has perdut el Sol...

Amb prou feines podem recordar la primera vegada que ens varen fer mal. D'ençà d'aquell dia, que vam despertar a la consciència, han ocorregut un munt de coses. Un rosari d'esdeveniments que ens han fet la persona que som avui. Passen els anys i sentim a dir cada vegada amb més força que és difícil confiar en els altres. De males experiències en sobren. Un es pot refiar de si mateix i gràcies. En algunes persones estimades també s'hi pot comptar, amb una mica de sort... En aquest enrevessat camí d'alegries i desenganys és complicat mantenir-se ferm en determinats valors. Seguir construint, malgrat tot. És temptador deixar-se arrossegar per l'enveja, el rancor, la falsedat o la traïció. Ningú va dir que viure fos fàcil...

Quantes vegades no hem passejat per una ciutat, tranquil·lament, amb alguna bossa de shopping a la mà...amb prou feines hem parat esment als hostes silenciosos del carrer que són les persones sense sostre. Semblen criatures d'un altre món... Diem els psicòlegs que la ment humana fa tot el que pot per apartar-se del sofriment. El mecanisme de dissociació permet posar en una "capseta" tots aquells aspectes de la vida que provoquen dolor. És una manera de sobreviure. Quan veiem un pidolaire, per exemple, és probable que mirem de col·locar-lo ràpidament en una categoria a la qual nosaltres no pertanyem: toxicòmans, malalts mentals severs, immigrants, delinqüents... El magnífic programa de TV3 Sense Embuts , va emetre ahir al vespre un capítol dedicat als més pobres. Una de les temàtiques tabú de la nostra societat, per les quals els creadors de sèrie senten, afortunadament, especial predilecció. Vàrem escoltar veus de persones sorprenentment semblants a la nostra... La cris...

Abans d'ahir em vaig assabentar pel TN de TV3, cada cop més insubstancial, dit sigui de pas, d'una proposta d'horticultura que ha tingut molt d'èxit entre la gent gran. No puc recordar el nom del municipi on s'ha dut a terme ni tampoc he trobat la informació per internet. Ja em perdonareu. Pel que puc recordar, el propietari d'un conjunt de petites parcel·les, de les quals no podia treure rendiment econòmic, va decidir cedir-les a un grup de jubilats per tal que poguessin conrear-hi un hort. La iniciativa em va semblar saludable a més no poder. Poques vegades tens notícia d'un projecte espontani com aquest, que aglutini tants factors positius per a la qualitat de vida de les persones grans. En primer lloc, potencia l'activitat física i mental. En segon lloc, fomenta la relació social (els terrenys es troben l'un al costat de l'altre). En tercer lloc, s'obtenen verdures i hortalisses, productes frescos i locals, ideals per a una dieta sana i ...

Les arrels de la violència masclista són tantes i tan diverses que es fa difícil abastar-les totes. Tradicionalment, l'educació de la dona s'ha basat en la submissió i el silenci, en la paciència i la recepció, més que no pas en l'acció directa i la participació en el món. S'ha fet créixer moltes dones amb la creença que l'existència femenina és poca cosa més que l'espera d'un home encantador amb qui formar una família per a tota la vida. El clàssic conte de fades que la crua realitat fa caure inevitablement, com un castell de cartes a la mercè d'un vendaval. La literatura romàntica, el cinema o la música, s'han posat al servei d'aquesta finalitat i han omplert el cap de papallonetes a milions de dones d'arreu del món, fent-les una miqueta més esclaves d'aquesta idea impossible. La parafernàlia romàntica és, precisament, una de les estratègies de captura més habituals dels homes violents, que utilitzen el pretext de l'amor apassionat ...

El fantasma de l'Alzheimer és un dels més temuts per a moltes persones grans i els seus familiars. La idea de perdre la memòria és esborronadora. El futur és limitat per algú d'edat avançada i els records representen un dels tresors més preuats. També es posen damunt la taula qüestions tan candents com la mortalitat psicològica o la manca d'autonomia. En definitiva, la possibilitat de gaudir d'una vida digna fins al final. Un dels "mites" més extesos és que aquesta malaltia neurodegenerativa està determinada genèticament i que poca cosa es pot fer per prevenir-la o aturar-ne l'avanç. Malgrat que els gens hi juguen un paper indiscutible, l'estil de vida també és determinant. El nivell educatiu, les emocions, l'actitud davant la vida, l'entrenament de la memòria, les relacions socials, l'alimentació saludable o la pràctica esportiva són alguns dels factors que afavoreixen una bona fisiologia cerebral. Potencien una major riquesa en les conne...

