Als gossos




Circula el tòpic que els gossos s'assemblen físicament als amos. Desconec què hi ha de cert en això. Tampoc ho trobo massa interessant. Penso que és més objectivable constatar com el comportament humà influeix en les bèsties. I viceversa: aquestes poden tenir un efecte benefactor (o no) sobre els primers. Personalment, sóc poc partidària de tenir animals domèstics, sé que seria complicat cuidar-los de manera adequada. Per altra banda, no sé fins a quin punt anem contra natura quan ens posem segons quins animals a casa. Al meu entendre, determinats estils de vida no permeten les condicions adients. En ocasions, he tingut la temptació de comprar un gos o anar-lo a buscar a la gossera però després he pensat en les conseqüències i he optat per tirar-me enrere. Recordo un parell de hàmsters que van morir quan era una nena perquè no vaig donar-los les atencions que requerien. Un bon dia, vaig trobar-los més secs que un bacallà. Després tenia malsons, el sentiment de culpa va acompanyar-me durant molts anys. D'aleshores ençà, m'ho he pensat dues vegades abans de fer-me responsable d'un animal. No tothom està fet per tenir-ne, és clar, cal posseir certes aptituds. Això no obstant, un estiu més, he presenciat la depriment i vergonyosa escena de gossos abandonats per la carretera, desorientats, perduts i tristos. Comencen les vacances i l'animal molesta. Adéu al compromís. També és fàcil observar com alguns amos tracten els gossos a cosses. Literalment. Fins i tot alguns dels que són qualificats de races perilloses. M'he arribat a qüestionar si no es comporten violentament com a reacció als maltractaments dispensats. Però no tot són objeccions, naturalment. Més enllà de l'àmbit domèstic, la utilització de gossos en el tractament de diversos problemes emocionals o certes discapacitats, ha demostrat efectes gairebé miraculosos. Tinc companys i companyes que mantenen un vincle meravellós amb els seus animals. Hi ha persones que guarden records entranyables dels diferents gossos que els han acompanyat tan amistosament al llarg de la vida. M'hi va fer pensar un emotiu article de Manuel Vicent, publicat ahir a El País. Per això avui he pensat en dedicar el post als gossos. Bé que s'ho valen.



Comentaris

Clidice ha dit…
Són "bona gent" els gossos, i els gats també, perquè no? Com tu, no tinc cap animal domèstic perquè em nego a tenir-lo tancat i a la dictadura d'haver-lo de treure 3 cops al dia. Tot i això m'he criat entre ells per l'origen pagès de la meva família. Al món rural, gossos i gats són útils i tot té més sentit. Sempre m'he preguntat, però, quin mecanisme ens fa obligar un animal a viure d'una forma totalment contrària a la seva natura. Estic convençuda que la gent que té mascotes (odio aquesta paraula) ho fa de bona fe i estan convençuts que estimen els animals, i a més, segur que n'obtenen grans beneficis psicològics, però no és humanitzar-los i perdre la perspectiva, malgrat que faci tants segles que convivim?
6 de setembre del 2010, a les 11:54
Clara Esquena i Freixas ha dit…
Certament, jo també penso és un error força comú pretendre humanitzar els animals domèstics, després ve quan sorgeixen els problemes, els costa quedar-se sols, etcètera... El post dedicat als gats, el reservarem per un altre dia!
6 de setembre del 2010, a les 12:38
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Imatge
Jordi Pujol i Marta Ferrusola, a dalt del Dragon Khan.  Imatge extreta de tarragonamesborrona.info L’eufòria independentista em genera una angoixant perplexitat. Directament, confessaré que em deprimeix fins a les llàgrimes.   Tinc la impressió que visc en una Catalunya bipolar. Des de les enlairades proclames a favor del nou Estat, caic en el pou sense fons de la realitat quotidiana, un panorama social desolador, que reclama respostes immediates. Visualitzo un nen que va a l’escola: carmanyola de plàstic a la mà i estelada penjada a l’esquena. Trobo la imatge esborronadora; entre tots li hem fet creure a la criatura que el primer element tindrà quelcom a veure amb el segon. Escric aquestes línies sense ànim de ferir la sensibilitat de ningú. Simplement, trobo incomprensible que, després del que hem patit en les darreres dècades, tants ciutadans confonguin l’enrevessat joc del poder amb un debat de Telecinco . La farsa dels enfrontaments entre polítics no deixa ...
Més informació

Tertúlia sobre loteria

Imatge
Ahir vaig participar en una tertúlia sobre loteria, al programa de TV3 els matins d'estiu . També hi van intervenir el ja famós responsable de la Bruixa d'Or, Xavier Gabriel, el propietari del bar Pamplona de Vic, Joan Cesari, a qui va tocar un bon pessic, Iolanda Guevara, professora de matemàtiques i Kernan Heinz, assessor financer. La idea del debat va sorgir arrel d'un fenomen col·lectiu ocorregut a Itàlia, al voltant d'un premi de loteria que acumula un pot milionari. Si us ve de gust donar-hi un cop d'ull, podeu fer-ho clicant aquí.
Més informació

No abaixem la guàrdia

Imatge
Fa uns quatre anys, en un taller de grup amb nois adolescents, vaig demanar si algun dels assistents em podia explicar amb les seves paraules què era la Sida. No va sortir cap voluntari. No és que patissin un problema de timidesa o fluïdesa verbal sinó que no tenien ni la més remota idea de què els estava preguntant. És probable que alguns de vosaltres no creieu aquesta anècdota perquè jo tampoc donava crèdit a la seva ignorància. Actualment, observo com entre les noies triomfen els mètodes hormonals , que no protegeixen de les malalties de transmissió sexual (elles cedeixen habitualment al desig masculí i refusen l'ús del preservatiu). Amb la dispensació sense recepta de la píndola postcoital, em temo que la tendència anirà en augment. Sóc conscient que els informaran dels riscos que comporta però penso que les paraules se les emporta el vent, sobretot si tenim en compte les mancances educatives en matèria de sexualitat. ¿De quina manera es controlarà que facin un ús responsable d...
Més informació