Qui escolta el senyor Singer?


  L'escriptora Carson McCullers era una gran aficionada a la música i tocava el piano, abans de consagrar-se a la literatura. Aquesta passió és compartida pel personatge de la Mick Kelly, alter ego de l'autora a la novel·la El cor és un caçador solitari, una noia talentosa i rebel, que ha de bregar amb la pressió sufocant de l'entorn on li ha tocat créixer. 

 

Hi ha novel·les que provoquen una commoció en qui les llegeix. Són tan fondes les emocions que desperten i tan captivador l'imaginari que recreen que resulta pràcticament impossible no dir-ne res, no escriure'n res. És en la necessitat imperiosa de revelar a l'entorn el nou món que s'ha descobert, com si es tractés d'un paradís perdut del qual es senyala la ruta, que es reconeix la bona literatura. No podia imaginar que faria una troballa tan extraordinària amb la darrera novel·la que he acabat. N'he llegit i rellegit els paràgrafs, assaborint la profunditat poètica d'una poderosíssima veu narrativa. Em dol que amb el pas dels dies aquest univers literari es desdibuixi en la memòria. 

Em vaig capbussar en El cor és un caçador solitari de Carson McCullers (l'Altra Editorial, traducció d'Alba Dedeu) després d'haver gaudit d'una altra de les seves joies: Frankie Addams. De fet, una de les protagonistes d'El cor, la Mick Kelly, s'assembla a la Frankie, tant per la seva personalitat desbordant i incompresa com pels personatges amb els quals es relaciona en l'entorn més proper. En llegir la biografia de McCullers es veuen ben clars els paral·lelismes de la seva vida amb la de les dues noies del sud profund dels Estats Units, que malden per fer realitat els seus somnis adolescents. 

En algun moment de l'obra, la Carson ens diu que els personatges d'aquesta història són com els raigs d'una bicicleta. En el botó central tots conflueixen en un ésser icònic: l'elegant senyor John Singer, l'home sordmut al qual diversos conveïns acudeixen per apaivagar la seva solitud. Per la cambra de Singer hi desfilen quatre persones que l'adoren, cadascuna a la seva manera, i que li comuniquen els seus sentiments més íntims.

 En Jake Blount, un comunista alcohòlic, devorat per la frustració de presenciar la ceguesa de la classe treballadora i la punyent realitat de la misèria que l'envolta. El doctor Copeland, un metge negre absolutament entregat a la seva gent i també comunista, com Blount, i devastat per la impotència, en el seu cas, de contemplar la indeturable crueltat del racisme circumdant. En Biff Brannon, l'amo del New York cafè, on Singer acudeix regularment a menjar, un home desorientat, a estones fred i a estones compassiu. Finalment, l'entranyable Mick Kelly, la filla dels amos de la casa on Singer té llogada l'habitació i a qui la precària situació familiar manté engabiada en un món que detesta.

John Singer els escolta pacientment, llegint-los els llavis. En ocasions els respon amb brevetat en un paper, amb el seu llapis platejat. Però Singer no aconsegueix calmar, amb aquesta companyia, el patiment que li causa haver perdut el seu gran amic Antonapoulos, un company, també sordmut, a qui ell estima profundament, però que l'autora descriu com un home immadur, incapaç de controlar els seus desitjos més immediats. Hi ha un abisme entre els  nobles sentiments de Singer i els capricis infantils d'Antonapoulos, a qui han ingressat en un sanatori després d'haver perdut el rumb del seu comportament. Tanmateix, per més incomprensible que resulti, és amb ell amb qui pot expressar-se amb el llenguatge de signes i comunicar, per tant, el seu món interior amb més riquesa i complexitat.

La violència, la pobresa, la incomunicació i la solitud ens aboquen a poc a poc en un dels desenllaços més colpidors que recordo. I així s'acaba la novel·la, deixant un regust de somni enigmàtic, com si per una instant fugaç haguéssim pogut contemplar la resolució d'un gran misteri i tot de cop se'ns hagués fos entre les mans... Tornaré a la literatura de McCullers amb l'esperança de retrobar-lo.


Referència

  • McCullers, C. (2017). El cor és un caçador solitari. Barcelona: l'Altra Editorial.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia