Cal llegir Hosseini per entendre l'Afganistan?


 Una imatge de la pel·lícula "The kite runner" [El caçador d'estels], basada en el best-seller homònim de l'aclamat escriptor estatunidenc d'origen afganès Khaled Hosseini i publicat l'any 2003. L'Amir i en Hassan fan volar un estel a la ciutat de Kabul, a la dècada de 1970. Les seves vides estan a punt de canviar per sempre.


Aquest mes d'agost es compleix un any d'ençà que les tropes nord-americanes es retiraven de l'Afganistan, després de dues dècades de presència militar a la zona, i que els talibans prenien novament el poder -l'havien ostentat entre 1996 i 2001-, causant terror i estupor en la comunitat internacional, principalment pel que suposava en matèria de greu retrocés dels drets de les dones.  Com era de preveure, passat el cop d'efecte inicial, l'interès en l'Afganistan va anar decreixent fins que en els darrers mesos la brutalitat del règim talibà pràcticament no ha tingut presència en els grans mitjans de comunicació. 

Fa anys que els periodistes denuncien les alarmantment precàries condicions en què han de treballar a l'hora de cobrir conflictes en altres països. Tot sovint s'han de pagar el viatge, escriure una crònica o tirar una foto, i malvendre-la pel seu compte en algun diari que la vulgui publicar. Dit amb altres paraules: es tracta de professionals freelance, però altament qualificats en molts casos, que arrisquen literalment la vida més per amor a l'art que no per arribar a final de mes. A aquesta crítica se li suma la coacció a la llibertat d'expressió pròpia de tot enfrontament armat i que té el seu particular camp de batalla en els mitjans de comunicació. En conseqüència, la confiança de la ciutadania en la versió dels fets que s'hi transmet ha anat minvant i sembla que l'escepticisme crònic s'hagi instal·lat com un company de viatge disposat a acompanyar-nos durant un temps indeterminat. 

Sempre queda l'alternativa del cinema i la literatura, ens asseguren alguns. L'art encara gaudeix d'una aurèola de puresa, com si a través dels personatges i les històries no es pogués tergiversar la realitat o imposar una visió esbiaixada dels esdeveniments. En el cas que ens ocupa, Khaled Hosseini és un dels noms que acostuma a sonar com a proposta imprescindible per entendre la convulsa realitat afganesa. Després de llegir la seva coneguda novel·la "El caçador d'estels" [traducció de Marta Salvadó], i sense ser-ne cap experta, em sorgeixen bastants dubtes. A la pregunta formulada en el títol d'aquest post respondria que sí i que no. Per quins motius?

He apuntat que no soc cap experta precisament perquè hi ha fets històrics ben coneguts que són omesos a la novel·la d'una manera tan flagrant que hom no pot fer sinó assenyalar-los. Cal aclarir que Hosseini és un autor d'origen afganès amb nacionalitat estatunidenca i que, per tant, es pot entendre perfectament que tingui un punt de vista situat, com és el cas de qualsevol altre escriptor, però no és aquesta la font de la crítica sinó la propaganda que, al meu entendre, es transmet a través de l'obra. 

Sense fer grans spoilers, podem dir que la història arranca a Kabul durant la Guerra Freda. L'Amir i en Hassan són dos nens que veuran truncada la seva profunda amistat per la diferent posició social en què es troben i pels estralls de la invasió soviètica a l'Afganistan l'any 1979. Mentre que l'Amir és un sunnita paixtu, fill d'un comerciant acabalat, en Hassan és un xiïta hazara, una ètnia oprimida, relegada al servei dels privilegiats. Arran de l'ocupació russa, l'Amir i el seu pare marxaran com a refugiats cap a Califòrnia, on començaran una nova vida, deixant enrere el Kabul esplendorós que havien conegut fins aleshores. Mentrestant, en Hassan i el seu pare, l'Alí, romandran al seu país. 

Hosseini deixa clar l'impacte de la guerra originada per la invasió comunista -que va causar un milió de morts i cinc milions de refugiats-, però en cap moment fa esment del suport econòmic i armamentístic que els Estats Units van oferir als mujahidins per tal de foragitar els soviètics de l'Afganistan. Com és ben sabut, alguns d'aquests combatents islamistes s'unirien, anys més tard, a les files del règim talibà produint un efecte bumerang que es giraria en contra del govern de Whashington. 

El rentat de cara als Estats Units es manté durant tota la novel·la a través de les vivències i les creences dels seus personatges. El pare de l'Amir, el baba, és un home amb llums i ombres, però bàsicament és descrit com una persona coratjosa i honorable, que desperta l'admiració dels seus compatriotes. Als Estats Units -terra de llibertat, acollida i tolerància, on es fan realitat els somnis-, ves per on, el baba és republicà i un ferm defensor de Ronald Reagan i Bush pare. Quan cauen les Torres Bessones, l'any 2001, no es fa cap al·lusió als tambors de guerra -no pas atacs selectius-, que tan d'enrenou van generar a nivell internacional ni tampoc al patiment i l'estigmatització soferts per la comunitat musulmana. Esmento tan sols els aspectes més evidents, però se'n podria fer una anàlisi en profunditat, que evidenciés que Hosseini té un posicionament proestatunidenc clar, defensat amb tota la intenció mitjançant la narrativa.

Tot i això, els traumes de guerra hi estan ben retratats. Hosseini exhibeix un pols narratiu envejable i escriu una història ben travada sobre l'amistat, la traïció i la redempció, temes universals que arrela en la realitat afganesa. Té una capacitat enlluernadora per  transmetre la fortalesa dels vincles i els sentiments més nobles i baixos de què és capaç l'ésser humà. Tornaré a llegir-lo sense cap mena de dubte, però amb la precaució de saber que els tentacles de l'imperialisme també poden arribar a la literatura i modelar-la a conveniència. Khaled Hosseini no n'és cap excepció. 




Referència

  • Hosseini, K. (2008). "El caçador d'estels". Badalona: Amsterdam.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Incubacions i vols xamànics a Manhattan

Retrat d'en Quimet

El retorn de Victor Frankenstein