Fa uns quants dies, us parlava del llarg camí que hem de recórrer abans no acabem amb el problema de la violència cap a la dona. Tenim tendència a fer grans escarafalls quan es produeixen fets dramàtics però ens tremola la mà a l'hora d'anar al fons de la qüestió. La violència masclista és un fenomen extremadament complexe, que va més enllà del clàssic esquema "bona dona ingènua cau en mans de pervers home maltractador" , que tan sovint veiem representat als mitjans de comunicació. Algunes vegades, les dones maltractades són, al seu torn, maltractadores. Exerceixen la violència psicològica a la feina, amb els familiars propers o fins i tot amb els fills. Una de les flaqueses del feminisme ha estat, al meu entendre, el fet de no reconèixer prou la part fosca que també tenim les dones. Em trobo, no poques vegades, amb noies (solen ser joves) que exerceixen una tirania despietada sobre els seus companys sentimentals. També són prou conegudes les batalles acarnissades q...

Tinc bastanta afició a llegir la premsa digital, tot i que sóc de l'opinió, no compartida per tothom, que mai podrà desbancar el paper de tota la vida. El format clàssic permet una lectura més pausada, tranquil·la i reflexiva, associada clarament al plaer de la lectura. A través del format virtual, en canvi, t'assabentes dels titulars principals del dia, aprofundeixes en notícies puntuals i també, cosa gens banal, tens l'oportunitat de participar directament dels seus continguts. Es tracta d'un fet insòlit abans de la irrupció d'internet a les nostres vides i permet una major democratització de la informació, menys vulnerable, al meu entendre, a caure en els monopolis de la veritat. Val a dir que només són alguns els rotatius virtuals que ofereixen aquesta possibilitat. N'hi ha que filtren els missatges grollers i n'hi ha d'altres, de pinzell gruixut, que permeten deixar-hi tota mena d'insults i barbaritats. Vull creure que, ara com ara, no hi ha cen...

Llegir la premsa diària et proveeix d'una infinitat d'idees per escriure al bloc. Tot i això, has de prendre la precaució de no agafar-te les notícies massa a la valenta, perquè corres el risc d'acabar mig trastocada. Avui, concretament, he llegit diverses informacions que m'han deixat de pasta de moniato. En primer lloc, la despesa de la ja famosa "cúpula Barceló". He saltat de la cadira. No només pel conegut desviament de 500.000 €, teòricament destinats al desenvolupament, sinó perquè l'inefable Miguel Ángel Moratinos ha tingut l'ocurrència de comparar l'obra de l'artista mallorquí a la Cappella Sistina de Miquel Àngel. Home, Moratinos, s'agraeix l'eufòria però no cal que ens vengui la moto. La segona sorpresa l'he tingut en llegir una entrevista al director d'un centre mèdic, finançat amb fons públics, concebut i dedicat a atendre exclusivament a metges. El responsable ha argumentat les seves respostes però m'he quedat...

Ahir vaig anar a Montjuïc a veure el partit Espanyol-Numància. Com que m'estimo més no parlar dels quatre gols que ens van colar, desviaré l'atenció cap a un altre tema. A l'entrada de l'Estadi, entregaven llaços de color violeta, símbol de la lluita contra la violència masclista. Me'n vaig col·locar un amb molt de gust i vaig comprovar amb satisfacció que també hi havia molts homes que el portaven posat. Aquestes iniciatives són positives, no es pot negar, però també és evident que no ataquen l'arrel del problema. La violència de gènere és una xacra social que s'ha de combatre des de molts fronts i, des del meu punt de vista, encara tenim bastanta feina pendent. Ja fa uns quants mesos, vaig llegir una entrevista a Àngels Barceló, al suplement dominical del diari El País . Segons la periodista, hi ha hagut un retrocés important en el paper de la dona en els mitjans de comunicació. Massa sovint, deia, qui dirigeix un informatiu és un home l'aparença del q...

En record de Montserrat Sánchez, veïna de Pals, brutalment assassinada ahir al centre del meu poble, Palafrugell. Estem commocionats per la teva pèrdua. Descansa en pau.

ELS AMANTS La carn vol carn. Ausiàs March "No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem des del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d'una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de q...

Fa gairebé vuitanta anys d'ençà que es va publicar per primera vegada "Una cambra pròpia", de la llegendària Virginia Woolf. Després de vuit dècades, es mantenen, més vigents que mai, les seves reflexions. Em pregunto quanta vida creativa es veu truncada encara per manca de recursos o per atendre obligacions imposades. ¿Quantes dones guarden al calaix novel·les magnífiques, que mai veuran la llum? La manca d'independència econòmica, psicològica i d'espai encara són un llast pel talent creatiu femení. Si alguna cosa hi hem guanyat, ha estat aquesta finestra al món que és internet. Un espai virtual on expressar-se. Afortunadament, s'obren milions de bitàcoles cada dia, on les paraules prenen cos, agafen vida. Blogs, pàgines, portals, fòrums, correus electrònics... modernes habitacions pròpies!

