Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2011

Fa cinc anys que vas marxar

Imatge
Cada gota de rosada té son arc-de-sant-Martí, cada aucell sa refilada, cada palau son jardí: té sa llum cada capella, cada bosc sa fontanella; lo dia clou sa parpella, mes tingué son dematí, Jacint Verdaguer Records i somnis , fragment.

Un sacrifici per Espanya

Imatge
Foto: Juan Carlos Cárdenas/ Efe Encara no m'he recuperat del discurs de dimissió de Francisco Camps . Tal i com suggereixen els experts en psicologia de la corrupció, en l'àmbit polític, el control del discurs lingüístic és fonamental per assolir el domini mental de la població. D'aquesta manera, els delinqüents de coll blanc poden continuar tranquil·lament amb les seves martingales a l'ombra. Els malabarismes verbals són seguits per tota una legió de tertulians, columnistes i opinadors, disposats a fer la cort a qui sigui, amb l'objectiu de conservar la notorietat i presència mediàtiques. Hores d'ara, la vinculació de la trama Gürtel amb el Partit Popular és pràcticament indiscutible, malgrat que falti concretar responsabilitats. Després d'haver estat processat per suborn passiu impropi, la reacció del President de la Comunitat Valenciana era una incògnita. L'afer dels vestits ha passat de ser una anècdota negada amb obstinació- Yo me pago mis trajes -

L'endemà del Dia de Mandela

Imatge
Nelson Mandela ha esdevingut una icona global de la lluita contra el racisme El 18 de juliol és l'aniversari de Madiba . L'efemèride ha estat batejada per les Nacions Unides com a Dia Internacional de Nelson Mandela. Enguany, s'ha convidat a què els ciutadans inverteixin 67 minuts en accions que emulin l'expresident sud-africà, atès que ell va dedicar 67 anys de la seva vida a combatre l' apartheid. Malgrat les bones intencions, com bé sabem, moltes d'aquestes jornades són boniques campanyes publicitàries, les quals, malauradament, no solen anar acompanyades de vertaderes transformacions socials. Em queda el dubte de si no són simples cortines de fum, per tapar les enormes desigualtats, que assoten un món que es revela cada dia més cruel. Quan Shakira va ser acusada de plagi pel tema Waka Waka -en realitat és una cançó tradicional camerunesa - algunes veus van criticar la colombiana de tenir la típica arrogància colonialista, que ha caracteritzat el poder

L'admirador de Breivik

Imatge
L'eurodiputat Mario Borghezio ha confessat la seva afinitat amb les idees de Breivik No és la primera vegada que l'eurodiputat ultradretà Mario Borghezio surt amb algun estirabot. En una altra ocasió, havia fet apologia del terrorisme etarra . Contràriament al que seria d'esperar en una societat civilitzada, les terribles declaracions no van tenir cap repercussió rellevant. I així l'homenet continua fent de les seves. Darrerament, em fa la impressió que qualsevol discurs biliós és acceptat amb total impunitat, malgrat que és sobradament coneguda la seva influència sobre la violència social. Mentides, manipulacions, distorsions i fal·làcies diverses, encaminades a explicar la realitat de forma simple i ràpida, adaptada a la lògica de la telescombraria que es fomenta en els mitjans. Sentències generalitstes i grolleres, emeses sense cap necessitat de justificació o documentació prèvia, que acrediti que aquella informació és veraç. Hom pot criminalitzar, per exemple, la co

Temps de fanatisme i resistència

Imatge
Una dona celebra la paralització d'un desnonament. Foto Ricard Cugat. La massacre de Noruega m'ha fet recordar un conegut de l'adolescència, admirador del nazisme. Una de les coses que més em pertorbava d'aquell personatge febril era que estava absolutament tancat a la compassió. No podia donar crèdit a les meves orelles, quan parlava de la necessitat d'enviar persones innocents als crematoris o a les cambres de gas. Es mostrava completament inflexible davant de qualsevol argument, en defensa dels drets humans. Potser amb el temps ha recapacitat però tinc els meus dubtes. Certes persones mai no canvien, només muden la pell. Avui, m'esgarrifo novament davant de segons quins comentaris a la xarxa. Sento la mateixa incredulitat, en adonar-me que hi ha individus que no tenen capacitat d'empatia, tampoc voluntat de reflexió. Al contrari. Encara aprofiten l'avinentesa per abocar més porqueria sobre la socialdemocràcia i la pluralitat religiosa. Són temps de

Verinosos discursos de l'odi

Imatge
Una manifestant subjecta un cartell on s'estableix un vincle directe entre el discurs de l'odi i l'assassinat, en una mobilització pacífica, després de la matança de Tucson . El passat 18 de juny, la congressista demòcrata Gabrielle Giffords retornava a Tucson per primera vegada. Havien passat cinc mesos, d'ençà de la terrorífica matança que va deixar sis morts i una vintena de ferits. No devia ser gens fàcil trobar-se novament amb l'escenari de la tragèdia. Aquell gest va suposar un nou punt de partida, ben valorat pels professionals de la salut. A l'hora de superar un trauma, l'afrontament és una estratègia habitualment recomanada. És tan fàcil escriure-ho! El coratge de Giffords és admirable però, malauradament, també hi ha persones que no aconsegueixen recuperar-se del passat. Després d'aquell esdeveniment esfereïdor, es va obrir un encès debat sobre els discursos de l'odi promoguts pel Tea Party i el paper que aquests havien tingut en el fe

Darrere el somriure de Murdoch

Imatge
Rebekah Brooks, després d'haver estat alliberada per la policia de Londres. Al seu costat, el magnat Rupert Murdoch. Foto AFP. Un ancià encantador fa costat a la seva mà dreta, una atractiva periodista, de flamejant cabellera pèl-roja. Rere l'amable façana, escoltes il·legals, que impliquen nombroses personalitats, a les més altes esferes. Les pràctiques delictives van arribar a l'extrem de punxar el mòbil d'una adolescent desapareguda. La noia ja era morta, però la policia creia que estava viva, arran de les manipulacions de la bústia de veu. Resultat: una família destrossada, víctima de les estratègies carronyaires de l'imperi Murdoch. També ha mort Sean Hoare, el primer treballador de l'empresa que va difondre el nom d'Andy Coulson, excap de comunicació de David Cameron i exdirector del controvertit dominical. Han qualificat la defunció d' inesperada però no de sospitosa . O sigui, prou de tafanejar. Stop sniffing around . Amb el vell no es fan br

Carlos Sentís era franquista (un petit detall sense importància)

Imatge
Carlos Sentís va rebre la Medalla al Mèrit del Treball l'any 2009. També va ser condecorat amb la Creu de Sant Jordi (1986), el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme (1989) i el Premi Nacional del Periodisme (1998) Com no podia ser d'altra manera, el diari dels Godó dedica una bonica editorial i diversos articles de record al seu col·laborador, Carlos Sentís, igual que en el seu moment ho feren amb un altre venerat franquista, Juan Antonio Samaranch , de qui en destacaren el paper de pare de l'olimpisme modern. José Antich demanava que la ciutat de Barcelona li retés homenatge, tot dedicant-li un carrer. Els pomposos i honorífics funerals, no havien estat prou humiliants. Sentís el retraten, bàsicament, com a cronista privilegiat del S.XX. També en ressalten el rol durant el retorn de Tarradellas, entre d'altres elogis que no esmentaré, per estalviar-me una mala estona. Mai no em va semblar que Sentís brillés com a periodista, tampoc es va penedir públicament del s

La perversió de l'optimisme

Imatge
Imatge de Google La manera més eficaç de rematar una persona deprimida és exhortar-la a somriure o bé insinuar-li que està profundament trastornada, a causa d'una greu patologia mental. Per contra, un dels primers passos de la recuperació és la legitimació del sofriment. Les persones que acudeixen al consultori, en la gran majoria de casos, tenen una raó de pes per trucar a la porta. Alguna circumstància poderosa els ha arrossegat a un abisme del qual no aconsegueixen distanciar-se. Val a dir que em sento admirada davant de la força interior que despleguen els pacients, malgrat que els amargui l'insomni, tinguin ganes de plorar tothora o pateixin atacs de pànic, en els moments més inesperats. Em meravella l'enorme capacitat de resiliència dels éssers humans. Aquest potencial, òbviament, no té res a veure amb la negació de les emocions desagradables, que no negatives. Ben al contrari, sense l'acceptació de les mateixes seria impossible avançar. Aquells que volen

Contra les protestes: mordassa i xarop de bastó

Imatge
Foto Vilaweb Ahir mirava el telenotícies de TV3, per seguir les protestes del personal sanitari de l'Hospital Dos de Maig . Cap esment. No estic sorpresa perquè, d'ençà de les primeres manifestacions contra el desmantellament de l'Estat del benestar, a Sant Joan Despí han fet pràcticament com si sentissin ploure. La diferència d'enfocament amb la qual van tractar la neteja de Plaça Catalunya i els aldarulls de la Ciutadella,va ser de traca i mocador. Quant als cops de porra o els impactes amb bales de goma, es van minimitzar les brutals agressions, que han tingut terribles conseqüències per a la salut, en persones que ni tan sols estaven enmig dels disturbis . En el cas dels diputats increpats, en canvi, l'espectador gairebé tenia la impressió que assistia a un atemptat terrorista. Què voleu que us digui. Si després de la tragèdia d'Horta de Sant Joan, Boada n'ha sortit només amb una pintada a la closca, pot estar ben content. ¿Sóc una violenta-radical-

Naomi Klein i les clavegueres del mercat lliure

Imatge
Segons la revista Prospect , Naomi Klein és una de les intel·lectuals més influents del planeta A vegades, imagino que els llibres són com baules d'una mateixa cadena. Un assaig condueix a l'altre. Mai no abordo una obra pensant que hi trobaré la veritat amb majúscules, aquesta és una idea pueril que fa anys que he deixat de banda. Més aviat un coneixement enriqueix l'altre. Sempre és necessari passar-ho tot pel sedàs crític, encara que tinguis gran simpatia per les idees exposades en un determinat volum. En el darrer post , parlava de la precària salut mental d'alguns caps d'Estat, a propòsit de l'experiència mèdica i política de David Owen. Un dels interrogants que se'n derivaven, remetia als suposats titellaires del poder econòmic, especialment interessats en què certs presidents perdessin la xaveta. D'altra manera, serien incapaços de justificar i promoure la barbàrie. La guerra de l'Iraq n'és un bon exemple. El descerebrat trio de les A

Chávez i Castro, en la salut i en la malaltia

Imatge
Els dos dictadors llatinoamericans, a La Habana . Chávez i Castro han estat colze a colze, en moments de dificultat personal. Més enllà de l'amistat que suposadament els uneix -i que tant han exhibit públicament-, és indubtable que els interessos que comparteixen ambdós dictadors, han contribuït a fomentar el suport mutu, en l'afrontament de les malalties que pateixen. Veneçuela i Cuba són dos fortins comunistes que es retroalimenten. Això no obstant, arran de la delicada salut dels comandantes, aquest binomi polític està en perill. L'avançada edat del líder cubà i les seves xacres, juntament amb el procés cancerígen del veneçolà, fan pensar en un futur d'allò més incert. L'opacitat sobre l'abast real de les seves dolències, enterboleix encara més l'horitzó. Malgrat l'aparença granítica, cínica o indiferent de certs presidents, la tasca que desenvolupen pot esdevenir una màquina implacable, que afecti dramàticament el seu organisme. Fa unes

L'exdona rastaflauta de Teddy Bautista

Imatge
Paloma Siles va relatar, l'any passat, el seu calvari personal amb Teddy Bautista , a Antena 3 i Veo7 Cada dia estic més convençuda que darrere d'un home poderós hi ha, com a mínim, una dona humiliada. Penso en les velinas de Berlusconi o la soferta esposa de DSK, que ja s'ha acostumat a què el seu marit sigui un faldiller incurable . En les altes esferes hi abunden les dones banyudes i resignades, que han fet de la ceguesa una virtut. És digna d'estudi la capacitat de justificació femenina, davant de l'erotisme del poder. Però aquest no és pas el cas que avui ens ocupa. Si més no, en l'època actual. Arran de la detenció de Teddy Bautista, vaig recordar el testimoni colpidor de Paloma Siles, la dona que va iniciar una relació amb el capitost de la SGAE, quan només tenia 17 anys. Es van casar i, segons explica Siles, l'ambiciós músic la va manipular, enganyar i estafar, amb la finalitat d'escalar posicions, en la carrerea pel poder. També li va prendre

Què tindrà la princesa?

Imatge
La princesa está triste... ¿Qué tendrá la princesa? La princesa está triste... ¿Qué tendrá la princesa? Los suspiros se escapan de su boca de fresa, que ha perdido la risa, que ha perdido el color. La princesa está pálida en su silla de oro, está mudo el teclado de su clave sonoro, y en un vaso, olvidada, se desmaya una flor. El jardín puebla el triunfo de los pavos reales. Parlanchina, la dueña dice cosas banales, y vestido de rojo piruetea el bufón. La princesa no ríe, la princesa no siente; la princesa persigue por el cielo de Oriente la libélula vaga de una vaga ilusión. ¿Piensa, acaso, en el príncipe de Golconda o de China, o en el que ha detenido su carroza argentina para ver de sus ojos la dulzura de luz? ¿O en el rey de las islas de las rosas fragantes, o en el que es soberano de los claros diamantes, o en el dueño orgulloso de las perlas de Ormuz? ¡Ay!, la pobre princesa de la boca de rosa quiere ser golondrina, quiere ser mariposa, tener alas ligeras, bajo el cielo volar;

Un dia acalorat (no només per la temperatura)

Imatge
Imatge de Google Si actualitzes amb certa regularitat el blog, a vegades tens problemes per escollir tema. Per sort o per desgràcia, viure en aquest país et proveeix d’una font inesgotable de recursos. En les anècdotes aparentment més banals hi trobem el substrat de la indignació, sobre la qual sempre és agraït escriure. Avui, com cada principi de mes, els cotxes aparcats en un costat de la vorera han hagut de canviar d’ubicació, per estacionar-se a l’altra banda de carrer. De bon matí, a Palafrugell, he ensopegat amb unes quantes discussions acalorades, entre veïns i policies. La grua ja estava d’allò més enfeinada. Amb la normativa a la mà, no es pot pas dir que cometés cap infracció. No obstant això, seria d’agrair que es concedís un cert marge de temps, pels lògics oblits o circumstàncies particulars dels conductors. Potser són figuracions meves però em sembla que la flexibilitat, en segons quines situacions, és una virtut escassa. Tant de bo s’actués amb la mateixa di