'Tea Party', què hem fet malament per merèixer això?

La ultraconservadora Christine O'Donnell ha causat gran impacte en les primàries republicanes per a l'Estat de Delaware

Un dels arguments explicatius que es va donar per a l'impressionant fenomen Obama, va ser George Bush. Sense el bel·licós republicà no hauria estat possible l'èxit fulgurant del discurs conciliador del senador demòcrata. Passats els anys, un cop afrontada al desencís de la realitat, la política nord-americana ha donat un altre tomb sorprenent. Segons diuen els analistes entenimentats, Obama explica ara l'enorme popularitat de l'ala ultraconservadora del partit republicà, anomenada Tea Party. La llei del pèndol a tot drap. La insatisfacció d'un pol, condueix immediatament a l'extrem oposat. En termes de dinàmica psicològica, el fenomen es coneix com a enantiodromia. En un dels contraris, s'hi troba el camí -dromos- cap a l'atre. La ideologia Tea Party fins i tot faria posar els pèls de punta als tertulians del Canal Itereconomía, al seu costat, els vocals mediàtics del PP semblen hippies eivissencs, partidaris de l'amor lliure i el happy flower a discreció. El neolliberal i ultracatòlic Tea Party pretén recuperar Amèrica per als americans; recela del culte a la multiculturalitat fins al punt d'arribar a dubtar de l'autèntica nacionalitat de l'actual president dels Estats Units. Són partidaris de les armes, contraris al matrimoni homosexual -només faltaria- i a la masturbació. Val a dir que aquest gir cap a la dreta radical no és exclusiu dels Estats Units sinó que també té el seu equivalent a Europa, només cal recordar, per exemple, la intenció de Sarkozy de retirar la nacionalitat francesa als ciutadans d'origen immigrat que vulnerin les lleis del país. Davant d'aquesta follia ideològica, si haguéssim d'aplicar una teràpia des d'un punt de vista individual, hauríem de cercar l'equilibri perdut, entre un extrem i l'altre. Què ha fracassat en les polítiques socialistes, que s'hagi donat ales al monstre?