Avui hem llegit a la premsa que els dos joves processats per agredir i cremar viva Rosario Endrinal (a la fotografia) en un caixer del barri de Sant Gervasi a Barcelona han estat condemnats a 17 anys de presó cadascun, acusats d'assassinat amb traïdoria i un delicte de danys. Com recordareu, l'any 2005, el cas va commocionar l'opinió pública i d'ençà d'aleshores se n'han analitzat tots els ets i uts. Potser el fet més destacable ha estat que els botxins de Rosario (reduïda tantes vegades a la paraula indigent) fossin nois de classe alta. Res no feia pensar que tres joves que han tingut l'oportunitat de créixer amb tota mena de comoditats poguessin cometre un crim d'aquestes característiques. Com si el benestar material fos garantia de bona educació! Permeteu-me que, per explicar-me millor, us faci un petit apunt biogràfic. Quan estudiava la carrera a Barcelona, em treia uns calerons treballant de monitora en menjadors escolars. No era una feina fixe sin...

S'acosta Nadal. Entre els professionals del meu ram he sentit a dir un munt de vegades que són èpoques difícils en les quals es dónen un bon nombre de recaigudes, sobretot en els centres de salut mental. No he sabut mai del cert si és un tòpic o bé una veritat contrastada. De fet, no tinc notícia de cap investigació sobre el tema (de ben segur que n'hi ha alguna). A la consulta, almenys de moment, tampoc he notat res d'extraordinari... Com que són dates estretament vinculades a la família, se'ns remouen tota mena de sentiments. Passem estones agradables i d'altres de ben amargues, quan ens recordem de les persones que ens han deixat. Família a banda, una de les coses que m'irrita més d'aquests dies és la proliferació de gales solidàries a totes les cadenes de televisió. En temps de crisi ja no us dic com se m'aguditza l'al·lèrgia. Si col·laboro amb alguna causa, mai no tinc la certesa que els diners arribaran a lloc. De fet, us ho dic de debò, això n...

Avui he sentit al programa d'en Toni Clapés, a RAC1, que a Tomàs Molina no li fa ni mica de gràcia la seva imitació al Polònia. Està que s'enfila per les parets. Que jo sàpiga, no passa gaire sovint això que els imitats reaccionin amb tan mal humor. En aquest sentit, s'ha de reconèixer la capacitat dels polítics per entomar les sàtires, a vegades bastant carregades d'àcid sulfúric. Suposo que estan tan avesats a tot que ja no els ve d'una crítica més. M'atreviria a dir que fins i tot els fa certa gràcia tenir un alter ego a Polònia. Tot sigui per sortir a la televisió...En una ocasió, li vaig sentir dir a Manel Lucas (un dels factòtums del programa i periquito com jo) que els polítics no els posaven entrebancs, cosa que no es podia dir dels personatges del món del futbol... Des d'aquesta humil bitàcola animo en Tomàs a relativitzar una mica la situació. La psicologia positiva ens ensenya que el sentit de l'humor és una de les millors armes per combatre ...

Finalment, Barack Obama s'ha imposat de manera aclaparadora al republicà John McCain. El seu missatge espiritual i populista ha pogut amb tot. No és que m'agradi anar contracorrent (bé, potser una mica si) però a mi aquest home no em convenç. No acabo d'entendre que un polític ultradretà com ell sigui, a la vegada, un defensor a ultrança dels drets humans. ¿Es pot parlar de valors i alhora defensar la pena de mort? S'escapa de la meva comprensió. Potser és necessari viure als Estats Units per entendre la "febre Obama". He mirat uns quants vídeos dels seus discursos al Youtube i quan he vist tota la massa enfervorida, amb els ulls plens de llàgrimes, he sentit una mena d'inquietud. Pensareu que desbarro, m'ho podeu dir tranquil·lament, però hi veig certa similitud amb el sentiment que desperta sobre la gent el discurs d'Hugo Chávez o de tants altres líders xarlatans que sedueixen el poble recorrent a quatre tòpics suats i una magnífica posada en es...

Dia de Tots Sants a Palafrugell: cementiri, flors, pluja i panellets. Pensaments sobre la mort i el seu misteri. Avui m'he llevat amb el record d'un somni on hi sortien persones que ens han deixat. No m'ho invento a propòsit de la diada, és del tot cert. A vegades (com a tantes persones) em passa que somio amb difunts. Els morts, a vegades persones properes, d'altres no, em saluden o em fan preguntes que no sé com contestar. Aquests somnis no són com tots els altres perquè em trasbalsen d'una manera que no sé com explicar. En algunes cultures hi ha la creença que els somnis d'aquesta mena són una forma de comunicació amb els difunts. Potser si. Qui sap si són una experiència a través de la qual els humans ens fem a la idea que ja no veurem més les persones que van morir. Una forma d'acomiadar-nos o d'elaborar un dol. No ho sabem del cert. No tenim respostes per a tot...