Intercanvi de parella ( alguns dubtes )


Una imatge de la col·lecció America Swings de la fotògrafa Naomi Harris


Swinging és el terme que s'utilitza en anglès per a referir-se a l'intercanvi de parelles, una pràctica sexual que, com bé sabeu, també es dóna en el nostre país. Tal vegada no sigui gaire ortodox que ho digui una psicòloga però haig d'admetre que és un concepte que em costa de comprendre. Més que res perquè no me'l crec. No parlo des d'un punt de vista moralista -me'n guardaré prou de fer sermons, ara que estan tan demodé- sinó de salut mental, que és el que realment m'interessa. De moment, no he tingut la impressió que sigui una pràctica que reforci el vincle de parella, tal com defensen alguns swingers. Potser és una idea preconcebuda que hauré de treballar en el futur, vés a saber. Tal vegada és necessari que faci una revisió bibliogràfica ben exhaustiva sobre el tema. Per altra banda, admeto que cada parella és un món i és convenient escoltar amb atenció totes les experiències, de manera individualitzada i sense prejudicis acadèmics ni socials. He percebut una mena de grinyol estrany entre el discurs de cares a la galeria i la realitat portes endins. Teòricament, se suposa que tot plegat és molt obert, respectuós, tolerant i alliberador. Si aprofundeixes una mica, no obstant, t'adones que el sofriment hi és present. O sigui, ara com ara, no he conegut cap cas en el qual l'intercanvi sigui innocu ni tampoc terapèutic. En algunes ocasions, fins i tot pot ser un símptoma que la relació està tocada de mort en els seus fonaments. Alguns experts defensen que certes experiències transgressores tenen a veure amb els tabús i la repressió que ha sofert el comportament sexual durant segles. Podem reconèixer amb claredat que aquesta tendència opressora ha originat greus seqüeles (especialment en les dones). Ara bé, ¿això exclou que també hi hagi una cara fosca en l'alliberació sexual? Fins a quin punt afavoreix les relacions sanes a llarg termini? Pot suposar un obstacle, a l'hora de tirar endavant un vincle durador? Permet tanta llibertat com se li suposa? Tinc uns quants dubtes, com us deia.


Comentaris

Clidice ha dit…
Llegint-te i escoltant o llegint els "de l'altra banda", dedueixo que, malgrat totes les explicacions que puguis donar com a professional, bona part de la teva opinió està basada en un concepte moral propi. No t'ho retrec, és natural i recomanable reconèixer-ho. Imagino que, com a l'hora de cuinar una paella, en això dels intercanvis hi sol haver diferents formes, receptes, solucions, prejudicis, principis i ... finals. No? En tot cas, entenc que el que si que hi ha és una recerca, un intent de fugida dels tòpics quan moltes coses ja s'han gastat. Que això de la "parella per a tota la vida" no sé d'on ha sorgit que sigui el millor. (Bé, si que ho sé, però ja ens entenem)
La veritat és que la meva incredulitat és empírica, no moral. Encara no m'he cregut ningú amb aquest discurs superlliberal que no amagui els mateixos sentiments humans de geolosia, sentiment de traïció, ressentiment... que també es poden experimentar en parelles convecionals, de tota la vida. Per altra banda, tota parella enamorada té certa vocació de continuïtat, si més no al principi, tinc els meus dubtes que l'intercanvi de parelles reforci els vincles...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Fina ha dit…
Coincideixo amb tu, Clara.

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia